Evolució de la Literatura Catalana: Renaixement, Barroc, Neoclassicisme, Il·lustració i Renaixença

Segle XVI: El Renaixement

Al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII es van produir diversos canvis estètics: el Renaixement, el Barroc, el Neoclassicisme i la Il·lustració.

Teatre

Es conreen els actes sacramentals de caràcter al·legòric per a l'exaltació de l'eucaristia.

Prosa

Destaquen Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557) de Cristòfor Despuig (1510-1574).

Poesia

S'alternen els models medievals amb les noves actituds renaixentistes i algunes de prebarroques. Joan Timoneda (1518-1583) va publicar Flor d'enamorats (1562). Joan Pujol (1514-1603) és autor de La singular i admirable victòria de Lepant (1574).

Segle XVII: El Barroc

L'estil dels autors barrocs va sotmetre la llengua a una intensa reelaboració. Processos a què es va sotmetre el llenguatge:

• El contrast entre conceptes (vida/mort, llum/ombra, bellesa/lletjor).
• La deformació a dos nivells: un de realista i un d'idealista.
• L'exageració amb l'ús extrem de la hipèrbole.
• El dinamisme i el vitalisme, basats en l'alteració de l'ordre sintàctic.

Francesc Vicent Garcia (1582-1623), conegut amb el nom del rector de Vallfogona, va conrear la poesia artificiosa i galant. La seva obra L'harmonia del Parnàs es va publicar el 1703. La producció poètica de Francesc Fontanella (1610-1680) és amorosa. Va ser autor d'Amor, fermesa i porfia, i lo desengany, escrita cap al 1650. Va elaborar aquesta obra segons els esquemes més autènticament barrocs: metàfores, hipèrboles, jocs de paraules, etc.

Segle XVIII: El Neoclassicisme i la Il·lustració

Fins a la segona meitat del segle XVIII, en la literatura catalana va predominar el conreu de l'estètica barroca. Aleshores es van difondre els principis del neoclassicisme. El neoclassicisme seguia la imitació dels models antics, clàssics. La poesia i el teatre són els gèneres més conreats del neoclassicisme català. A Menorca, a banda del lingüista, traductor i poeta Antoni Febrer i Cardona i el dramaturg, poeta i erudit Vicent Albertí i Vidal, cal destacar la figura i l'obra de Joan Ramis i Ramis, que va escriure Poesies Burlesques i amoroses. A Catalunya, el baró de Maldà redacta Calaix de sastre; els volums constitueixen una importantíssima crònica de la vida barcelonina.

La Il·lustració

Els il·lustrats catalans van ser especialment erudits i lingüistes. L'historiador Antoni de Capmany amb les seves Memòries històriques sobre la marina, i Fèlix Torres Amat va redactar un Diccionari d'escriptors catalans.

La Renaixença

El romanticisme va sorgir a la segona meitat del segle XVIII a Alemanya i a Anglaterra. El principi bàsic del romanticisme era crear un art nou basat en la imaginació i contrari a la raó i a la imposició de normes. El 1833, Bonaventura Carles Aribau va publicar al diari El Vapor l'oda La Pàtria. El seu exemple va ser seguit per Joaquim Rubió i Ors, Manuel Milà i Fontanals i Víctor Balaguer, que van restablir els Jocs Florals. Els Jocs Florals van ser fundats el 1859 seguint el model del consistori del Gai Saber. En els Jocs Florals s'atorgaven tres premis ordinaris:

• L'Englantina d'or a la millor poesia de tema patriòtic.
• La Viola d'or al poema que canti millor la fe.
• La Flor Natural a la millor poesia que glossi l'amor.

Els Jocs Florals van aconseguir algunes de les fites bàsiques de normalització cultural:

• Van crear un públic assidu al fet literari.
• Al voltant dels Jocs va aparèixer la primera infraestructura editorial en català.
• Van donar un prestigi social a la llengua.
• Van crear una poètica i van propulsar els gèneres literaris.

L'any 1877, Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà van guanyar premis de poesia, i el 1879, Narcís Oller va aconseguir el premi de prosa.

Jacint Verdaguer

La segona generació de poetes romàntics va ser encapçalada per Jacint Verdaguer, sense deixar de banda Josep Lluís Pons i Gallarza i Teodor Llorente. Jacint Verdaguer va començar a escriure poesia als quinze anys; el 1865 va publicar Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Lúcia i Màrcia, en què ja es troben dos dels grans temes verdaguerians: la fe i les arrels històriques de Catalunya. L'interès per la temàtica històrica i religiosa el va portar a redactar Canigó, l'altre gran poema èpic de l'autor. Verdaguer, com a capellà que era, va dedicar bona part de la seva obra a cantar les excel·lències de la fe cristiana, per exemple, en Idil·lis i cants místics i Lo somni de Sant Joan. La popularitat de la poesia de Verdaguer queda palesa en el fet que cançons com el "Virolai", "A Betlem" i "L'Emigrant" són cantades sense saber que ell n'és l'autor. També va destacar en prosa amb volums com: Excursions i viatges, Dietari d'un pelegrí a Terra Santa i els pòstums Rondalles i Folklore.