Família monofilial

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Psicología y Sociología

Escrito el en catalán con un tamaño de 14,6 KB

 

L’ACCIÓ SOCIOEDUCATIVA AMB NENS/ES I FAMÍLIES EN RISC PSICOSOCIAL.   
Context de l’acció educativa en famílies i infància en situació de risc psicosocial: Serveis Socials i legislatiu. 1. CONTEXT SERVEIS SOCIALS  En el treball amb famílies, el perfil més comú amb el que ens trobarem és el de famílies que posen als seus fills/es en risc perquè no tenen les competències parentals adients. Perquè hi ha factors i indicadors que fan que els pares posin en perill el desenvolupament integral. El context actual per a intervenir amb famílies amb aquesta situació són els Serveis Socials de Base.  És a dir, quan es detecta un cas de desprotecció, la primera acció que es fa és adreçar-se als Serveis Socials d’Atenció Primària (SSAP), aquest equip fa la primera avaluació.  - Si valoren que es tracta d’una situació de risc alt, deriven el cas als Equips d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (EAIA). - Si quan fan el diagnòstic valoren que és de risc baix o mig, els propis EBASP fan preservació familiar per a modificar la situació de risc i fan un seguiment.  Als SSAP, han de poder arribar tots els ciutadans , ja que, són l’accés primari a les xarxes dels Serveis Socials. Aquests SSAP els dona l’EBASP, i estan formats per la figura de l’educador social i del treballador social.  Per altra banda, trobem els Serveis Socials Especialitzats (SSE). Una funció que tenen els SSAP per llei és la funció d’intervenció amb famílies en situació de risc.  Als SSAP l’educador social fa intervencions als 4 nivells (individual, familiar, grupal i comunitari). Però quan parlem d’intervenció amb nens/es i famílies en situació de ris psicosocial la acció socioeducativa que s’acostuma a fer és: 1. Individual: s’elabora un pla de treball conjunt , les estratègies més adequades per a treballar amb menors i famílies amb risc psicosocial són: la entrevista i la visita a domicili, aquesta última abans només la feia el treballador social per valorar situacions de pobresa, però actualment també hi va l’educador social, per valorar determinats objectius educatius). La forma individual implica treballar amb tot el context del menor, tot i que moltes vegades la intervenció es fa en el context familiar, amb el nucli familiar. Tot i que no sempre cal fer intervenció amb la família. Per exemple; una família que no té prous recursos econòmics, pot portar als fills a un centre obert, i d’aquesta manera no cal fer una intervenció tant global. 2. Familiar; Quan es detecta que el risc és mig o alt, el EBASP fa un pla de treball familiar, que aborda diferents àmbits. I amb la família es fa un pla de treball conjunt, on es fixen uns objectius, amb el compromís de la família. Però els SSAP no tenen la potestat d’obligar a col·laborar a la família, per això ho fan des de la voluntarietat. En el cas de que la situació sigui més greu es deriva al EAIA, i en aquest cas, aquest equip sí que té la potestat d’obligar a col·laborar. 3. Grupal; consisteix en fer un grup de famílies en risc psicosocial per a fomentar, per una banda, tot el que és suport, i per l’altre, per a treballar objectius de competència parental.  NIVELLS DE PROTECCIÓ A LA INFÀNCIA: A continuació s’estableix l’ordre de la responsabilitat de protegir als infants; El primer nivell de responsabilitat són; pares, mares i tutors. A més a més, les administracions HAN d’ajudar-los, si ho necessiten. El segon nivell són els ciutadans. La llei diu que estem obligats a denunciar qualsevol situació de maltracta, negligència o abús


, que puguem demostrar.Això té molt a veure amb el concepte de “pàtria potestat” (propietat dels pares), és a dir, abans es considerava que els pares eren els propietaris dels fills, i eren qui decidien que feien amb aquests, aquest pensament era el present abans de la promulgació dels drets de la infància. Però actualment ja no és així, sinó que qualsevol nen té uns drets, i tota la societat és responsable de protegir aquests nens/es.  El tercer nivell és l’atenció pública, i més específicament els serveis normalitzats. És a dir, serveis com; l’escola, els Serveis Socials, els pediatres, Centres Cívics, Escoltes, ludoteques, la Policia... Totes aquestes instiucions han de denunciar aquelles situacions de desprotecció dels menors.  El quart nivell són els Serveis de protecció a la infància que es troben dins de l’atenció pública. Per exemple a Catalunya és al DGAIA. Quan s’estableix una mesura de protecció s’encarreguen els Serveis Especialitzats (EAIA, UDEMI,...) Fins a aquest nivell, qui exerceix la mesura de protecció és l’Administració. Però a partir d’aquest nivell, intervé la justícia, i pot ser per diverses raons. Un exemple; quan els pares no estàn d’acord amb la mesura, denuncien a l’Administració, doncs, intervé la justícia.  El cinquè nivell són els fiscals. Que coneixen la situació i la valoren i proposen al jutge. El sisè nivell són els Jutges. Aquests poden suspendre la Pàtria Potestat, estableixen les visites, ratifiquen o proposen tuteles i regulen les mesures de protecció (adopcions). Amb la nova llei, el que s’ha fet és regular, i sobretot reconèixer tota la infància, i reconèixer que els ciutadans també HEM de protegir els menors. 

 Parentalitat positiva

La finalitat de l’acció socioeducativa amb famílies en risc psicosocial és fomentar la parentalitat positiva.
Definició de parentalitat positiva: és el comportament dels pares que està fomentat en l’interès superior del menor (dels seus fills) de tal forma que; els cuida, desenvolupa les seves capacitats, els hi dona afecte i hi ha reconeixement per a afavorir el seu desenvolupament integral. Des d’aquest punt de vista, que és una manera de reformular les responsabilitats parentals, el que aconsegueix la definició de la parentalitat positiva, és ficar en el centre de la qüestió els drets de la infància, i la responsabilitat dels pares per a donar resposta a tots aquests drets a través d’una relació positiva amb els seus fills. És a dir, és una manera de reformular les obligacions dels pares. I és totalment independent del tipus de família, i les funcions d’aquesta família.

PRINCIPIS DE LA PARENTALITAT POSITIVA

Hi ha una sèrie de principis que ha de desenvolupar la família per a cobrir els drets dels qualsevol infant: 1. Vincles afectius: per a que l’autoestima i l’autoconcepte de qualsevol infant es desenvolupi, s’han de desenvolupar els lligams afectius i el clima emocional, en el qual creix el menor. Ja que el nen s’ha de sentir estimat i ha de sentir incondicionalitat d’algú



, i aquest algú li ha de donar seguretat i el vincle afectiu. S’ha de vetllar per a que les necessitat afectives dels infants en funció de l’edat que té, és a dir, de la etapa evolutiva en la qual es troba. 2- Entorn estructurat: l’infant ha de tenir al voltant un model o una guia amb normes, rutines, límits i hàbits, que el permetin anar adquirint una autonomia progressiva. És a dir, per a que un nen no tingui dificultat en el món d’adult, ha d’anar adquirint unes normes o pautes, és a dir, que vagi des de la heteronomia moral a l’autonomia moral.3. Estimulació i recolzament: Consisteix en donar suport i motivar constantment als fills. Això requereix: 4- Reconeixement o observació curosa d’allò que va aconseguint el menor. 5- Reconeixement d’aquests, sobretot en dos àmbits; en el personal i en l’escolar. Exemple; acompanyar-lo a la biblioteca, estar pendent de la seva agenda,..., és a dir, saber el que està fent.  6- Participació dels fills. Consisteix en admetre que els nens i les nenes són subjectes actius que intervenen en l’establiment del Març de la seva pròpia educació. És a dir, el que fa és ficar en valor i reconèixer que els fills poden i han de participar en les dinàmiques familiars, que poden opinar i que aquesta s’ha de tenir en compte. Tenint en compte que la seva manera de ser influeix. Quan parlem d’estils educatius, hem de veure com són els fills. S’educa en funció de les necessitats de cada nen.  7- Capacitació dels fills. S’ha de fomentar i treballar per a espais de reflexió, per a la interpretació i per a l’escolta del que d’alguna manera prové del món exterior. S’ha d’ajudar als fills de que siguin persones critiques amb els mitjans de comunicació. 8- Educar sense violència. No s’ha d’utilitzar ni el càstig físic, ni el emocional, perquè són degradants. A més a més, amb això es transmeten uns valors d’impunitat, que el més possible és que el fill/a els reprodueixi en un futur. És a dir, no hem d’utilitzar formes d’educar el contrari de tot el que hem dit fina ara.  CONDICIONANTS PER A LA PARENTALITAT POSITIVA:triangle: 1- Context psicosocial: Són les característiques i factors que envolten a la família pròpiament dita, i que poden o bé, ficar les coses fàcils (factors de protecció) per a que aquestes tinguin una parentalitat positiva, o per el contrari les coses difícils (factors de risc).  Significa que quan estan vivint en un barri marginal, ..., és a dir, quan vius en aquestes circumstàncies on és difícil donar afecte als fills,..., es produeix l’anomenada “cascada de la pobresa” i aquesta recau sobre el menors. I l’educador social és qui ha de fer que la pobresa no es transmeti de generació en generació.  2- Característiques o necessitats dels menors. Cada menor, té unes determinades necessitats. Per això els nens amb més necessitats, requereixen més atenció dels pares, i per tant, la parentalitat serà més complicada.  La implicació educativa ( l’educador el que fa) és indentificar els indicadors i factors de risc, i assessorar als pares sobre els recursos dels quals disposen per cobrir aquestes necessitats.

3- Capacitats parentals

Les capacitats poden ser; - Positives; acceptar el rol de pares i viure-ho de forma positiva, coneixement de les necessitats dels fills, la capacitat d’observació (el fet de detectar el que li passa al seu fill).  - Negatives; poca acceptació de les característiques dels fills, ficar expectatives poc realistes en els fills, ser molt rígids....  Programes d’Educació Familiar: 
 


Són programes d’educació familiar per a fomentar la parentalitat positiva.

Amb la idea de parentalitat positiva i amb el foment, s’estableixen ajuts, recursos i suports, és a dir, gran ventall de recursos de la xarxa primària i de la secundària (forma i no-fomal) per a donar suport a les necessitats de les famílies, i aquests són els programes de educació familiar. Aquests s’enfoquen o tenen per objcetiu fomentar les competències parentals necessàries per a poder respondre correctament a les necessitats dels fills, sobretot en les tasques educatives.  Una intervenció que vol aconseguir això, amb tècniques i dinàmiques de grup, ho fa amb cinc objectius (redactats cap als professionals) ;  1- Fomentar en els pares el canvi de les seves concepcions sobre el desenvolupament i la educació que recolzen les seves actuacions en la vida diària. Es relaciona amb el coneixement del desenvolupament dels infants . Per a ser competent en l’exercici de la parentalitat positiva s’han de conèixer bé quines necessitats tenen els menors en cada etapa evolutiva. El fet de que les coneguin, fa que es pugui donar una resposta mes contingent.  2- Promoure un ampli repertori de pautes educatives adequades que vagin reemplaçant les inadequades. Sobretot es pretén l’adquisició de noves pràctiques educatives familiars, és a dir, la transmissió educativa que fan els pares als fills sobre, normes, valors, i límits. Amb això es dona un ventall d’estratègies per a que en cada moment escullin la pràctica educativa més adequada. Aquí parlem de que s’han de transmetre continguts que han de cobrir 3 àrees;  - La primera, són normes, límits, rutines de la vida domèstica per a crear un entorn estructurat.  - La segona; són tot el que són els hàbits de cura persona (això sobretot en CRAEs).  - La tercera; és l’educació en valors pro-socials. Per exemple; la no-discriminació , el respecte al medi ambient , no dir mentides, ... I el COM és quines pràctiques afavoreixen a que es puguin transmetre aquests continguts, de ficar normes adients,... 3- Millorar i reforçar la percepció i satisfacció del rol parental. És la pròpia imatge que tenen els pares del seu rol. Han de viure’l positivament, i aquesta és unade les qüestions que es poden treballar molt bé amb les dinàmiques de grup, ja que ho podem treballar indirectament. I el fet de treballar en grup incrementa la percepció del rol, només amb l’assitència ja l’incrementa.  4- Fomentar el funcionament autònom i responsable en l’afrontament de la vida familiar i de les seves relacions amb l’entorn. La tendència general és incrementar el funcionamenta autònom. Si cada dia, les famílies depenen més dels recursos de la xarxa secundària, estem fent malament la nostra feina. És a dir, l’objectiu és que poc a poc trenquin amb la dependència cap al professional.  5- Millorar el recolzament social i lús dels recursos municipals. Referent a les xarxes socials primàries i secundàries formals i no- formals.  Els tipus de programes d’educació familiar són molts, però podem diferenciar-los en tres tipus; 1- D’ajuda i recolzament; s’adrecen a pares i mares que NO tenen una dificultat específica, per tant, el programa no és per a cobrir una àrea deficitària, sinó per a no deixar sola a la família en la tasca.2- Preservació familiar; en principi d’adreça a famílies amb situacions on el menor es troba en risc, per evitar la separació familiar.3- Reunificació familiar; destinats a que els pares i mares tinguin les capacitats parentals suficients per a recuperar els seus fills. Pel que fa als continguts d’aquests programes, també n’hi ha molts. Es tracta de continguts relacionats amb les competències dels pares per a relacionar-se amb els fills.

Entradas relacionadas: