L'existència de Déu segons Descartes

Eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent, etc. Descartes posa l'accent sobre la noció d'infinitud, i conclou que és impossible que jo sigui la causa d'aquesta idea. Efectivament, jo podria ser la causa de la idea de substància –i Déu és una substància-- en la mesura en què jo sóc una substància pensant. Tanmateix, jo no puc ser la causa de la idea de Déu en la mesura en què la idea de Déu és la idea d'una substància infinita i jo només sóc una substància finita. I donat que ha d'haver almenys tanta realitat formal en la causa com realitat objectiva en la idea, jo –una substància finita—no puc ser la causa de la idea d'una substància infinita. Per tant, la idea d'una substància infinita dec d'haver-la rebuda d'una substància infinita. I, per tant, Déu existeix.

Les classes d'idees segons Descartes

En la seva anàlisi de les idees, Descartes divideix les idees en tres classes, segons el seu origen:

• Innates, és a dir, les idees nascudes amb mi;
• Adventícies, que són aquelles idees que semblen provenir de l'experiència externa; i
• Factícies o fictícies, construïdes per mi mateix, com per exemple, la idea d'una sirena.

Doncs bé, la idea de Déu és –com la idea de mi mateix—una idea innata; és com el “segell del artífex, imprès en la seva obra”.

Arguments sobre l'existència de Déu

En la cinquena Meditació, Descartes desenvolupa un tercer argument sobre l'existència de Déu: l'anomenat argument ontològic. Déu és la perfecció absoluta; l'existència és una perfecció; per tant, Déu existeix (té la perfecció de la existència).

El Cogito, 1a veritat i criteri de certesa

1. Com arriba Descartes a aquesta veritat? Com esdevé el Cogito?
2. A partir del dubte radical, Descartes extrau la primera certesa absoluta, aquella que afirma que tot allò que pensa existeix, com ell va dir: 'pense, ergo existisc'. Aquesta veritat resisteix fins i tot a la hipòtesi del geni malvat, ja que el fet d'enganyar-se es una prova de la seua certesa. Descartes volia pensar que tot era fals, pero se'n va adonar que si ell pensava, era perque la seua existència com a subjecte que pensa es troba mes enllà de qualsevol dubte, per tant, aquesta proposició es la 1a veritat. Per a Descartes, el 'Cogito ergo sum' es una veritat immediata coneguda per la intuïció, ja que es capta de manera ràpida la relació necessària entre pensar i ser, i entre pensament i existència. Es considera la primera veritat per 4 raons. Perque es el resultat de la intuïció, perque posseix claredat i distinció, perque ha superat el dubte metòdic i perque es la proposició a partir de la qual s'inicia la reconstrucció de la filosofia com a ciència. Descartes a banda d'informar sobre l'existència del subjecte, ens el descriu com a 'una cosa que pensa'.
3. En conclusió, amb el Cogito, Descartes descobreix la primera veritat i també el criteri general de certesa, ja que 'pense, ergo existisc', es una veritat indubtable perque la intuïció la percep amb tota claredat i distinció, a partir d'aquesta estableix el criteri de certesa.