Les falles de transformació són un límit de tipus

3.3. Trets generals i particularitats del orògens

Les forces convergents que es donen en els límits de plaques, provoquen un escurçament i un engruiximent de l’escorça continental formant una mena d’arrel de la serralada i un seguit d’estructures volcàniques: plecs, falles inverses, encavalcaments, mantells de corriment... El gruix de l’escorça sota una serralada pot ser de fins a 70 km.

Tota aquesta deformació va acompanyada de processos magmàtics i metamòrfics. Hi ha dos grans tipus de serralada, segons el tipus de plaques implicades.

Quan una placa oceànica s’enfonsa sota una de continental (zona de subducció), es forma un orogen de tipus andí
. Quan xoquen dues plaques continentals, es forma un orogen alpí
.

Als orògens formats es combina l’acció de l’erosió del relleu i dels moviments isostàtics, que són aixecaments del relleu provocats pel reajustament del mantell. L’arrel de la serralada desplaça el mantell cap a baix. Quan l’erosió actua, la serralada no pesa tant i el mantell torna a pujar cap a munt. Això crea una simetria característica a la serralada.

Això permet definir dins l’orogen uns nivells estructurals: zones on hi ha el mateix grau metamòrfic.

• Nivell superior: La baixa pressió a aquesta zona provoca fractures que donen lloc a encavalcaments o mantells de corriment extensos.

• Nivell mitjà: La pressió i la Tª són més elevades i afavoreixen les flexions. Abunden els plecs i les plecs-falla.

• Nivell inferior: Ve definida pel límit superior de l’esquistositat. Les P i Tª són tan elevades que es produeix metamorfisme de grau alt. Es formen plecs similars i, per sota, migmatisme i anatèxia.

3.4. Orògens andins

L’enfonsament de la placa oceànica genera un fort plegament de la zona límit de la placa continental. Hi ha forts gradients geotèrmics i es genera un magmatisme important per la subducció.

Es produeixen erupcions volcàniques de diferents composicions a diferents zones disposades longitudinalment dins la serralada. A la línia de costa, no apareixen encara aquests fenòmens. Es donen més cap a l’interior, quan la placa oceànica està més enfonsada. Aquest magma, que pot incorporar l’aigua del fons marí, genera erupcions violentes. També es formen batòlits que originen roques plutòniques a l’interior de l’escorça.

Al voltant de les zones amb magma es produeix metamorfisme de contacte, però globalment, predomina el regional, degut a la compressió i el fregament.

A la zona central de l’orogen hi ha molt granit d’anatèxia. Els plegaments i les falles són simètrics al voltant d’aquest centre i formen franges.

Totes les serralades andines del planeta es localitzen al llarg d’una franja que envolta l’oceà Pacífic: Andes, Rocalloses, serralades de l’Amèrica Central, i arcs d’illes com Japó, Filipines, Indonèsia, Aleutianes... Aquests arcs són estadis inicials d’orògens andins, que amb el pas del temps poden evolucionar cap a zones de subducció entre una placa continental i una altra d’oceànica.

3.5. Orògens alpins

Dues plaques continentals xoquen sense que es produeixi subducció. Els sediments de la placa sedimentària queden plegats i apilats i formen plecs tombats i grans mantells de corriment amb marcada vergència (inclinació) cap a la primera zona continental.

Es troben en una franja que comença al Mediterrani occidental (Bètiques, Pirineus, Alps, Atles, Apenins...), continua travessant Àsia (Caucas, Himàlaia, serralades de Birmània...).

En els orògens antics, sovint és impossible saber si són d’un o un altre tipus, perquè estan molt alterats i han desaparegut algunes de les seves estructures. Si no coneixem els límits de les plaques que els van produir, no es podran classificar.

3.6. Evolució dels orògens

Durant la fase d’orogènia es formen conques sedimentàries perifèriques, anomenades sinorogèniques, on arriben els materials erosionats de la serralada en formació.

Després de l’orogènia es produeix un important reajustament perquè el mantell, desplaçat per l’arrel de la serralada, tendeix a recuperar la seva posició. Això genera un moviment vertical, de tipus isostàtic.
Aquest moviment vertical es diu epirogènesi i genera forts relleus. Encara existeix a alguns orògens recents com l’Himàlaia (uns quants mm l’any). L’epirogènesi continua fins a que el límit entre escorça i mantell assoleix una profunditat normal, fet que sol coincidir amb l’erosió total de la muntanya, que es transforma en una peneplana.

Durant la fase postorogènica predomina la distensió degut al pes de la muntanya, que s’enfonsa i es formen falles normals que originen fosses tectòniques.