Fal·làcies, Acció Moral, Llibertat, Responsabilitat, Felicitat i Justícia

Fal·làcies

Tipus de fal·làcies

Hi ha dos tipus de fal·làcies, les formals (defecte en la lògica del raonament, com pàq, llavors qàp, que és incorrecte) i les no formals, que diferencien les d’ambigüitat, que juguen amb dobles sentits; les materials, quan sabem més d’un tema que els altres i ens n’aprofitem; i les de pertinença, quan encara que no sabem del tema, els altres tampoc, de manera que es pot justificar un fet de manera incorrecta i que passi inadvertit.

Algunes d’aquestes són les següents:

• Argumentum ad populum: intenta guanyar l'aprovació popular despertant l'entusiasme i les raons del públic sense donar raons ni argumentar amb proves (utilitzat en la publicitat).
• Argumentum ad baculum: és el contrari, fa una amenaça subtil o diu que hi haurà conseqüències catastròfiques si no es fa el que es diu.
• Argumentum ad hominem: consisteix a restar valor a qui s'oposa al teu argument, i pot ser
  • ofensiu (no pot ser veritat perquè qui ho diu no és fiable o és dolent)
  • circumstancial (l'altre té interessos en què li feu cas).
• Argumentum ad verecundiam: dir que el que diem també ho diu una persona molt important o amb molta autoritat, intentant donar una validesa absoluta a l'argument.
• Argumentum ad ignorantiam: dir que una cosa que no s'ha pogut demostrar és falsa per aquest motiu, quan en realitat no es pot afirmar ni que sigui cert ni fals. Ex: "ningú ha pogut demostrar que Déu no existeix i, per tant, sí que existeix."
• Argumentum "Tu quoque": dir que una altra persona també ha fet el mateix que tu per defensar el teu argument.

L’acció moral

És tot acte moralment qualificable realitzat per una persona de forma lliure, conscient i voluntària que tingui una incidència social. Que sigui moralment qualificable vol dir que els altres la poden jutjar de correcta o incorrecta, seguint una norma moral que exclou les accions inevitables o de conseqüències imprevistes.

Condicions de l'acció moral

Perquè la decisió sigui lliure hi ha d’haver diferents alternatives i s’ha de poder triar qualsevol d’elles; perquè sigui conscient s’exclouen els casos on l’acció es realitza amb manca o pèrdua de consciència o de manera inconscient; i perquè sigui voluntària ha de ser realitzada per convicció íntima i no de manera exterior o impersonal.

Que incideix socialment vol dir que ha d’afectar els altres d’alguna manera.

Trets característics de l'acció moral

L’acció moral es diferencia d’altres accions per tres trets:

• Racionalitat: es regeix per la raó (exclusivament humana) i no pels instints.
• Llibertat: per molt limitada que estigui permet una elecció entre diverses opcions.
• Responsabilitat: som responsables dels nostres actes, ho acceptem o no.

En resum, la llibertat de tenir raó per escollir una conducta ens fa responsables dels nostres actes.

Estructura de l'acció moral

Per analitzar i valorar una acció moral s’han de tenir en compte els elements que l’estructuren:

• El motiu: ens impulsa a actuar o a perseguir una determinada finalitat.
• La intenció: és la consciència de la finalitat o resultat al qual es vol arribar. L’elecció entre diverses finalitats i la decisió de triar-ne una mostren el caràcter voluntari de l’acció moral.
• Els mitjans: mètodes per realitzar la finalitat escollida. També s’escullen de manera voluntària.
• El resultat: és la realització o plasmació de la finalitat. No sempre es correspon amb el que es pretenia.
• Les conseqüències: és la manera com els resultats afecten els altres i un mateix. Poden ser o no ser previsibles.

Per analitzar i jutjar una acció moral s’han de tenir presents tant les característiques com l’estructura.

Característiques de l'acció moral

Alliberen de la responsabilitat moral, és a dir, són circumstàncies eximents, la coacció (obligació), sempre que sigui raonablement insuperable, i la ignorància, sempre que no sigui negligència (un té la obligació de saber certes coses). Tots els elements s’han de valorar en conjunt: no és suficient tenir bons motius, ni bones intencions, hi ha d’haver coherència entre els fins i els mitjans, s’ha de tenir present el resultat i s’han de valorar les conseqüències intentant preveure-les, i no n’hi ha prou en què siguin bones si els mitjans eren dolents.

Cada acció moral és singular (en contra del que pretén la casuística), ja que cada cas és únic i no hi ha unes fórmules universals per valorar-lo, ni que ens diguin què hem de fer.

La consciència moral

És el conjunt d'esquemes i normes que hem adquirit a través de la nostra educació, família i medi social. És una facultat de l'ésser humà basada en l’anàlisi de valors i normes morals apresos per fer aquest judici moral. El contingut de la consciència moral són: les normes que un coneix (consciència moral), les que escull i accepta de les anteriors (moral personal) i els sentiments morals o emocions que sorgeixen. La consciència moral és apresa socialment, canvia i evoluciona i es forma en una dialèctica entre l’individu i la societat (la persona és qui escull, però la influència social en la infantesa segueix actuant). Segons Kant (XVIII), pot ser autonomia, quan l’individu crea les normes per les quals es regeix, i heteronomia, quan pren les normes existents i establertes sense reflexionar en si són racionals.

Les funcions de la consciència moral són avaluar les normes i valors i elaborar un judici moral.

Funció de la consciència moral

Consisteix en comparar la norma moral en unes circumstàncies concretes amb una acció moral determinada, efectuant un judici moral (és correcta o no).

Hi ha tres teories sobre l’origen adquirit de la consciència moral:

• que prové d’un origen diví,
• d’un origen natural (capacitat innata obtinguda per la raó, segons el racionalisme, o per un sentiment d’aprovació o repulsa o emotivisme moral, segons l’empirisme)
• o que prové d’un origen adquirit no innat, vinculat segons Freud (XIX-XX) al superjò (teoria psique: superjò = ideal del jo o deure, jo = principi realitat, allò = inconscient).

La consciència moral sorgeix quan la persona deixa d’actuar sotmetent-se passivament a les tradicions i els costums, per temor als déus o per ajustar-se als altres, iniciant una reflexió i un judici moral propi.

La llibertat

Què és la llibertat?

La llibertat és la possibilitat d'escollir o actuar sense que res ni ningú et marqui el que has de fer. La llibertat d'elecció fa referència a una llibertat interior que cobra sentit en l'àmbit de la moral, ja que l'acció moral no té sentit sense llibertat d'elecció. La llibertat d'acció fa referència a la possibilitat d'efectuar qualsevol acció que hem decidit sense que ningú ens ho impedeixi o ens coaccioni.

Llibertat d'acció

S'identifica amb una llibertat externa en l'àmbit jurídic i polític, de manera que es considera que hem de tenir llibertat de fer el que vulguem sempre que no afecti negativament als altres (principi del dany).

Llibertat d'elecció

La llibertat d’elecció fa referència a una llibertat interna, que cobra sentit en la moral. Sentir-se lliure és una creença subjectiva i es pot considerar de dues maneres:

Actituds possibles davant la llibertat

• Determinisme: allò que fem és inevitable, resultat d'un ordre estricte i invariable, de manera que no existeix la llibertat (conducta determinada).
• Indeterminisme: la nostra conducta està condicionada però sí que tenim llibertat (conducta condicionada).

Es pot demostrar l'existència de la llibertat?

L'existència de la llibertat es pot considerar des de dues postures:

• que la llibertat és una evidència i un tret essencial de l'ésser humà (defensat per Descartes i Sartre, XVII i XX)
• o com a creença, com a simple postulat indemostrable (defensat per Kant, XVIII).

Què és el que porta a afirmar la llibertat en l'ésser humà?

La indeterminació biològica de l'ésser humà causada per la seva naturalesa social i cultural provoca la presa d'eleccions sobre les accions, fet que es considera marcat segons el determinisme o llibertat segons l'indeterminisme. La llibertat no és absoluta (sinó, seríem omnipotents) i ve marcada per condicionants biològics (genètics i psicològics) i condicionants culturals (econòmics, socials i religiosos).

La responsabilitat

La responsabilitat és la obligació a respondre dels propis actes (sempre que es tingui voluntat de fer-ho), excepte si les conseqüències són totalment imprevisibles.

De què som responsables?

Som responsables si l'acció és involuntària o si s'ha realitzat sota una coacció raonablement insuperable (circumstàncies eximents). També provoca responsabilitat deixar de fer una cosa que s'hauria d'haver fet. En la nostra societat, molt especialitzada i organitzada, és fàcil evadir les responsabilitats. Per això es parla de corresponsabilitat, on cadascú té la seva part de responsabilitat en funció del paper que ha complert en el procés. Som responsables davant de nosaltres mateixos i davant de la societat (aquells qui tenen creences religioses també tenen responsabilitat davant de Déu).

L'ètica dels principis defensa les llibertats i drets de les persones. Però amb la legislació i les normes no n’hi ha prou, ja que s’ha de mirar d’incidir en l’actitud de les persones, ja que en l’estat del benestar, sovint es fa un ús inadequat dels serveis.

L’ètica de la responsabilitat fomenta l’educació dels ciutadans en la responsabilitat cívica i política, donant la mateixa importància als drets que als deures.

Com podem arribar a ser feliços?

Aristòtil (IV aC) deia que la felicitat no té el mateix significat per tothom. Per això creia que l'ètica havia de determinar el seu contingut, que distingeix entre dos criteris que es complementen:

1. Un d'intern: un sentiment subjectiu o estat d'eudaimonia o benestar que trobem quan ens sentim feliços, tot i que desconeixem les causes de la nostra felicitat.
2. Un d'extern: l'opinió dels altres, que ens proporciona missatges del que ens pot portar a la felicitat, a vegades contradictoris. Però el que fa feliços als altres realment no té per què fer-nos a nosaltres.

Sòcrates (V aC) entenia la felicitat com la recerca de la perfecció en l’ànima o intel·lecte, per saber ser millors. El saber és important per trobar la veritat. Tot i que en aquella època triomfava el relativisme moral (del que es podia fer un mal ús creient que tot s’hi val), Sòcrates era antirelativista i considerava que han d’existir uns valors ètics universals, que s’han de trobar a través de la raó.

Quins són els valors que ell defensa?

Sòcrates deia que la felicitat es basava en fer el bé, per això la importància de saber què és el bé (intel·lectualisme moral), a través de la raó i amb la inducció maièutica: partir d’allò que està bé i anar ascendint per trobar una idea universal per conèixer què és el bé. Va mostrar un cert optimisme antropològic dient que “ningú obra malament sabent-ho”, creient que quan algú fa el mal és perquè creu que obté algun bé, a causa de la seva ignorància.

Sòcrates va donar una equació: raó = virtut = felicitat. Qui pensa correctament (raó) actua correctament (virtut) i per això és feliç (felicitat). Si raonem el que està bé conscientment (autonomia moral) podrem actuar bé, seguint una idea universal (universalisme), i això ens portarà a la felicitat. El mateix passa amb la justícia. Per ser justos haurem de conèixer què és la justícia, i a partir d’una idea universal aconseguirem ser-ho, augmentant la nostra felicitat.

La passió il·limitada, la superioritat i l’extrem

L'hel·lenisme és un període històric que va de la mort d'Alexandre el Gran (IV aC) fins que Roma va conquerir Grècia (II dC). És l'última fase de la civilització grega, època de decadència, crisi i canvis. En aquella època van sorgir un seguit de teories ètiques sobre la recerca de la felicitat.

La crisi de la polis feia impossible la salvació comunitària, de manera que es va passar a la busca de la salvació individual. Defensaven l’autonomia, serenitat i autodomini de l’individu, amb un camí d’intel·lectualisme moral. Volien trobar un model de vida feliç a través de la raó, proposant un ideal de savi identificat amb aquell ésser humà capaç d’assolir la felicitat malgrat l’adversitat dels problemes que tingui. També buscaven la senzillesa, ja que consideraven la complexitat de la societat com una font d’infelicitat.

Només vull plaer, i a sac!

Epicur (IV-III aC) defensava que la felicitat consistia en aconseguir el plaer, que definien com l’absència de dolor tant corporal (apònia) com espiritual (ataràxia). Del primer se n’encarrega la medicina i del segon la filosofia.

Epicur intentava combatre idees com la por o la mort (ataràxia), intentant proporcionar una imatge compatible amb la felicitat, lluitant contra el que considera superstició. Això seria el que denomina una definició negativa del plaer. En una definició positiva intenta un càlcul hedonista (hedoné = plaer) per establir una cultura raonable de plaers per poder triar els adequats per viure i ser feliços.

Què és el plaer?

El plaer és el cànon, criteri o mesura per decidir, en vista d’una vida feliç. Però hi ha diferents tipus de plaers. El desig sorgeix d’una necessitat natural o creada socialment. La satisfacció del desig és el que ens procura plaer. Però depenent del desig pot aportar sofriment. Es poden classificar en:

• Naturals i necessaris: suprimeixen el dolor.
• Naturals, però innecessaris: endolceixen el plaer, però no eliminen el dolor.
• No naturals ni necessaris: deriven de les necessitats socials i no eliminen el dolor.

Els primers són els únics que es necessiten per la felicitat. Els segons s’han d’intentar evitar i els tercers s’han d’intentar eliminar. Qui posseeix el saber sap allò que necessita i aquell que necessita poc és més feliç que no qui té molt.

Hi ha, però, dos tipus de plaer:

• Plaer en moviment: satisfer les necessitats naturals.
• Plaer en repòs: equival a suprimir el dolor de la necessitat insatisfeta.

El primer només és un mitjà, el segon és l’autèntic fi.

Vull ser eternament jove i tenir un cos perfecte (Estoïcisme)

La filosofia dels estoics (VI aC – V dC) es resumeix en “abstén-te i aguanta”. Segons ells la infelicitat ve produïda per anar en contra del destí, de la pròpia naturalesa i deixar-se anar per les passions.

Eren deterministes, ja que creien en l’ordre estricte del món donat per una llei o logos universal. És a dir, creien en un destí que nosaltres no podem canviar. Per ser feliços, per tant, hem de viure d’acord amb la natura, conèixer les lleis i assumir-les, acceptar el curs dels esdeveniments. També segons ells, deixar-se arrossegar per les passions també porta a la infelicitat, ja que el plaer o el dolor no són la mesura de la nostra felicitat. Segons ells les passions són il·lusions momentànies (proporcionen plaer) o desgràcies aparents (causen dolor i sofriment). Però si posem la raó sobre les passions aconseguirem que les passions no ens afectin (apatia) i la serenitat per ser feliços. En resum, “abstén-te dels plaers i passions que pertorben la pau espiritual (ataràxia) i aguanta el dolor i la desgràcia”. Qui es comporti així tindrà autodomini (autarquia) i serà feliç.

Ho vull tot i que els altres m'ho facin (Cinisme)

Diògenes de Sínope (IV aC) va ser un destacat de l’escola cínica, també anomenada “secta del gos”. Estava en contra del que es creia en aquella època necessari per viure bé, que era tenir de tot (no tenir-ho tot) i que els altres et facin les coses. Davant d’aquesta complexitat de la vida social defensa la senzillesa d’allò que és natural: tenir només allò que realment necessites (sobra tot el que no puguis portar a sobre) i l’autosuficiència (autarquia) i la independència, per no haver de dependre de que els altres et facin les coses. Els filòsofs cínics creien que la societat ens crea falses necessitats i ens afegeix lleis, regles, convencions i prohibicions socials que limiten la nostra independència i generen desigualtats i discriminacions. Per tant, defensen que la societat és un problema (són antiutòpics) i busquen un estil de vida com més natural millor, sense acceptar cap norma social (insubmissió) ni les diferències que estableixen entre les persones.

La justícia

Antifont (V aC) citava la justícia de la polis que entenia que ser justos equival a complir i respectar les lleis que ens hem imposat a nosaltres mateixos. Però a la justícia, igual que a la felicitat, se li poden atribuir diferents significats. Hi ha coses que no violen les lleis però les considerem injustes, i tot i que a ningú li agrada patir injustícies, a vegades actuem sense pensar si ho fem de manera justa. La justícia incideix sobre nosaltres i en la nostra felicitat.

Ignorància = felicitat?

Hi ha qui creu que la ignorància ens fa no patir i ser feliços, havent-hi prou en pensar en un mateix i satisfer les pròpies necessitats i desitjos. Mill (XIX) s'hi oposa i defensa l'utilitarisme. Diu que qui té intel·ligència, cultura i sensibilitat moral no pot pensar així, i que la felicitat està lligada a l'ús de les nostres facultats humanes superiors a les dels animals. Els que creuen que la ignorància porta a la felicitat són els que confonen la satisfacció amb la felicitat, aquells que no han experimentat aquest estil de vida superior.

L'ètica utilitarista és també una ètica teleològica. Es planteja un fi que s'ha de perseguir, un fi útil que produeix felicitat i benestar social. La felicitat s'entén amb termes hedonistes, com a obtenció de plaer i absència de dolor. Obrar bé és saber trobar allò que és útil, que produeix plaer o elimina el dolor, per obtenir felicitat. El principi d'utilitat té com a objectiu aconseguir la màxima felicitat pel major nombre de persones possible, però Mill corregeix a Bentham (XVIII-XIX), que considerava útil allò que plau a un mateix (egoisme ètic) i feia un càlcul quantitatiu sensualista (de les sensacions de plaer i dolor). Mill va passar de l'utilitarisme quantitatiu al qualitatiu (fomentant per la felicitat aquells plaers humans superiors als de la resta d'animals) i de l'utilitarisme egoista a un utilitarisme universalista (buscar el bé per a la societat, fet que acaba repercutint positivament en la nostra felicitat).

Per Mill, un judici moral és just quan es tenen en compte d'una manera imparcial els interessos de tots aquells sobre els quals pot repercutir l'acció moral que estem valorant. Però avalua només les conseqüències (conseqüencialisme), sense tenir en conte els motius o les intencions.

John Rawls

John Rawls (XX) intenta resoldre el problema de trobar uns principis sobre els quals tenir una societat justa. Creu que es pot solucionar amb una teoria contractualista. Primer estableix la posició inicial: la situació prèvia a establir un contracte per a l'ordre social. Per garantir la imparcialitat tria uns principis de la societat on cada individu desconeix la seva posició social i les seves condicions naturals (com la salut) inicials (vel de la ignorància).

A partir d’aquí intenta establir uns principis on tots han de tenir els mateixos drets i llibertats i on les desigualtats socials i econòmiques han de fer que el benefici sigui per als més desfavorits i que tothom tingui igualtat d'oportunitats.

Les formes de legitimació del poder polític

Tipus de poder

Uriarte els classifica en:

• Poder econòmic. Es basa en la possessió de recursos econòmics, que pot influir de forma important en aquells que no el tenen o que el desitgen. Destaquen les elits econòmiques (grans fortunes personals o corporatives).
• Poder ideològic o intel·lectual. Es basa en la possessió del coneixement, que es pot utilitzar de manera que influenciï els altres. Destaquen els laboratoris i centres d’investigació, alguns intel·lectuals, el poder mediàtic dels mitjans de comunicació,...
• Poder polític. Es basa en el control de les institucions que serveixen per organitzar i gestionar la societat, concentrat en l’Estat. Inclou el poder legislatiu (elaborar lleis), executiu (governar o executar lleis) i el judicial (vetllar pel compliment de les lleis). Weber (XIX-XX) va dir que aquest poder (a diferència dels altres) exerceix el monopoli de la violència física legítima. En els sistemes democràtics n’exerceix el lideratge un partit polític, però no només el tenen les elits polítiques.

La necessitat de legitimitat del poder polític

La legitimitat és el reconeixement de la societat que qui governa té el dret a fer-ho, de manera que serveix de fonamentació del poder polític. Els governants reconeixen la seva autoritat i respecten que estan sota unes lleis (obediència voluntària). És un element que dóna estabilitat i continuïtat al poder polític. El poder té dos sentits: del govern legítim com a autoritat cap als ciutadans i dels ciutadans de poder treure el poder als governants si no els consideren legítims. La legalitat fa referència a respectar les lleis i per tant el dret. El govern actua de forma legal quan respecta les lleis (estat de dret). La legitimitat exigeix que l’acció del govern sigui justa i es refereix per tant a la justícia.

Les formes de legitimació del poder polític

Weber intenta explicar quins són els motius en els quals se sustenta la creença en la legitimitat del govern. Parla de tres formes de legitimació:

• Forma de legitimació tradicional. Es basa en els costums d’un territori de la forma del poder, que el fet que hagi estat sempre d’una manera el fa sagrat o intocable (ex: monarquia, faraons egipcis, dinasties d’emperadors,...).
• Forma de legitimació carismàtica. Es basa en el carisma del governant, és a dir, la capacitat de provocar admiració, entusiasme i adhesió a la gent per les seves qualitats personals excepcionals (ex: profetes, demagogs o alguns líders de partits polítics). Sovint s’oposen a l’ordre establert de la societat per intentar crear un nou ordre.
• Forma de legitimació legal racional. Es basa en l’ordre polític, procedent d’unes lleis establertes per consens i amb uns valors definits racionalment. Aquest marc jurídic dóna les normes per accedir al poder i les normes a seguir pel governant (legalitat). Es dóna en els sistemes democràtics dels estats moderns.

La teoria del poder absolut de Hobbes (absolutisme)

L’ésser humà en estat de naturalesa

Hobbes va afirmar que l’ésser humà és individualista per naturalesa i egoista perquè només busca el plaer i està disposat a tot per aconseguir-ho. La seva llibertat és poder fer tot el que vulgui i el seu dret és fins on arribi el seu poder. Ho resumeix en la frase “L’home és un llop per a l’home”.

La necessitat del pacte i la seva finalitat

Tots som iguals i per això ningú té privilegis, fet que fa que trobem:

• La competència: lluitar per un benefici.
• La desconfiança: atacar els altres per assolir seguretat.
• La glòria: combatre per guanyar reputació.

Els termes del contracte (contracte de submissió)

Cada individu renuncia als drets naturals, al poder i la llibertat a canvi que els altres facin el mateix, dipositant-los en el sobirà, que té el poder absolut. És per tant un contracte de submissió i es manté per la por a la força superior del sobirà.

Característiques del poder constituït

El pacte es dóna entre els individus a favor del sobirà, que no pacta, sinó que n’és el resultat i està per sobre de la llei. Ell no pot ser jutjat perquè segueix en estat de natura, no ha pactat ni renunciat a res.

La teoria liberal de Locke (liberalisme)

Segle XVII

L’ésser humà en estat de naturalesa

Locke deia que per naturalesa tots els humans són iguals, ja que no hi ha jurisdicció (capacitat de jutjar i castigar els altres). També tenen drets naturals: llibertat i propietat, tant de la pròpia persona (dret a existència i salut) com la privada (béns). Aquests drets però no són il·limitats: la propietat privada té uns límits ja que n’hi ha d’haver per tots i la llibertat la limita la llei natural (ningú pot danyar els drets dels altres).

La necessitat del pacte i la seva finalitat

No tothom respecta la llei, ja que a la natura no hi ha mecanismes per fer-la respectar i tothom l’aplica com vol. Per això, per mantenir la justícia i la igualtat és necessària una llei establerta i un jutge imparcial, just i amb poder absolut.

Els termes del contracte (contracte liberal)

Tothom renuncia a executar la llei, de manera que l’estat té el monopoli de la violència física legítima, amb drets de càstig i reparació (compensació). El contracte es basa en el consentiment lliure (

pacte voluntari) per garantir i protegir els drets naturals i així assegurar la convivència pel bé comú.Característiques del poder constituït. Els ciutadans poden revocar el poder si no respecta les lleis o els fins pels quals ha estat establert (poder no absolut). El pacte per tant és doble, entre els individus (elecció dels governants)  i dels individus amb els governants. Hi ha una divisió entre el poder legislatiu (sotmès a la llei i la voluntat popular), pel bé públic, i el federatiu, per establir aliances (pau o guerra) amb altres comunitats. El govern és representatiu de la majoria, però que està formada pels propietaris, amb drets polítics. contracte social de Rousseau, s. XVIII L’ésser humà en estat de naturalesa. Manté la idea de Hobbes que la naturalesa humana és la d’un “bon salvatge”. Mogut per les necessitats naturals té instint d’autoconservació o amor a si mateix i compassió pels semblants. Viu de manera autàrquica (autosuficient), independent, lliure i feliç. És perfectible, ja que es pot millorar a ell mateix, però el procés civilitzador l’ha tornat pervers. Va passar d’amor propi a egoisme per la propietat privada, que passa a béns superflus que li donen prestigi. Segons Rousseau la societat té origen en la defensa de la propietat privada i el govern és un instrument dels propietaris per protegir-se dels pobres i defensar les seves riqueses.La necessitat del pacte i la seva finalitat. No es tracta de tornar a l’estat de natura sinó de reformar la societat sobre nous principis per retornar la bondat i llibertat originàries de l’ésser humà i que es possibiliti la seva perfectibilitat (poder millorar). Rousseau vol trobar un ordre legítim, un poder polític just, acceptat lliurement i que asseguri la igualtat i la llibertat de tots.Els termes del contracte (contracte social).Critica el contracte de Hobbes perquè nega la llibertat natural i no permet la

llibertat civil i política. La llei ha de ser compatible amb la llibertat i assegurar la igualtat. Per això, tothom ha d’entregar tots els seus drets a la comunitat, rebent-los dels altres. Això es fa a favor de la comunitat, formada per un cos polític (el poble, que és una associació d’individus) en el qual resideix la sobirania (popular) i s’expressa en la voluntat general, que reflecteix l’interès comú (bé comú) i ha de significar un consens permanent per assegurar la justícia i el bé social. La llei és un acord i ha de reflectir la voluntat general i mantenir la igualtat. La llibertat civil suposa un perfeccionament de l’ésser humà (el ciutadà) i una actitud moral i solidària.Característiques del poder constituït. La sobirania popular no pot cedir-se ni delegar-se (poble com a únic sobirà i legislador). En un règim assembleari els ciutadans legislen guiant-se per la voluntat general. El poder executiu i judicial és d’un govern escollit per sobirania popular, servidor de la voluntat general. Les formes de legitimació en la filosofia contemporània el liberalisme social de Rawls Els principis (tema 9) defensats per Rawls s’han d’aplicar  seguint un ordre lexicogràfic. El primer (distribució de la llibertat) té prioritat sobre el segon. I dins del segon, el principi b (igualtat d’oportunitats) té prioritat sobre l’ a (benefici dels desfavorits). Junts, formen el marc normatiu per formar l’estructura bàsica de la societat, democràtica i liberal. Diu que s’ha de fer un aixecament progressiu del vel de la ignorància, rebent cadascú la informació en quatre estadis:Primer estadi. Des del vel de la ignorància s’escullen els principis que serviran de marc normatiu.Segon estadi. Es fa una convenció constitucional justa que s’ajusti als principis, per definir les formes polítiques, drets i llibertats bàsiques (legislació). L’Estat s’entén com una associació de ciutadans iguals. Proposa una assemblea de representació proporcional pura, limitant certs drets per garantir la igualtat. Per això han de tenir accés a la informació i la possibilitat d’intervenir en l’elaboració de propostes de l’agenda política.Tercer estadi. Amb la informació més complerta caldrien les mesures econòmiques i socials del govern (política governamental econòmica i social), basant-se en el segon principi. S’ha de garantir la igualtat d’oportunitats i el principi de la diferència (benefici dels desfavorits).

Rawls ho vol aconseguir amb les polítiques redistributives, en què el govern ha d’intervenir en l’economia. Les 4 branques del govern són l’assignació (per mantenir el sistema dels preus i impedir el mercat abusiu), l’estabilització (mantenir la ocupació i eficiència del mercat), la transferència (garantir una renda social mínima) i la distribució (preservar i aproximar la justícia de les quotes distributives amb impostos i ajustaments en els drets de propietat). Quart estadi. S’aixeca el vel de la ignorància de forma progressiva i completa. Els jutges i l’Administració fan aplicar la llei exercici de la justícia i la pràctica governamental) i només si el govern viola les lleis es pot donar la desobediència civil. t.12 El naixement de l’estat modern L’estat té origen en el segle XV, tot i no adquirir els seus trets fins les revolucions liberals (s. XVII-XIX). És un conjunt d’institucions amb el poder polític per governar i controlar un territori extens. És una entitat despersonalitzada que representa un col·lectiu (poble o nació). Està format per les institucions polítiques, el govern, el parlament, el sistema judicial, els cossos de seguretat de l’estat (policia i exèrcit) i l’administració pública. Es caracteritza per tenir el monopoli legislatiu (fer lleis) i de la violència física legítima (aplicar-les i defensar el país de forces externes). L’evolució de l’estat de dret modern es divideix en tres fases:  L’evolució de l’estat modern Fase liberal: l’estat liberal de dret. Es fa institució després de la Revolució Francesa i garanteix els drets individuals civils.Fase democràtica: l’estat democràtic i de dret. Sorgeix dels moviments socials i garanteix la igualtat política dels ciutadans (sufragi universal).Fase social: l’estat social de dret. Des del socialisme i liberalisme social es reclama i l’estat garanteix els drets socials a tota la població.l'estat liberal de dret característiques L’imperi de la llei. El poder absolut se substitueix per la sobirania popular. L’estat regeix l’imperi de la llei, és a dir, sotmet a tothom a la llei, defensa la igualtat de tots davant la llei i crea un ordre constitucional amb la Constitució, que regula el funcionament i la organització de l’estat.La divisió de poders. El poder legislatiu (fer lleis) és del Parlament, l’executiu és del Govern de l’Estat i el judicial (fer complir les lleis i jutjar els conflictes) és de l’Administració de Justícia.

Per assegurar la igualtat han de ser independents.La legalitat de l’Administració. L’Administració actua d’acord amb la llei, sotmesa a ella igual que la resta de ciutadans.Garantia de drets i llibertats fonamentals. Són fonamentals la propietat i la llibertat, que l’estat ha de protegir i mantenir. Però té dues deficiències: un dèficit democràtic (sufragi censatari: només poden votar els qui tenen propietats i educació) i un dèficit social (desigualtats socials, econòmiques i d’igualtat d’oportunitats a causa del funcionament lliure del mercat). L’estat democràtic i de dret Mica en mica es va anar aconseguint el sufragi universal, tot i que primer era només masculí. Amb el sufragisme i la lluita pels drets de la dona es va acabar arribant al sufragi realment universal, garantint els drets de l’estat liberal per a més gent. l'estat social de dret Tot i que el dèficit democràtic s’havia solucionat, encara quedava un dèficit social. L’estat social de dret va aparèixer com una millora de l’estat liberal. Es va dir que els drets de la primera generació(llibertats individuals o civils)  no eren suficients i es va intentar garantir una segona generació de drets socials, econòmics i culturals sense els quals és impossible una igualtat d’oportunitats. S’exigeix una mínima justícia social. L’estat també suposa un canvi de valors, defensant la solidaritat i la cooperació. Es creen uns serveix públics que proporciona l’estat (sanitat, educació, pensions,...) i amb una fiscalia progressiva (que pagui més qui té) es fa una redistribució de la riquesa. L’estat intervé regulant el mercat i creant empreses públiques. És el que s’anomena l’estat del benestar. La legitimitat de l’estat social ve de que es basa en la solidaritat i justícia social, que considera drets socials, fet que trobarà legitimació, acceptació dels ciutadans. l'estat del benestar Cal destacar-ne 4 moments clau de la seva constitució:Fase d’experimentació (1870-1925). S’intenten suplir les formes tradicionals d’assistència que s’havien debilitat o desaparegut. A l’Alemanya de Bismark es fa un primer projecte de seguretat social. Heller introdueix els drets socials dins del marc institucional de l’estat (els incorpora a la Constitució de la República de Weimar).Consolidació (fins al 1930). La teoria econòmica de Keynes estableix les bases pel desenvolupament de l’estat del benestar: intervenció de l’estat, política

d’ocupació laboral, sistema fiscal progressiu (redistribuir riquesa), creació d’un sector públic i institucionalització dels sistemes de protecció i ajut social. Destaca el New-Deal nord-americà.Expansió. Després de la Segona Guerra Mundial s’expandeix l’economia mixta de mercat, amb un gran creixement econòmic que s’aplica en la millora del benestar dels ciutadans amb polítiques redistributives i socials.Crisi. La recessió econòmica de la crisi de 1973 i l’augment de la despesa pública (més gran que els ingressos de l’estat) van fer entrar l’estat en crisi. La càrrega fiscal dels ciutadans no es podia incrementar i els governs no volien fer retallades, de manera que es va començar a criticar l’estat del benestar.