Filosofia: Aristòtil, Estoïcisme, Descartes i Més

Classificació aristotèlica del saber

Aristòtil classifica el saber en tres categories:

• La física: estudia les coses materials que tenen moviment, els objectes naturals mòbils.
• La matemàtica: estudia les coses que són immòbils, però que no existeixen separades de la matèria.
• Metafísica: estudia l'ésser en tant que ésser, allò que tenen en comú tots els éssers o substàncies.

Concepció de l'ànima

L'ànima és el principi vital, la forma que informa la matèria corporal. Hi ha tres tipus d'ànima:

• Ànima vegetativa: present en plantes i animals.
• Ànima sensitiva o apel·lativa: present en animals.
• Ànima racional o intel·lectiva: present en els éssers humans.

Ètica

L'ànima sensitiva és la responsable dels desitjos o impulsos humans (caràcter). L'ànima racional és la responsable del coneixement (pensament).

Política

Aristòtil identifica sis tipus de règims polítics:

1. Monarquia
2. Aristocràcia
3. Democràcia
4. Tirania
5. Oligarquia
6. Demagògia

Proposa una combinació d'aristocràcia i democràcia.

Estoïcisme

Tendència a considerar que la naturalesa és divina. Tendeix a donar relleu als problemes humans i morals. Divisió de la filosofia en:

• Lògica
• Física
• Ètica

Lògica

Tot allò que tenia a veure amb el logos.

Física

Dos principis: passiu (matèria sense cap qualitat) i actiu (organitza la matèria i mou totes les coses). Divinitat com l'ànima del cos. Fatalisme: defensen una concepció determinista del món, d'acord amb el destí.

Ètica

Ciència de la conducta humana. Finalitat: la felicitat. L'ésser humà és dotat de raó. En la nostra ànima hi ha una espurna de l'ànima del món. L'ésser humà forma part de la naturalesa.

Teologia i filosofia: fe i raó

Tres sistemes religiosos:

1. Judaisme
2. Cristianisme
3. Islamisme

Filosofia medieval:

1. Lògica
2. Experiència
3. Revelació

Relació entre la fe i la raó: entre la visió revelada a la humanitat per la gràcia de Déu i la concepció que l'individu humà podia aconseguir mitjançant la pròpia reflexió, la seva raó. Tenir fe és conèixer.

La navalla d'Occam

• Coneixement intuïtiu: tenim un coneixement immediat i directe de les coses.
• Coneixement abstractiu: depèn del material que li aporta el coneixement intuïtiu.

Les cinc vies

1. Parteix dels fets observables.
2. S'aplica el principi de causalitat.
3. Es considera absurd trobar un procés causal infinit.
4. S'arriba a una conclusió específica.

Renaixement

Tema: el pensament polític.

Thomas More

Descriu una societat no religiosa, governada per la racionalitat.

Francis Bacon

Intenta renovar el saber per aconseguir una reforma del coneixement humà.

Maquiavel

Descriu la realitat, va pretendre extreure els principis generals que regulen la vida política a partir de la generalització inductiva.

Mecanismes de poder

Idees que es basen en una determinada concepció de la naturalesa humana. Capacitat il·limitada de desitjar. No hi ha moral natural. El bé comú justifica l'existència de l'estat. Raó de l'estat: justifica l'acció de l'estat.

Descartes

Criteri de veritat

Permet separar els coneixements vertaders d'aquells que són falsos. Les matemàtiques són el model del criteri.

Regles del mètode

1. Acceptar només el que és evidentment vertader.
2. Anàlisi.
3. Síntesi.
4. Revisió.

Dubte metòdic

Principi metodològic que consisteix a dubtar de tot allò que sigui dubtable.

Substàncies

• Substància pensant: pensament.
• Substància divina: Déu.
• Substància material: extensió.

Qualitats primàries i secundàries:

• Objectives: acompanyen l'extensió (primàries).
• Subjectives: es perceben amb els sentits (secundàries).

Física cartesiana

Mecanicista. És la teoria segons la qual l'univers està format únicament per partícules materials que interaccionen segons certes lleis.

Relació entre substància pensant i material

Punt de connexió entre ambdues substàncies, un lloc en la glàndula pineal.

Spinoza

Una única substància: Déu. Atributs: pensament i extensió. Mode: objectes tal com es veuen en l'atribut.

Meditació primera

En aquesta primera meditació, Descartes es planteja el dubte principal i el que comporta tot el desenvolupament posterior. Descartes va veure que afirmar o negar totes les veritats individualment seria una idea estúpida i inútil. No obstant això, es va adonar que tots els coneixements que havia adquirit al llarg de la seva vida es basaven en els sentits. Per això es va plantejar: puc fiar-me dels sentits? No, ja que si he pogut comprovar que a vegades m'han enganyat, qui em diu que no ho fan sempre? Una altra observació que el va portar al dubte va ser el fet que no pogués distingir el somni de la vigília. Tot això va portar a Descartes a pensar si realment, aquest Déu que ell tant vol demostrar, vol que visquem en un món d'engany i mentida. Però això no és possible, ja que Déu és bondat suprema i no seria coherent que volgués que fóssim enganyats. Així doncs, arriba a la conclusió de la possibilitat de l'existència d'un geni maligne, que mitjançant trampes ens porta a l'error.

Meditació segona

Un cop destruïts tots els coneixements que havia adquirit durant la seva vida, busca tornar-los a reconstruir mitjançant un patró fiable i de molta més solidesa. Per trobar alguna cosa 100% fiable, Descartes busca entre les funcions de l'ànima, ja que les tasques que necessiten del cos no poden afirmar-se, ja que no podem demostrar l'existència d'aquest cos. Descartes arriba a la conclusió que si pensa, existeix (“cogito ergo sum”). Amb això ja ha trobat la veritat absoluta i ja ha demostrat l'existència de l'esperit. Llavors el cos no és més que el mitjà que fa servir l'ànima per interactuar amb el món material creat per Déu.