Exemple de relativisme moral

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 16,17 KB

 

Acció:


Ens referim en aquestcontext a algunes de les coses que fem. No a les que fem sense adonar-nos-en, per exemple, mente dormim fem moltes coses: respirem, somniem, potser parlem en veu alta… però no ens n’adonem, ho fem de manera inconscient. A aquestes coses que fem no se les considera accions perquè no les fem conscientment. En un sentit molt ampli, una acció és quelcom que fem les coses.

  • Accions voluntàries:


    1. Forçoses:


      Són les que realitzem per força; el seu origen és fora de nosaltres i no contribuïm a realizar-les. Per exemple, que a una persona l’arrosegui el vent.

    2. Per ignoranciade les circumstàncies  de l’acció. Com quan un conductor atropella un vianant perquè no l’ha vist.
  • Accions voluntàries:


    Són aquelles que tenen l’origen en la persona que les realitza i, per tant, n’és responsable. Una part són les accions mixtes, que es fan per temor a un mal major: el subjecte pot elegir fer-les o no, però no li nagrada en absolut haver de fer-les. Per exemple, llançar per la borda un carregament en una tempesta suposant que, si no es fa, es corre e risc de naufragar.

A la vista de la classificació d’Aristòtil  podem dir que ‘accións’, en un sentit estricte, són les conscients i voluntàries, és a dir, les que un subjecte realitza amb la intención d’arribar a un fi.

Elements de l’acció~Intenció:


Quan atribuïm a una persona la tendencia a fer una cosa, diem que té una inclinació a fer-la. La inclinació pot ser inconscient: no m’adono que tendeixo a anar per l’ombr; o bé conscient. I en aquest segon cas encara pot ser:

  • Espontània:


    quan em passa alguna cosa, encara que jo no m’ho proposi, per exemple, tenir gana.

  • Assumida conscientment:

    com comprar-me un llibre.

Fins i mitjans:


Els fins d’una acció són els desitjos que ens proposem realizar d’un mode conscient i explícit. Una acció es qualifica i s’evalua en funció tant dels fins proposats com dels mitjans utilitzats per dur-la a terme. Conssiderar que les accions humanes són teleològiques, és a dir, que es realitzen per un fi (télos) i que per aconseguir-lo requereixen d’uns mitjans, és un requisit indispensable per comprendre-les.

Conseqüències:


L’agent pot perseguir un resultat i trovar-se conseqüències no volgudes per ell. En quina mesura n’és responsable?

En principi, a un subjecte pot imputar-se tant el resultat volgut de les seves accions com les conseqüencies previsibles.

De les conseqüències imprevisibles, en canvi, no pot responsabilitzar-se les persones, tret que siguin culpables de la seva ignorancia, és a dir, que haurien d’haver-les previst.

Sentit:


És el que ens permet compendre per què passa i perquè s’ha desenvolupat d’una manera i no d’una altra: és el que la fa comprensible, intel·ligible.

Saber teòric:


és propi  de la raó contemplativa o científic, que té per objecte aquells éssers  els  principis dels quals no poden ser d’altra manera. Com que no poden ser d’altra manera, només cal contemplar-los, coneixer-los, com passa amb els objectes de la metafísica, la física i les matemàtiques.

Saber Pràctic:


és propi de la raó calculativa o deliberativa, que s’ocupa d’aquells éssers els principis dels quals sí que poden ser d’una altra manera, és a dir, de l’acció. Sobre ella la raó pot realizar càlculs per dilucidar què convé elegir, orientant l’acció.

Saber moral i tècnic


Es diferencien:

  • Pels seus fins


    El prudent és el que du a terme accions bones en si mateixes i, per tant, no les fa per un fi diferent. El tècnic produeix objectes, amb la qual cosa l’acció de produir és un mitjà per obtener un fi diferent. Una cosa és, doncs, produir objectes útils o bells, l’altra, actuar bé.

  • Pel tipus de virtut que és necessari adquirir per  portar a terme bé aquestes activitats. Qui és capaç de produir objectes bells o útils posseix la virtut de la técnica; qui sap actuar bé posseeix la virtud de la prudència.

  • Pel tipus de bé que proporcionen

    La técnica produeix béns particulars (sabates, quadres…), mente que és prudent qui organitza el conjunt de la seva vida per aconseguir la felicitat. La meta del prudent és una meta moral (la felicitat).


