Filosofia d'Aristòtil: Epistemologia, Antropologia, Física, Lògica, Ètica, Política i Estètica

Teoria del coneixement: epistemologia

Segons Aristòtil: experiència o coneixement sensible és el punt de partida per arribar al coneixement racional. Classificació dels diferents coneixements o sabers:

• Ciències teorètiques (coneixement):
• Física o filosofia natural (“filosofia segona”): Biologia.
• Matemàtica
• Metafísica (“filosofia primera o saviesa”).

Ciències pràctiques o normatives (acció):

• Ètica
• Política.

Ciències poètiques o productives (producció d’objectes):

• Arts.

Antropologia. Teoria de l’ànima

Teoria de Plató és llarga i complexa i la d’Aristòtil és més concreta. Segons aquesta teoria: l’ànima és el principi vital dels éssers vius però la seva unió amb el cos no és accidental com pensava Plató, sinó substancial, íntima i profunda. Aristòtil defensa la unitat de l’home, és a dir, ànima i cos no es poden separar. Fa una separació de l’home: matèria (cos) i forma (ànima). Aristòtil creu en la immortalitat de l’ànima.

Física. Cosmologia

Aristòtil considera que a l’Univers hi ha dos dominis:

• Món terrestre o sublunar: éssers particulars estan sotmesos al creixement i a la mort (i al moviments).
• Món celeste o supralunar: món dels astres i les estrelles. Està format per una matèria especial (“eter”) que és incorruptible. Els astres segueixen un moviment circular (ordre perfecte).

Segons ell, l’Univers és esfèric, finit i etern (no com els éssers particulars que viuen dintre d’ell). Es comporta de manera finalista, cada ésser tendeix a complir el seu fill (Física teleològica). La Terra com a centre de l’univers, té forma esfèrica i és immòbil (geocentrisme). Aquesta cosmologia dura 20 segles fins a la rev. Copernicana el s. XVI. Estructura de l’Univers: ESTRELLES FIXES. Esferes celestes (55. Món Celeste) -> Foc (lluna. Món Terrestre o sublunar) -> aire (Món Terrestre o sublunar) -> aigua (Món Terrestre o sublunar)-> TERRA.

Lògica

Aristòtil és el pare de la lògica. Part de la seva filosofia analitza les formes del pensament correcte. Lògica: raonar correctament, la lògica és una ciència auxiliar de tots els coneixements. La lògica aristotèlica és la clàssica (Utilitza un llenguatge natural), l’actual és la matemàtica (Utilitza un llenguatge formal). Llenguatge natural: acostuma a ser equívoc, n’hi ha malentesos. Llenguatge formal: és artificial i està format per símbols en el que es pot operar de manera mecànica. Llenguatge exacte. S’utilitza el llenguatge formal el ser més precís. Conceptes fonamentals de la lògica aristotèlica: Sil·logisme: demostració o raonament deductiu en el qual donades varies premisses es segueix necessàriament una conclusió. Ex: P = Q. Q = R. P=R. Categoria: són les diverses maneres de pensar i expressar que té l’ésser. Aristòtil estableix fins a 10 categories, 5 importants: Substància, quantitat, qualitat, espai i temps

Ètica aristotèlica

Ètica eudaimonista: el bé suprem és la felicitat (“eudaimon”: felicitat). La felicitat consisteix en la felicitat individual/pensament/manera de viure conforme la raó. Virtut (“areté”): capacitat racional d’escollir el terme mitjà entre dos extrems, un per accés i l’altre per defecte. Exemple: Excés: 1) Temeritat. 2) Falta de tacte 2) Prodigalitat (excés de generositat). Virtut: 1) Valor 2) Sinceritat 3) Generositat. Defecte: 1) Covardia 2) Mentider 3) Egoisme. Aristòtil, que és conscient de que el terme mitjà no pot se exacte, no pot demostrar científicament les virtuts o normes morals, encara que són raonables i és bo seguir-les (idea en la línia de l’ètica de Hume, filòsof empirista del s. XVIII). Ex: No es pot demostrar que la pena de mort és immoral, tenim però arguments que mostren que van en contra de l’ètica.

Política aristotèlica

Aristòtil defineix l’home com un animal racional i polític; l’home és un ésser social (tendència natural a viure en societat) per dos motius: la supervivència (no som auto-suficients) i viure ens enriqueix. Coincideix amb Plató en que el bé comú i el bé particular estan units i, per tant, un ciutadà pot ser feliç en una societat justa i aquesta serà justa si els ciutadans són feliços. Com Plató, fa un anàlisi de les diverses formes de govern (dos grans grups): Justes: procuren el bé comú. Monarquia: govern d’un rei en profit de tots. Aristocràcia: govern dels millors. Democràcia: govern de molts en nom del poble. Injustes: procuren el bé particular dels governants. Tirania: govern d’un en perjudici de tots. Oligarquia: govern dels pitjors (busquen un poder econòmic). Demagògia: govern de molts en contra del poble. El millor govern, com Plató, pensa que és l’aristocràcia però, a la pràctica, és impossible d’utilitzar. Proposa la “Politeia”: República. Combinació de les tres formes justes de govern; l’objectiu fonamental és que hi hagi estabilitat per la qual cosa el govern estarà en mans de la classe mitjana, evitant que governi els dos governs (rics i pobres). Actualment, està comprovat que la societat és més justa i si la classe mitjana és més àmplia. Aristòtil però, no està d’acord amb Plató respecte a que la classe dels governants i dels guerrers no puguin tenir família pròpia ni propietat privada, ja que són drets naturals de les persones.

Estètica aristotèlica

La seva reflexió per l’art té dos conceptes fonamentals: Mimesi o imitació: l’artista imita en la seva obra a la naturalesa, capta el que és universal, reprodueix el més general i necessari. L’artista transmet una idea a través de la seva obra (idea, sentiment, vivència, missatge...). Catarsi o purificació: L’art exerceix una acció de purificació. Quan es contempla una tragèdia, observem les passions representades pels personatges (passió amorosa, venjança, enveja, gelosia...) però al mateix temps percebem l’ideal moral que hi ha darrere (fa que l’espectador es pugui elevar per sobre de les passions. L’art no exercita la part espiritual de la persona.