Exercicis de fal·lacies

EL LLENGUATGE

Un símbol és tot allò destinat a representar la idea d’alguna cosa amb la qual no té cap relació natural, són arbitraris i convencionals. La relació amb la realitat no és doncs directa, sinó a través del llenguatge.

Comunicar: transmetre informació o intercanviar missatges entre individus. Tot ésser viu es comunica. En els humans la comunicació pot ser verbal o no verbal. La comunicació verbal, amb paraules, és possible perquè parlem.

El llenguatge és la capacitat dels humans per comunicar-
Se mitjançant paraules. És natural i universal degut al nostre cervell i als nostres òrgans fonadors.

Cada llengua és un sistema particular de símbols verbals, de realitzar la facultat lingüística de l’ésser humà. Les llengües són arbitràries i convencionals, determinades per la cultura i la història. S’aprèn el significat de les paraules.

Característiques del llenguatge humà:

El lenguatge humà és un conjunt de símbols per mitjà dels quals ens referim a les coses i als fets.  Les paraules no representen la realitat, sinó per mitjà d’una idea mental. La relació entre les paraules i les coses és arbitrària i convencional. El llenguatge humà és un sistema: amb regles de  sintaxi, morfologia, semàntica,… Són sistemes il.Limitats i oberts. Es desplacen pel passat, present i futur. Té la capacitat de referir-se a si mateix: llenguatge i metallenguatge ( ús i menció)

Llenguatge i pensament.

El llenguatge cumpleix una funció mediadora entre la realitat i el pensament. Pensar la realitat significa fer-se una idea del que són les coses. El pensament no és el mateix que el llenguatge.
El llenguatge fa una funció cognoscitiva, ens ajuda a reconèixeri a pensar la realitat. També creem mons ficticis, i ens podem avançar a la realitat, construir normes, principis,…i a percebre’ns a nosaltres i als altres,….

Argumentar es donar raons per justificar o rebatre un enunciat per tal de persuadir algú altre d’allò que creiem. A l’hora d’ragumentar no importen nomes les raons, sinó la manera com s’exposen, la capacitat per escoltar la resposta dels altres, per trobar punts forts o dèbils en les seves raons, per modificar la pròpia posició. Si raones bé, l’argument és acceptable. Si raones malament, és no acceptable. L’argument és acceptable quan:

Has obtingut correctament la conclusió a partir de les premisses. A més a més, les premisses són vertaderes. Per ser persuasius, has de fer servir arguments que compleixin aquests dos requisits.

Un argument deductiu, la seva validesa et garantirà que has obtingut correctament la conclusió a partir de les premisses.

En els arguments no deductius, hauràs de tenur en compte la pertinença de l’argument, la veritat de les premisses i la seva suficiència per garantir que la seva conclusió sha obtingut de manera correcta.

Fal làcies

Una fal làcia és un raonament que sembla vàlid però que no ho és. Si el raonament incorrecte té l'objectiu conscient d'enganyar llavors, a més s'anomena sofisma. En aquest apartat només s'estudiarà les fal làcies no formals. Hi ha molts tipus de fal làcies, les més usades són les següents:

Fal làcia "ad hominem" (contra l'home): s'hi nega l'opinió d'algú sense fer referència al contingut de l'opinió sinó basant-se en una crítica a la persona que la sustenta o bé a les seves circumstàncies.

Fal làcia "ad baculum" (al bastó): s'hi dedueix una determinada conclusió recolzant-se únicament en les conseqüències negatives o desagradables que implicarà la negació de la conclusió.

Fal làcia "ad populum" (al poble): les raons que s'exposen, que se sap prèviament que seran acceptades per l'auditori, no estan vinculades amb la conclusió i només pretenen exaltar els sentiments i emocions de la gent que els escolta. Són els arguments anomenats també com a demagògics

Fal làcia "ad verecundiam" (apel lació a l'autoritat): utilitzant el respecte que es té a una persona o institució, s'apel la a l'autoritat per demostrar una conclusió.

Fal làcia "ad ignorantiam": de la impossibilitat de provar una cosa és dedueix la seva falsedat. Es parteix de la idea falsa que tot allò vertader està provat.

Fal làcia "tu quoque" (tu també): per demostrar que una determinada acusació és falsa, s'acusa a l'acusador d'allò mateix’

Fal làcia "ex populo": es defensa determinat punt de vista al legant que tothom o molta gent està d'acord amb aquesta opinió.

Fal làcies de les preguntes complexes: utilitzar preguntes que comporten pressuposicions amb la finalitat que l'interlocutor admeti una afirmació que pot ser utilitzada contra ell.

Fal làcia de l'argument circular: en la demostració d'una conclusió s'utilitza la mateixa conclusió.

Fal làcia de la falsa causa: per la simple coincidència entre dos fenòmens s'estableix sense base suficient una connexió causal entre ells.