El Feudalisme a l'Edat Mitjana: Societat i Economia

Què és el feudalisme?

El feudalisme és un sistema polític, econòmic i social que es va implantar a Europa entre els segles IX i XV. Sorgeix després de la mort de l'emperador Carlemany, moment en què comença una etapa d'inseguretat i crisi.

Grups socials privilegiats

La noblesa i els eclesiàstics constituïen una petita part de la població, però eren els dos estaments privilegiats perquè gaudien d’uns drets que no tenia la resta de la població, com, per exemple, el de no pagar impostos.

La noblesa

Els nobles eren militars i tenien la propietat de grans extensions de terres (feus). A més, els senyors feudals exercien el poder jurisdiccional, és a dir, administraven justícia als seus vassalls. La noblesa es dividia en dos grups:

• L’alta noblesa: ducs, marquesos, comtes, vescomtes i barons, que posseïa extensos territoris i percebia dels pagesos una gran quantitat de tributs.
• La petita noblesa: els cavallers, que vivia d’una manera més modesta i estava al servei de l’alta noblesa.

El clergat

El clergat, com la noblesa, també es dividia en dos grups:

• L’alt clergat: un reduït grup d’eclesiàstics (cardenals, bisbes, abats i abadesses) que normalment eren fills de nobles.
• El baix clergat: la major part dels eclesiàstics (capellans, monjos i monges), que eren fills de pagesos i vivien més humilment.

Senyors i vassalls

En l’Europa feudal, els nobles més poderosos d’un regne juraven fidelitat al rei. La relació feudal entre el rei i els nobles es consagrava en una cerimònia que tenia dues parts:

• L’homenatge: en la primera part, el noble jurava fidelitat al rei.
• La investidura: en la segona part, el rei concedia al noble terres o un castell perquè en visqués i l’administrés; la cerimònia es concretava en lliurar-li un objecte simbòlic com un grapat de terra o una espasa.

Així, el noble esdevenia vassall del rei i havia d’ajudar-lo amb consells (consilium) i amb les armes (auxilium), sempre que calgués. El senyor també es comprometia a protegir i ajudar el seu vassall en cas de necessitat. L’alta noblesa repetia aquesta cerimònia amb altres nobles de rang inferior, de manera que un vassall del rei era, alhora, senyor d’un altre vassall. D’aquesta manera, en la societat feudal, la major part dels homes lliures estaven relacionats entre ells per vincles de fidelitat i dependència.

Nota històrica: El castell de Rochester (Anglaterra), de 1127, destaca per la seva enorme torre de l’homenatge. Aquesta construcció era la part més important d’un castell i s’hi realitzaven els actes principals.

Grups socials no privilegiats

La immensa majoria dels no privilegiats eren pagesos, si bé a partir de l’any 1000, amb la reactivació del comerç i la manufactura, cada vegada hi va haver més artesans i mercaders, que vivien als pobles i a les ciutats. Des del segle XI es va produir a tot Europa un procés de senyorialització: a tot arreu els pagesos van restar sota la protecció dels senyors feudals. Bàsicament, hi havia dues classes de pagesos:

• Els aloers: tenien la propietat de les terres que cultivaven.
• Els serfs: eren la majoria de camperols, no eren propietaris de les terres que treballaven i no podien abandonar-les sense permís de l’amo.

Rendes senyorials

Els pagesos –tant si eren aloers com serfs– havien de pagar força impostos i fer una sèrie de serveis:

• El cens: quantitat fixa en diners o espècies que els camperols pagaven als senyors.
• La tasca: pagament d’una part proporcional de la collita que els camperols feien al senyor.
• Les banalitats: pagament que els pagesos feien en concepte d’ús del forn o el molí del senyor.
• Les corvees: obligació de treballar gratuïtament al castell i a les terres del senyor.
• El delme: tribut consistent en una desena part de la collita, que els pagesos havien de pagar a l’Església.

Tot plegat feia que les famílies camperoles visquessin en condicions molt precàries. La vida de les famílies pageses era extremament dura: havien de treballar la terra des de primera hora del matí fins a la posta de sol, i els seus habitatges, on sovint convivien persones i animals, eren miserables i mancats d’higiene i de comoditats.

Una societat cristiana

Durant tota l’Edat Mitjana el cristianisme era la religió de la immensa majoria de la població europea, tot i que hi havia arreu petites comunitats jueves i que a la península Ibèrica una part considerable de la població professava l’islamisme. L’Església catòlica, el cap de la qual era el bisbe de Roma (el Papa), gaudia d’una gran influència social, cultural i econòmica, perquè tenia la propietat de grans extensions de terra i no pagava impostos. L’estament eclesiàstic es dividia en:

• Secular: aquell que vivia «en el segle», és a dir, entre els homes (cardenals, arquebisbes, bisbes i sacerdots).
• Regular: aquell que vivia aïllat segons unes normes molt estrictes, com els monjos i les monges.

Els estudis: el Trívium i el Quadrívium

L’Església emprava el llatí per al desenvolupament dels seus actes religiosos i per a la còpia i traducció de les obres dels escriptors del món clàssic. L’ensenyament estava molt restringit i era poc innovador perquè s’estudiaven i comentaven les obres de l’antiguitat clàssica i gairebé no es feien aportacions noves.

• El Trívium: consistia en l’estudi de la gramàtica, la retòrica i la dialèctica.
• El Quadrívium: comprenia l’anàlisi de l’aritmètica, la geometria, la música i l’astronomia.