Explica les característiques més importants de la producció poètica de salvador espriu

Salvador

Espriu naix a Santa Coloma de Farners (la Selva), on el seu pare exerceix de 

notari, el 10 de juliol de 1913. La seua família, però, s'estableix el 1915 a Barcelona, a banda 

de passar algunes temporades a Arenys de Mar. Aquesta població té un significat essencial en 

l'univers literari del poeta que la mitifica amb el nom de Sinera.

Molt aviat sent la vocació literària. El seu primer llibre, Israel, escrit en castellà, es publica el 

1929, quan només té setze anys. El 1930 Salvador Espriu estudia Dret i Història Antiga a la 

Universitat de Barcelona. El 1931 publica El doctor Rip i Laia, dues novel·les que mostren ja la 

seua capacitat com a narrador original que s'aparta dels corrents noucentistes. 

Espriu viu l'època de la preguerra civil espanyola, de gran vitalitat cultural sobretot a 

Barcelona, i es relaciona amb intel·lectuals com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ferran Soldevila i 

Carles Riba. El 1935 es llicencia en Dret i el 1936 ho fa en Història Antiga. La Guerra Civil 

espanyola li tallà la llicenciatura de Llengües Clàssiques quan el mobilitzen a la secció d'Arxius 

de l'Auditoria de Guerra on va estar fins el 1939. 

Acabada la guerra, treballa com a advocat en una notaria. Aleshores, amb les llibertats 

catalanes abolides, és quan Salvador Espriu viu el que es coneixerà per l'exili interior. Encara 

que va continuar la seua feina d'advocat, Espriu mai no abandona el conreu literari, tot i que no 

podia publicar les obres. 

El 22 de febrer de 1985 va morir a Barcelona i és enterrat al cementiri d'Arenys de Mar, la 

seua mitificada Sinera.

Producció literària: conreu de diversos gèneres(narratiu, poètic iteatral)

Espriu és un dels grans poetes de la literatura catalana però no només va escriure poesia 

sinó que la seua obra es completa amb el conreu de diversos gèneres. 

L’obra narrativa d’Espriu responia als diferents models vigents els anys trenta. El doctor Rip

(1931) es relacionava amb el monòleg interior propugnat per la novel·la psicològica a l’estil de 

Carles Soldevila; Laia (1932), novel·la-retaule d’ambientació marinera que barrejava diferents 

registres narratius (el tràgic, el psicològic, el grotesc, l'elegíac i el realista), havia significat una 

primera aparició de la idea de diversitat en l’obra d’Espriu i se situava en la línia de recuperació 

de la novel·la modernista; mentre en el llibre de contes Aspectes (1934) en trobem de 

grotescos, de lírics i d’elegíacs, 

El teatre de Salvador Espriu es redueix a quatre obres : Antígona i Primera història 

d'Esther, escrites a la immediata postguerra; Ronda de mort a Sinera; i Una altra Fedra, si us 

plau, una obra d'encàrrec, de l' any
1977, que més aviat sembla que hauria preferit no haver 

escrit. 

Característiques generals(diversitati unitat)

L’obra de Salvador Espriu s’ha de definir a partir de dos eixos: la recerca de la diversitat 

(marcada per la relació amb la quotidianitat, per la pluralitat de gèneres i per la diversitat de 

tècniques compositives que conviuen fins i tot dins d’un mateix llibre) i l’aspiració a la unitat 

(amb un entramat temàtic, moral i filósòfic que determina les relacions entre les diferents 

obres). Tan sols des de la varietat es pot accedir a la unitat, i aquest principi, que és moral i 

filósòfic, en Espriu és també (o sobretot) literari, ja que l’afany d'estructura unitària plantejat des 

de la varietat de gèneres i de registres lingüístics reflecteix la crisi del subjecte modern entre la 

pèrdua d’identitat i el desig de transcendència, una crisi que és indestriable de bona part dels 

problemes que la literatura moderna ha posat damunt la taula. 

DESENVOLUPAMENT_________________________________________________________

Producció poètica: de l’existèncialisme alrealisme i elretorn.

Entre els factors que van acabar de portar Espriu cap a la poesia durant la postguerra hi 

havia, al costat del procés de concentració expressiva, les majors facilitats de publicar en un 

gènere que no necessita tant d’espai com la prosa i que, pel seu caràcter més hermètic, podia 

superar millor els entrebancs de la censura. Qüestions Pau Literatura 

p. 23 de 47 

En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar els "dies i 

sols perduts", el món destruït per la guerra que el poeta identificava amb Sinera, anagrama 

d’Arenys de Mar, el poble familiar. Juntament amb Cementiri de Sinera, els quatre llibres Les 

hores (1952), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955) formen 

l’anomenat cicle líric de l’obra d'Espriu. Aquests llibres tracen un camí d’interiorització 

existencialista que culmina amb l’experiència mística de Final del laberint, on Espriu segueix 

els principis (íntimament lligats a la càbala i presents des de sempre en la seua obra) de la 

teologia negativa, segons la qual Déu, cec amb relació a la humanitat, seria "el nom del no-res", 

la negació del que existeix, ja que l’home no es pot referir directament a uns atributs per a ell 

incomprensibles. Els diferents llibres del cicle líric, configurats com a itineraris, encarnen també 

les tensions del poeta amb el seu poble. 

La poesia mística dels anys 40 i 50 i de Final del laberint va ser superada per La pell de 

brau (1960), sens dubte el llibre amb més ressò del seu autor. La poesia d’Espriu, el qual 

entenia el discurs metafísic tan sols des de la quotidianitat, va ser aleshores valorada des del 

punt de vista del seu Realisme. 

En La pell de brau Espriu hi abocava reflexions sobre la diversitat i la tolerància, sobre la 

guerra entre germans i la demanda de Pau. Perdó i tolerància hi apareixen envoltats amb una 

simbologia complexa d’arrels hebraiques: els jueus, expulsats i perseguits, a la recerca d’una 

terra promesa. 

L’obra va adquirir ràpidament un caràcter emblemàtic com a discurs cívic, lectura incitada 

pel clima general de la literatura catalana del moment, és a dir, la vinculació de la poesia i el 

poeta amb la societat tal com preconitzava el Realisme social o històric. Espriu va acabar en 

aquesta obra de fixar míticament una geografia que havia començat a estructurar abans de la 

guerra: Lavínia (Barcelona), Alfaranja (Catalunya, la qual és metonímicament també Sinera), 

Konilòsia (Espanya) i Sepharad (Península Ibèrica). El poeta, des de l’actitud profètica 

característica de l’Antic Testament, s’implica en les aspiracions del poble i pren la paraula per 

denunciar, moralitzar i demanar que l’Espanya (Sepharad) esdevinga lloc de convivència, 

respecte i llibertat. 

El 1963, els poemes de Llibre de Sinera signifiquen un retorn complexament hermètic a 

l’àmbit temàtic estrictament català. També Setmana Santa (1971), llibre de lectura difícil que el 

1967 havia estat precedit de Per al llibre de Salms d’aquests vells cecs, reprendrà una poesia 

metafísica. Però ara el compromís també hi és present. 

En els anys setanta i vuitanta l’obra d'Espriu va esdevenir més dispersa. Poc abans de 

morir, Espriu va enllestir una última revisió de la seua obra seguint una pràctica que en ell havia 

estat constant al llarg dels anys com una mostra de la seua aspiració a la unitat des de la 

diversitat: l’adaptació dels llibres ja publicats al conjunt de l’obra posterior per tal d’aconseguir 

una coherència temàtica i estilística global. L’obra d’Espriu, caracteritzada per la barreja d’un 

intel·lectualisme extrem i d’un descriptivisme sovint càustic, té una gran singularitat. La riquesa 

idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, la capacitat per a retratar en termes 

transcendents la història col·lectiva, i fins i tot la representativitat històrica que va aconseguir a 

partir dels anys seixanta, la converteixen en una de les més importants de la literatura catalana 

del Segle XX. 

Podem identificar algunes característiques que confereixen aquesta lectura difícil: 

a) La poesia d’Espriu és densa i hermètica, plena de símbols de procedència diversa, 

preferentment del món antic, el grecollatí i el bíblic. La mitologia procura un gran nombre de 

símbols però no és un recurs utilitzat per evadir-se de la realitat, sinó per satiritzar, denuciar i 

moralitzar. Per exemple, Esther (Heróïna jueva que impedeix l’extermini dels seus pels perses), 

Antígona (filla d’Èdip, condemnada a mort per sepultar les despulles de Polinices), el cec (Déu, 

el vigilant, qui tot ho veu perquè a les “palpentes” toca la realitat despullada sense distorsions, 

però també els éssers humans), Sepharad (nom hebreu d’Espanya), Sinera (anagrama 

d’Arenys, és la llibertat perduda), el vell Salom (el mateix Espriu, però també vol dir “Pau” en 

hebreu), etc. 

b) L’aparició de mots que esdevenen símbols que es repeteixen constantment i es posen en 

relació amb algun significat abstracte, normalment relacionat amb la mort (termes imaginaris 

freds, insensibles: pedra, marbre, pous, cisternes, etc.) o amb la llengua (mot, paraula, llavis, 

etc.). Qüestions Pau Literatura 

p. 24 de 47 

c) Els temes recurrents, doncs, són la mort d’éssers estimats, de la llengua i del país, tractada 

amb to elegíac, i el compromís del poeta amb el seu poble, per al qual demana respecte i 

tolerancia. 

c) Hi predomina el pessimisme en contemplar l’enfonsament del seu món. Aquest pessimisme, 

de vegades, es veu atenuat per la ironia i la sàtira. 

CONCLUSIÓ

La popularitat d’Espriu augmentà al llarg dels anys i va esdevindre un símbol de les 

reivindicacions de Catalunya, passà a ser considerat la veu del poble. Aquesta obertura del 

poeta al gran públic va ser deguda sobretot al director de teatre Ricard Salvat i a les diverses 

representacions que es fan de les seues obres teatrals. També al cantant Raimon que ha 

musicat molts dels seus poemes. 

Sense intervenir activament en la lluita clandestina, sempre que es demanava el suport 

dels intel·lectuals del país s’oferia fins i tot en els moments més arriscats, com la firma del 

manifest en contra de les tortures per part de la policia, fet pel qual l’Estat va passar a vigilar-li 

la correspondència.

A partir del 1969 se’l va proposar al premi Nobel de literatura, que no li van concedir. És 

distingit, però, amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972) i rep la Medalla d'Or de la 

Generalitat de Catalunya (1980) i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (1982). És nomenat 

doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seua 

actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi. Va ser membre i Soci d'Honor de 

l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. 

◊ ACTIVITAT 7. Explica les apo