7.El relativisme moral:

Com que cada grup té els seus costums i les seves tradicions, les opcions morals que prenen són incomparables amb les dels altres, de manera que el que és just i el que és bo i el que és dolent són sempre relatius a algun grup, depenen de les seves formes de vida, i resulta impossible als diferents grups posar-se d’acord, assolir uns principis amb validesa universal. El relativisme va néixer a Grècia amb els sofistes, especialment amb protàgores, quan aquests pensadors van comprovar en els discursos públics la diversitat de punts de vista i el fet que cadascun d’ells pogués defensar-se amb arguments aparentment convincents, sense poder trobar un criteri per dirimir les disputes. L’etnocentrisme, que afirma la impossibilitat de justificar la bondat o no d’una opció amb qualsevol ésser humà per interlocutor. Per a l’etnocèntrica, només podem justificar una decisió davant d’aquells que ja comparteixen la nostra forma de vida, perquè només ells ens poden entendre.

8.L’emotivisme:

Segons els emotivismes, les afirmacions morals només pretenen expressar emocions i sentiments, i no augmentar el nostre coneixement. Perquè d’ells no pot dir-se que siguin ni verdaderes ni falses. Verdaders o falsos són els enunciats lògics i matemàtics, i també els enunciats que descriuen fet que podem comprovar empíricament, però els enunciats morals només expressen el que sent qui parla. L’emotivisme va néixer en el Segle XVIII, especialment amb l’obre de David Hume, que afirmava que la maldat o bondat d’un acte es percep pel sentiment que experimentem davant seu, no perquè la raó ens ho mostri. En el Segle XX apareix de nou l’emotivisme com un dels Corrents de l’anàlisi del llenguatge moral, representat per autors com Alfred Julios Ayer i Charlies Leslie Stevenson.   Segons ells, els predicats morals (bo, dolent) no afegeixen res comprovable, sinó que expressen aprovació a desaprovació. Per això tenen una doble funció: expressar sentiments o emocions subjectives i influir en els interlocutors per provocar-los la mateixa actitud de qui parla. Punts dèbils d’aquesta posicions. – Són incapaces de retre compte del significat d’alguns termes morals. – Són incapaces d’aplicar el fet que argumentem sobre qüestions morals.

9.Saber ser felíç:

 La prudència, és prudent qui sap actuar buscant allò que li convé, però no allò que li convé en un moment puntual, ni tan sols a mitjà termini, sinó en el conjunt de la seva vida. Optar per un plaer immediat, que a la llarga causa dolor, és d’imprudents; conjugar el sacrifici i el gaudi de manera que resulti la major felicitat possible és de savis .És prudent la persona que sap trobar el just mitjà entre el defecte i l’excés, entre la temeritat i la covardia, entre el malbaratament i l’avarícia; la persona que sap apreciar l’amistat, l’afecte, la lleialtat, i no es deixa enganyar per l’èxit fàcil ni pels amics que només t’acompanyen en el triomf, i no en el fracàs. Saber ser just: Quan afirmo que alguna cosa és just no pretenc només expressar un sentiment meu (emotivisme), ni informar que ho aprovo (subjectivisme). Tampoc estic expressant que ho té per just el meu grup i que seria correcte que altres grups no ho veiessin així (relativisme): pretenc que ho tingui per just qualsevol ésser racional que sigui imparcial, és a dir, que no pensi només en el seu interès individual o de grup, sinó en el de tothom. Saber ser just és ser capaç se tenir en compte no només l’interès d’un grup o d’alguns grups, sinó l’interès de tots.

10.Reptes als quals s’enfronta:

Descobrir principis i criteris de justícia. 

Dissenyar models de societat justa.             

Pensar en profunditat la noció d’estat.

Fomentar una ciutadania participativa i compromesa amb l’activitat política.

Reflexionar sobre la noció de democràcia.


1.Explica l’element de l’acció , la intenció. Distingeix els tipus d’intencions que hi ha

Amb acció ens referim en aquest context a algunes de les coses que fem. No a les que fem sense adonar-nos-en, per exemple, mentre dormim fem moltes coses: respirem somniem, potser parlem en veu alta, etc. A aquestes coses que fem no se les considera accions perquè no les fem conscient ment. En un sentit molt ampli, una acció és quelcom que fer conscientment.  

