Evolució i Normalització del Català: Segles XVI-XX

Els Segles XVI i XVII: Decadència i Castellanització

La Unitat Lingüística i el Nom de la Llengua

Durant aquest període es generalitza l'ús de les denominacions particularistes per a referir-se a la llengua comuna, no com un qüestionament de la unitat lingüística, sinó com una manifestació de la feblesa de la consciència lingüística unitària. També comença a emprar-se la denominació «llemosí» per a referir-se a la llengua catalana medieval, solució davant el fet sociològic de les diferents denominacions particularistes que rep la llengua en les diverses àrees del seu domini lingüístic.

El Model Renaixentista de les Llengües Nacionals

El segle XVI marca l'inici de la castellanització literària i cultural del català. L'inici coincideix amb les preocupacions renaixentistes per la codificació de les llengües vulgars a Europa. Segons els renaixentistes, el model literari calia situar-lo en les llengües nacionals, mitjançant un estil natural, adient amb els cortesans. A finals del segle XV hi havia hagut autors preocupats per la codificació del català com Bernat Fenollar i Cristòfor Despuig. Una bona part dels autors catalans ja havien optat per fer ús del castellà, que era la llengua de moda.

El Segle XIX: La Renaixença i la Recuperació

La Vitalitat Prerenaixentista

Durant els primers anys del segle XIX, el procés de modernització d'Espanya i la represa econòmica faran que la burgesia i els intel·lectuals liberals vegin de bon ull la castellanització. Tot i que afecta l'aristocràcia i els sectors cultes, hi ha un ampli consens a relegar el català com a llengua secundària. Amb la mort de Ferran VII i l'inici de la Primera Guerra Carlina, s'encetarà una segona etapa en què apareixen les primeres contradiccions entre alguns sectors de la burgesia catalana i l'Estat. L'aparició del Romanticisme posa al descobert un passat en què el català havia gaudit d'un gran prestigi. A poc a poc, a Mallorca, a Catalunya i a València comencen a haver-hi les primeres publicacions de setmanaris o revistes en català, totalment o parcialment: Diari de Buja o El Mole.

L'Arrencada de la Renaixença

El 1843 apareixerà el setmanari Lo Verdader Català, la primera publicació periòdica íntegrament en català al Principat i també la primera d'idees en català, considerat el precursor de la Renaixença política. Encara que el context històric no afavorí aquells precursors perquè encara no havien arribat els anys en què industrials catalans fracassen a Espanya però reïxen a Catalunya, fet que condueix a canvis d'actitud fins i tot entre l'aristocràcia terratinent. La burgesia acull amb simpatia el restabliment dels Jocs Florals (1859) i l'ús del català es generalitza en literatura.

El Catalanisme Polític i l'Idioma

Cap a mitjan segle XIX es palpa en la societat del Principat un sentiment general de frustració davant el centralisme. Narcís Roca i, sobretot, Valentí Almirall seran els primers a defensar la normalització lingüística, fent autèntiques propostes de política lingüística i impulsant el periodisme en llengua catalana. Valentí Almirall impulsà el Diari Català i el Primer Congrés Catalanista. El febrer de 1891 naix la Unió Catalanista, l'entitat més representativa del catalanisme idealista i que unia associacions, periòdics i gent d'arreu del Principat. Aquesta entitat intentà la normalització lingüística a través de la crida als ajuntaments, escoles públiques i privades...

La Campanya Lingüística de L'Avenç

En aquesta revista s'encetà una campanya lingüística destinada a establir una ortografia i posar el llenguatge escrit d'acord amb el parlat. Es publicaren els estudis de Pompeu Fabra, en els quals exposa les reformes necessàries per a construir el català. La majoria de les reformes que foren adoptades i incorporades el 1913 amb les Normes Ortogràfiques aprovades per l'Institut d'Estudis Catalans, i més tard, als Acords Ortogràfics de Castelló de la Plana, el 1932.

L'Ús Literari i els Jocs Florals

Durant el segle XVIII, l'esperit de la Il·lustració triomfant encara reforça més la situació de l'espanyol com a llengua literària i de prestigi, mentre que relega el català com a llengua informal o col·loquial. Però durant el segle XIX, el moviment literari del Romanticisme permetrà als autors catalans redescobrir la tradició i les arrels pròpies i iniciar la recuperació de la literatura catalana.

Els Jocs Florals foren un certamen literari on concorrien trobadors i poetes catalans. El 1859 es tornaren a instaurar a Barcelona amb la finalitat de contribuir al prestigi de la literatura catalana culta. En aquest marc dels Jocs es manifesten posicions diferenciades respecte al model de llengua. Els Jocs aglutinen participants d'ideologies contraposades: republicans, conservadors i generacions més joves que s'hi van apuntant. Malgrat les diferències ideològiques dels participants, la institució tingué un paper decisiu en el restabliment de la llengua literària i en la fixació del prestigi d'aquesta després de tants segles d'abandonament literari culte.

Difusió de la Codificació Fabriana

Perquè la codificació de l'estàndard fos completa, calia una difusió social i una elaboració estilística i terminològica, i així és com es féu:

• L'extensió del coneixement i de l'ús de la gramàtica va tenir com a primer exponent la revista L'Avenç.
• La plataforma difusora començà a eixamplar-se amb el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), on van acudir representants de tots els països on es parla la llengua. Va significar l'esperó que necessitaven les autoritats catalanes.
• La primera mesura fou la creació de l'IEC (1907), al si del qual va nàixer la Secció Filològica, l'acadèmia que la llengua catalana no havia tingut mai i que assumia la tasca de crear la varietat estàndard.
• La norma es difon per Catalunya i, a partir dels anys 30, s'estén a les Illes Balears i el País Valencià.
• El 1931, Francesc de Borja Moll publica una Ortografia Mallorquina amb les regles de l'IEC; el 1932, se signen les Normes de Castelló.
• Pel que fa a les Illes i al País Valencià, es reprodueix el model de Fabra, però fent minvar l'unitarisme barceloní en benefici d'una composicionalitat regional que posa com a preferents les formes balears o valencianes i, com a secundàries, les barcelonines.
• Després de la Guerra Civil arribaran les primeres gramàtiques valencianes i balears, però no serà fins després de la Guerra Civil. El 1950 apareix la Gramàtica Valenciana de Sanchis Guarner i el 1968 la Gramàtica Catalana referida especialment a les Illes Balears de Francesc de Borja Moll.
• A partir dels anys 80, podrem començar a parlar d'una autèntica implantació de les normes gramaticals del català a través dels mitjans de comunicació, del sistema educatiu...