Expressionisme alemany al cinema: història, tècniques i directors

Expressionisme alemany al cinema

Expressionisme alemany apareix a principis del segle XX i té una presència important al cinema després de la Primera Guerra Mundial. Va coincidir amb l'ascens del nazisme i el període d'entreguerres. El moviment, que ja havia nascut a començaments del segle, va arribar al mitjà cinematogràfic quan s'estava acabant la seva fase pionera.

Context i influències

Hi ha paral·lelismes amb altres corrents artístics europeus: Impressionisme → Fauvisme (França). Els plantejaments bàsics poden sintetitzar-se així:

• Impressió: captar la realitat tal com és.
• Expressió: mostrar el que se sent, exterioritzar emocions.
• Expressar, de manera subjectiva, l'ésser humà perquè l'espectador ho percebi.

UFA (Berlín): productora que va aparèixer en l'època d'entre guerres; era una de les poques companyies que podia competir amb Hollywood. Temes habituals: fantasia i terror.

Tècniques i estètica

Per transmetre la seva sensació distintiva, els directors d'expressionisme alemany:

• Juguen amb la llum i la fotografia, creant espais irreals; sovint es roda en interiors amb il·luminació artificial, decorats pintats i ombres artificials.
• L'ombra, a vegades, és la protagonista.
• Decorats angulosos per generar sensació d'angoixa i agressivitat; posada en escena antirealista amb predomini de diagonals.
• Interpretacions exagerades i teatrals per expressar la intensitat emocional.
• Maquillatge exagerat i estètica gòtica per simular deformacions; vestuari irreal, fosc i sinistre.

Temàtiques freqüents: solitud, misèria, sexualitat, perversions, terror, crim, mitologia gòtica i germànica, fantasia, futurisme i ciència-ficció.

Directors i obres destacades

Robert Wiene: El gabinet del doctor Caligari

Els guionistes volien denunciar certes actituds autoritàries i l'ambient posterior a la guerra. La trama: el doctor Caligari recorre les fires mostrant un sonàmbul que, a més, és un assassí que mata segons les ordres del doctor. La resolució revela que tot està vist des de la perspectiva d'una persona boja; el doctor Caligari és qui l'ha estat cuidant i, en l'arc narratiu, es mostra com la figura que ha comès crims. L'escenografia és cubista, amb una arquitectura amb poca il·luminació tenebrista; destaca el maquillatge i la interpretació dels actors.

Friedrich Murnau: Nosferatu

Nosferatu és una història del vampir inscrita en un neoromanticisme on el vampir pot tenir sentiments. Utilitza escenaris naturals i fa el pas del món real a l'irreal mitjançant el canvi de positius a negatius i l'acceleració/ralentització de la imatge. Es parla també d'una transició de l'expressionisme cap al realisme social: la figura de l'home que ha perdut la feina i es nega a acceptar-ho; persones que esdevenen monstres.

Fritz Lang: Metròpolis

Lang va intentar allunyar-se de l'antisemitisme i del nazisme; va marxar als EUA. La seva dona (Thea von Harbou) era simpatitzant del nazisme. A Metròpolis s'exposa una societat dividida en dues classes —la alta i la baixa— i la pel·lícula va marcar un cim on l'arquitectura influeix en el llenguatge cinematogràfic posterior. L'expressionisme hi està vinculat al món arquitectònic i a una posada en escena molt acurada.

Georg Wilhelm Pabst: Sota la màscara del plaer

En aquesta obra els protagonistes són persones quotidianes. L'expressió perd certa força per la falsedat d'alguns decorats, ja que moltes escenes es van rodar exclusivament a estudi. Es tracta d'un expressionisme de caire social que incorpora el psicoanàlisi a les seves obres. Pabst va abordar una trilogia femenina on les dones són les protagonistes i calcula una crítica de la seva època.

Conclusió i conseqüències

La consolidació del nazisme i l'arribada d'Hitler al poder van representar el final —en gran part— del cinema d'avantguarda a Alemanya. Molts cineastes van emigrar i l'escena cinematogràfica va canviar radicalment sota la nova censura i la política cultural del règim.