2.Assenyala i explica les diferencies que hi ha entre el saber moral i el saber ètic

Moral: com una dimensió de la vida humana, relacionada amb la llibertat d’elegir i amb la capacitat de reconèixer que hi ha maneres de ser i de viure més pròpies d’éssers humans que altres.

Ètica: és la reflexió filósòfica sobre el que és moral. Se situa en el pla d’allò pensat. Porta «cognoms» filósòfics: ètica aristotèca, ètica kantiniana, ètica utilitarista, etc. Cada escola filósòfica ha elaborat la seva teoria ètica corresponent per comprendre la dimensió moral de la vida humana.

3.Explica les diferencies entre religió, dret i moral des del punt de visa dels destinataris de l’ordre i de que es pot obtenir obediència.

Religió

Dret

Moral

Qui promulga l’ordre

Déu, a través de la revelació i el magisteri

El poder legislatiu legitimat per això

La mateixa persona

Destinataris de l’ordre

Tothom

Els membres de la comunitat política

La persona de cadascú

Davant de qui es respon

Davant de Déu

Danvant dels tribunals

Davant de si mateix

De qui es pot esperar obediència

Dels creients

Dels obligats per pacte polític

De tothom

4.Explica el subjectivisme moral. Digues per que en la nostra societat predomina la racionalitat instrumental

Per al subjectivisme, les qüestions morals, a diferencia de les científiques, són subjectives, perquè mentre em el terreny científic és possible posar-se d’acord atent les dades o els experiments, en el cas de judicis morals no s’hi pot recórrer i, per tant, és impossible arribar a posar-se d’acord amb raons. El fet de que el subjectivisme moral, s’hagi estès per tot el món modern en virtut d’un procés de racionalització que ha donat lloc al triomf de l’anomenada racionalitat instrumental, que ens capacita per adaptar els mitjans adequats als fins que en proposem.

5.Digues quins son els punts febles de les posicions relatives, subjectives i emotives

Són capaces de retre compte del significat d’alguns termes morals.

Són incapaces d’explicar el fet que argumentem sobre qüestions morals.

6.Hi ha valors morals universals:

Quan arribem a certa edat i maduresa ens adonem que els continguts morals, és a dir, els valors, les normes i els costums, canvien segons les èpoques. Les cultures i els grups, de manera que sembla impossible trobar valors comuns. Però, d’altra banda, utilitzem expressions morals com –això és injust-, que semblen implicar tota la humanitat. Davant d’aquesta situació ens preguntem: la moral és quelcom –subjectiu-, com es diu a vegades, o certs valors morals valen per atots? Al llarg de la història han anat perfilant-se dues despostes, cadascuna de les quals es pronuncia per un dels membres de la disjuntiva. En aquest apartat veurem les que en queden la possibilitat de trobar uns valors universalment compartits.


2.2. La primacia de la filosofia pràctica

Si per Aristòtil el saber més digne és el teòric, ja que es busca per si mateix, un bon nombre de corrents filósòfics actuals donen la primacia al saber pràctic.

La filosofia pràctica ha cobrat tal protagonisme que un dels camps de la filosofia de la ciencia s’anomena “ciencia, tecnología i societat” i s’hi consideren les conseqüències de la investigació científica i técnica per a l’acció personal i social. És important descobrir si és posible la clonació, per exemple, però sobretot esbrinar quines conseqüències té per a la  vida dels éssers humans i des d’on, és a dir, des de quiens criteris morals, hem d’assumir aquest increment del poder científic perquè elevi el nivell de humanitat de es persones i les societats.

4.1. Naturalesa i tasques de la fIlosofia política

La filosofia política té com a tasca comprendre la realitat social i política mitjançant conceptes, captant la racionalitat que la configura. Per això el concepte és, no només descriptiu del que hi ha, sinó, sobretot, normatiu del que hauria d’haver. Per exemple, concebre l’Estat, captar-lo mitjançant conceptes, és al·ludir no només als estats existents, sinó referir-se a la vegad al que hauria de ser un estat per merèixer aquets nom. No tots els nostren coneguts mereixen el nom “d’amics”, no totes les formes d’organització presumptivament democràtiques mereixen el nom de “democràcies”, perquè el concepte també és normatiu.

Entradas relacionadas: