Filosofia d'Aristòtil: Conceptes Clau i Ètica

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 10,28 KB

Substància i Tipus de Substàncies segons Aristòtil

Aristòtil distingeix tres tipus de coses i, per tant, tres tipus de sabers o coneixements:

  • Ens immòbil i invariable: Déu.
  • Els ens immòbils i variables: com els objectes matemàtics, que no tenen moviment, però varien.
  • Els ens mòbils i variables: les coses naturals, que posseeixen matèria sensible, estan en moviment i pateixen canvis.

Tipus de Canvi o Moviment segons Aristòtil

Segons el subjecte del canvi, tenim dos tipus de moviment:

  • A) Canvi accidental: si allò que canvia és alguna qualitat o accident (per exemple, el color d'una paret). Aquest pot ser:
    • Quantitatiu: creixement o minva de la substància.
    • Qualitatiu: canvi d'una qualitat de la substància.
    • Local: canvi de lloc de la substància.
  • B) Canvi substancial: si allò que canvia és la cosa mateixa, és a dir, la substància (exemple: del paper a la cendra per l'acció del foc; o de la llavor de mongeta a la mongetera).

L'Hilemorfisme Aristotèlic

En tot canvi, substancial o accidental, sempre roman alguna cosa, la composició hilemòrfica de tota substància. Tot ens o cosa individual es compon de matèria i forma:

  • a) Matèria (hyle):
    • Un "quelcom" desconegut que suporta les qualitats i pateix els canvis que s'esdevenen en la substància.
    • És una abstracció del pensament, no una manera de ser que pugui existir per si sola.
  • b) Forma (morphé):
    • L'estructuració específica de la matèria d'una substància en un moment i lloc donats.
    • És també inseparable de la matèria a la qual estructura.
    • Es correspon a la definició o "idea" platònica, però per a Aristòtil no se situa fora de la substància, en un món a part, com en Plató, sinó a dintre de la substància.

La Doctrina Acte-Potència

  • a) Ésser en potència: ésser que encara no és, però pot arribar a ser.
  • b) Ésser en acte: l'ésser que té les seves pròpies característiques en virtut de la forma que ha adquirit.

Les dues maneres de ser es donen simultàniament en totes les coses (són en acte el que són, però poden ser altres coses segons la forma que adoptin, tot i que no poden ser qualssevol coses, sinó només les que fa possible llur essència).

D'aquí la definició aristotèlica del canvi o moviment: el pas de l'ésser en tant que potència a l'ésser en tant que acte causat per un altre ésser en acte.

La Teoria Aristotèlica de les Quatre Causes

Causa és el poder que té un ens per produir un canvi en un altre.

Quatre tipus de causes (les dues primeres, internes; les dues darreres, externes):

  • a) Causa material o matèria: allò "de què" està fet un ésser (per exemple, el marbre de què està feta una estàtua).
  • b) Causa formal o forma: l'essència permanent que determina la matèria a ser el que és (en l'exemple: com estan distribuïts els elements de l'estàtua).
  • c) Causa agent: allò que té poder per canviar alguna cosa (en l'exemple: l'escultor).
  • d) Causa final (telos): el "per a què" d'alguna cosa, la tendència cap a un punt al qual ha d'arribar (en l'exemple: servir com a objecte d'adoració en un temple, si és el cas de l'estàtua d'un déu).

Hilemorfisme Aplicat a l'Ànima

La doctrina hilemòrfica aplicada a la consideració de l'ànima: és un compost de matèria i forma:

  • a) La matèria és el cos.
  • b) La forma és l'ànima.

L'ànima és principi de vida i de moviment del cos i ambdós mantenen una unió substancial, ja que no es poden donar per separat (com la forma i la matèria).

Aristòtil defensa que entre el cos material i l'ànima hi ha unió substancial.

Tipus d'Ànima segons Aristòtil

  • 1) Ànima vegetativa: té per funció principal la nutrició (per al creixement).
  • 2) Ànima sensitiva: afegeix a l'anterior la funció sensitiva i motriu.
  • 3) Ànima racional o intel·lectiva (Nous): pròpia de l'ésser humà, posseeix una altra funció específica, la intel·lectual, entesa com la capacitat de conèixer teòricament per mitjà de conceptes i definicions.

L'Ètica Aristotèlica

L'ètica és una de les dues ciències pràctiques per excel·lència, l'altra és la política.

  • 1) S'ocupa de reflexionar sobre la virtut i la felicitat, ja que, per definició, una vida virtuosa és una vida feliç.
  • 2) Totes les accions, produccions i investigacions humanes estan adreçades cap alguna finalitat: el bé, i per a l'home el seu bé és la felicitat (eudaimonía, d'aquí que la d'Aristòtil sigui una "ètica eudemonista" alhora que una "ètica teleològica" –de telos, finalitat, objectiu–).
  • 3) Per tant, l'objecte de l'ètica serà investigar què és la felicitat i quines són les accions que proporcionen felicitat a l'home.
  • 4) Per a Aristòtil, la felicitat no pot ser cap altra cosa que la realització (acte) de la forma (potencialitats) específica que la naturalesa ha imprès en l'home.

Virtuts Ètiques i Dianoètiques. La Prudència

Aristòtil distingeix dos tipus de virtuts (contrari de 'virtut' és 'vici'):

  • a) Virtuts ètiques: hàbits de l'ànima (s'adquireixen, doncs, per la pràctica).
  • b) Virtuts dianoètiques o intel·lectuals: s'aprenen per mitjà de la contemplació desinteressada (és a dir: el coneixement).

La virtut ètica és voluntària i, per tant, pressuposa la llibertat –tant d'acció com d'elecció– en funció de la qual ens comportem bé o malament respecte a les passions; però escollir exigeix encertar i, per a això, cal la prudència, que és una virtut dianoètica o intel·lectual:

  • La raó humana és l'encarregada de sospesar totes les circumstàncies que envolten l'home quan actua per tal que aquest pugui determinar el "terme mitjà" entre dos vicis: la raó ha de jutjar conforme a la prudència.
  • La prudència és coneixement que s'adquireix per mitjà de la pràctica (com en el cas del saber de l'artesà), pràctica que consisteix a determinar si a l'acció o passió no els va faltar o sobrar res d'acord amb les circumstàncies que concorregueren.

La Ciutat (Polis)

  • 1) És la comunitat més perfecta, superior a la família, perquè la ciutat és la causa final a la qual tendeix la convivència: l'home és social per naturalesa humana (Aristòtil pensa que un individu aïllat de la ciutat només pot ser, o bé una bèstia, o bé un déu).
  • 2) I això és degut al fet que, a diferència dels animals, l'home té "paraula" i no només "veu":
    • a) La veu només serveix perquè l'animal comuniqui el plaer i el dolor.
    • b) La paraula serveix per expressar el que és convenient i el que és perjudicial, el just i l'injust.
  • 3) La ciutat és, precisament, la comunitat d'homes lliures que discuteixen entre si per determinar el que és just i separar-lo de l'injust: i aquesta és la finalitat a què està destinat l'home per la seva naturalesa.
  • 4) Per tant, la justícia, com a virtut política per excel·lència, és definida com "l'ordre de la comunitat civil que consisteix en la discriminació del que és just".


Conceptes Ètics

  1. L'estoïcisme es fonamenta en: l'austeritat en els propis desitjos.
  2. El principi d'utilitat es pot entendre com: màxima felicitat/benestar per al major nombre de persones.
  3. John Stuart Mill va ser un dels representants de: l'utilitarisme.
  4. L'eudemonisme: considera la felicitat com el màxim bé de la vida humana.
  5. L'hedonisme considera que: la felicitat resideix en l'obtenció de plaer i en l'absència de dolor.
  6. El fundador de l'intel·lectualisme moral va ser: Sòcrates.
  7. El jusnaturalisme ètic defensa: l'existència d'una llei moral natural i universal que determina el que està bé i el que està malament.
  8. Els cirenaics donen importància: als plaers sensuals i corporals.
  9. L'ètica formal: estableix quina és la forma de conducta que s'ha de seguir per tal que sigui considerada moralment correcta.
  10. Segons l'intel·lectualisme moral:
    • Conèixer què és el bé implica fer-lo.
    • Si s'actua malament, és per ignorància.
    • a i b són correctes.
  11. Segons Kant: la llei moral prové de la pròpia raó.
  12. Un representant de l'eudemonisme és: Aristòtil.
  13. L'emotivisme considera que: els judicis morals provenen d'emocions i sentiments.
  14. L'escola estoica va ser fundada per: Zenó de Cítium.
  15. Segons Hume: l'ètica s'ha de fonamentar en el sentiment de simpatia que ens provoquen certes accions.
  16. Els epicuris consideren que: s'ha de fer un càlcul de plaers i triar els més equilibrats.
  17. La formulació de l'imperatiu categòric la devem a: Immanuel Kant.
  18. Les ètiques que consideren la felicitat com el bé màxim i la finalitat de la vida humana són: eudemonistes.
  19. Quina d'aquestes teories considera que cal jutjar la moralitat de cada acció atenent a les conseqüències bones o dolentes de la pròpia acció: utilitarisme de l'acte.
  20. L'epicureisme defineix el plaer com a: absència de dolor.

Entradas relacionadas: