Explica quines són les semblances i diferencies que hi ha entre el coneixement filosòfic i el científic.

2. L’humanisme renaixentista

El Renaixement s´entén en relació a l´Edat Mitjana i al seu pensament filósòfic, l´escolàstica. Per Edat Mitjana entenem el període de temps comprès Entre la caiguda de l'Imperi ROMà d'Occident (476) i la conquesta de Constantinoble pels turcs (1453). La filosofia medieval Entenia la naturalesa com a quelcom privat de valor intrínsec, que  necessitava, de forma continuada, la Intervenció de Déu. La persona era vista com algú marcat pel pecat original i Incapaç d’aconseguir amb les seves forces la pròpia felicitat i la veritat. Amb Aquesta concepció de l´home es va rompre el vincle amb la tradició clàssica. Però així i tot, moltes formulacions clàssiques de gran qualitat intel·lectual Es reformularen per ajustar-se als dogmes catòlics gràcies a la tasca dels Primers pares de l´església. De la mateixa manera, podem veure el legat clàssic A les matèries que formaven part de les arts liberals, que eren pròpiament, la «ciència que s'ensenyava a l'escola», juntament amb la filosofia i la teologia.

El Més característic del
Renaixement és el retorn als estudis clàssics. En nom D’un nou concepte d’home i de naturalesa, es produeix una reacció contrària a La  transcendència medieval i Escolàstica.  El  Renaixement, en canvi, concep la  naturalesa humana com  a font de tots els valors, la qual té en ella Mateixa la pròpia justificació i veritat.

Des d’un punt de vista científic i filósòfic, durant Els segles XIII i XIV, van sorgir opinions que criticaven les idees Escolàstiques. Per exemple, Roger Bacon i Guillem d’Occam van rebutjar que la Correcta interpretació del món havia de deduir-se de les idees dels savis Antics i, al contrari, van proposar basar-se en l’observació de la natura i en L’experimentació. La frase “l’home és la mesura de totes les coses” expressava Molt bé la seva actitud davant de la vida. Tot s’analitzava en funció de les Repercussions positives o negatives que pogués tenir per a l’home. Per això, Podem afirmar que la seva filosofia era antropocèntrica i no teocèntrica.

El pensament humanista és, en definitiva, una Concepció filósòfica del món que situa l’home en el centre de la seva reflexió. Per tant, exalta la figura humana, la individualitat i la llibertat de l’home Per interpretar el món. La filosofia clàssica, i especialment l’obra de Plató, és l’instrument fonamental per a aquesta reflexió. L’Humanisme és un estil de Vida on l’humanista és l’home culte, coneixedor del llatí i del grec, de la Filosofia de Plató i Aristòtil, preocupat per la ciència, la poesia i l’art. Sovint, ell mateix és poeta, científic i artista.

Cal remarcar també que l’humanisme era laic però no Anticristià perquè defensava una religió més personal i directa, en què l’home Adquirís una autonomia espiritual i fos més lliure de les institucions Religioses.

         Entre  Els principals educadors humanistes cal destacar Vittorio da Feltre, el Qual concebia l’educació com una profunda alegria de l’esperit, unint aquesta Idea a la d’una sòlida formació religiosa. El lema de la seva escola era que Aquesta no era per turmentar a ningú, sinó per instruir. La seva pedagogia Cercava un equilibri entre el cultiu del cos i de l’esperit. Per  tal motiu, dedicava  un temps important als exercicis del cos, Exercicis físics, així com també  a la Lectura d’autors clàssics i cristians, cercant una formació que abastàs l’àmbit Moral i religiós de la  persona. Obrint Nous camins, introduí en l’ensenyament disciplines científiques com aritmètica, Geometria, astronomia, i altres com la música, el cant i la dansa.

         Un altre autor important fou Erasme, el qual es rebel·là contra el Formalisme buit de l’escolàstica, optant pels valors educatius de la cultura Clàssica. Com altres pensadors  del  seu temps, uneix clarament l’amor per les Lletres clàssiques amb un sentiment  Religiós, deixant-nos alguna obra de caràcter pedagògic, on  insisteix en la  necessitat d’estudiar els clàssics com a Instruments per a la formació del caràcter.

         En la mateixa línia hi podem situar Lluís Vives, el qual mantingué igualment Una postura crítica enfront de la buidor del formalisme escolàstic; no obstant, Separant-se d’Erasme, ell posa l’experiència com a base de l’educació, i així Escriu el seu “De anima et vita” que pot ser considerat com el primer tractat De psicologia empírica. Partint,  doncs, D’una concepció empírica de l’ànima i de la vida, afirma que els primers Mestres de la persona són els sentits; en conseqüència, l’educació ha de tenir Com a punt de partida l’experiència.

Altres Pensadors renaixentistes com són Campanella, Rabelais i Montaigne, afegiren a l’ideal educatiu de la cultura humanista, El coneixement del  món de la  naturalesa. Per això, també insistiran en la Importància d’educar els sentits, així com també el fer i l’experiència.

L’aspecte Cristíà de la vida, més que menyspreat, era considerat com a condició  necessària per a la formació moral  de la persona. Estam en un moment, doncs, en Que tant la  dimensió natural com la Religiosa de la  persona són  igualment valorades i vistes com a Complementàries de cara a una formació més completa; serà més tard, amb Locke  i Rousseau quan l’educació Assolirà un caràcter més exclusivament mundà.