Explicau els conceptes de llengua majoritària, llengua minoritària i llengua minoritzada i posau-ne exemples.

Bilingüisme individual : grau menor de poliglotisme. La persona bilingüe és aquella capaç de fer servir dos idiomes. No importa com els ha aprés, amb qui els utilitza, per a parlar de què, etc. Tampoc no importa si aquesta persona és membre, alhora, d’una societat on s’utilitza més d’un idioma o no. Ens referim a una persona concreta, aïllada -fins on es possible- del seu context social. 

Bilingüisme social

Situació en la qual dins una unitat territorial (estat, ciutat…) apareixen, d’una manera més o menys ordenada i regular, uns conjunts de persones que usen més d’un idioma : un de propi, aprés per transmissió familiar, i un altre, el propi d’un altre grup. Aquesta alternança idiomàtica sol estar organitzada segons unes normes d’ús socials i sol estar desequilibrada, en el sentit que no és uniforme per als dos idiomes. L’existència del bilingüisme social testimonia l’existència d’un conflicte lingüístic, d’una situació de subordinació lingúística i d’un procés de substitució lingüística. 

Bilingüisme substitutori :
Quan la situació de bilingüisme social condueix a la substitució progressiva de la llengua pròpia del territori per la llengua dominant. 

Bilingüisme territorial :
Un territori bilingüe és un espai geogràfic dividit en dues zones clarament delimitades lingüísticament. En una zona s’usa una llengua i en l’altra se n’usa una altra.

Estàndard :

és la varietat lingüística comuna que comparteixen tots els parlants. És la forma codificada d’un idioma, ensenyada a l’escola i usada als mitjans de comunicació, que és acceptada pel conjunt de la comunitat lingüística, a la qual serveix de model. 

Llengua minoritària :

llengua parlada per una part petita de la població. Com l’anterior concepte, fa referència a la quantitat del nombre de parlants. 

Llengua minoritzada

Aquella llengua que -independentment que siga parlada per molta o poca gent- pateix una retracció dels àmbits d’ús, tant públics com privats, i que pot portar-la a la substitució, és a dir, a l’extinció de la comunitat lingüística. Fa referència a la qualitat dels usos idiomàtics : freqüències d’ús, normes d’ús hegemòniques i àmbits d’ús en què s’usa una llengua. 

Registre lingüístic

Són les modalitats de la llengua vinculades als contextos d’ús. Els registres es vinculen a unes funcions determinades de la llengua dins la societat, per això s’anomenen també variants funcionals. Aquestes funcions tenen unes constants lingüístiques que les caracteritzen i que permeten parlar d’uns tipus de llengua propis de cada funció que anomenem registres. Així, els registres són uns usos molt concrets de la llengua. Les conferències, els poemes, la correspondència, els discursos, els anuncis publicitaris, les converses, etc., són registres. Els factors que condicionen els registres són : el tema, el canal o mode, el grau de formalitat i la intencionalitat. 

Substitució lingüística

Una varietat lingüística (dominant) guanya terreny en detriment d’una altra (recessiva) que en perd i, en el desús d’aquesta, pot ben bé menar-la a l’extinció total. El desplaçament és quantitatiu (en termes de nombre de parlants i freqüències d’ús) i/o qualitatiu (en termes d’àmbits i normes d’ús). De fet, els mecanismes del procés revelen que les freqüències -quantitatives- i les normes -qualitatives- s’engendren recíprocament. (Vegeu : assimilació lingüística, bilingüisme social, interferència lingüística, conflicte lingüístic, lingüicidi, llengua minoritzada i normalització lingüística).