Evolució de la Literatura Catalana: Del Modernisme a les Avantguardes

La Poesia Modernista: Joan Maragall

El Modernisme és un moviment cultural, literari i artístic que neix pels volts dels anys 90 del segle XIX amb uns objectius clars: modernitzar i europeïtzar la cultura i la literatura catalanes. Els modernistes critiquen la societat i la cultura catalanes, que consideren anacròniques, és a dir, antiquades, i localistes. Es proposaran promoure una cultura i un art moderns i europeus, superant els models vuitcentistes. Podem dir que el Modernisme apareix com a moviment global l'any 1892 quan la revista L'Avenç es convertirà en la plataforma d’aquest moviment, ja que recollirà totes les novetats artístiques i literàries que s'estan produint a Europa. Es dóna com a data de tancament del moviment modernista l'any 1911, en què moren dos modernistes significats: el poeta Joan Maragall i el pintor Isidre Nonell. Amb tot, es considera que l'última obra literària modernista és la novel·la La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès, publicada l'any 1912.

El Modernisme és un moviment que busca modernitzar i posar la cultura, l’art i la literatura catalanes al nivell europeu, trencant amb la tradició i oposant-se als valors del passat. Els modernistes critiquen el retard de la societat catalana en àmbits científics, literaris, culturals, artístics i polítics. En literatura, rebutgen els models romàntics de la Renaixença i els Jocs Florals, considerant-los antiquats tant en temàtica com en l’ús d’un català literari arcaic i allunyat de la llengua viva. Així, el Modernisme també impulsa la normativització i modernització del català, procés que culminarà amb les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra el 1913. En definitiva, ser modernista implica voler modernitzar la cultura catalana, europeïtzar la societat i renovar les estructures polítiques i socials.

El Modernisme català va tenir dues grans etapes:

1a ETAPA (1892-1900): És la fase més combativa i revolucionària, marcada per la recepció de novetats culturals europees. La revista L’Avenç es converteix en el principal mitjà de difusió del moviment, amb figures destacades com Joan Maragall i Pompeu Fabra. Aquesta etapa es divideix en dues tendències:

• Regeneracionisme: Els modernistes creuen que Catalunya està en decadència i necessita una regeneració cultural i social.
• Esteticisme: Encara que comparteixen la necessitat de renovació cultural, els esteticistes, com Santiago Rusiñol, defensen l’art per l’art, allunyant-se de qüestions socials o polítiques.

Durant aquesta etapa també es celebren les Festes Modernistes a Sitges, organitzades per Rusiñol, per promoure l’art modern i rebutjar les formes tradicionals. Cap al 1898, tant el regeneracionisme radical com l’esteticisme es consideren insuficients per canviar la societat, la qual cosa marca el declivi d’aquesta primera fase.

2a ETAPA (1900-1911): El Modernisme s’integra en la societat catalana, especialment entre la burgesia, que adopta les idees de canvi després del desastre colonial del 1898. Els modernistes moderen les seves postures i el moviment assoleix un reconeixement cultural i estètic. Publicacions com Joventut i El Poble Català recullen aquesta nova etapa. Durant aquest període es publiquen les obres més representatives del Modernisme, com Els sots feréstecs (1901) i La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912). La literatura modernista es caracteritza per:

• La recerca de l’art total: Integració de diverses manifestacions artístiques dins les tècniques literàries.
• Tensions entre artista i societat: Reflecteix el conflicte entre l’artista incomprès i la societat burgesa, amb influències del vitalisme de Nietzsche i Ibsen.
• Sinceritat i verisme i defensa de la llengua moderna. Tot i la manca de normativització, es busca un català depurat de barbarismes i vulgarismes, amb referència al món rural on la castellanització era menor.

Un dels màxims exponents de la poesia modernista va ser Joan Maragall (1860-1911), qui es va destacar per la seva defensa de l'autenticitat en la llengua i la seva creença en el poder de la paraula com a expressió de l'ànima. Maragall fou un escriptor que, gràcies al seu coneixement de diverses llengües, obrí les portes de la literatura catalana als corrents intel·lectuals europeus del moment. Llegí i traduí autors on confluïen interessos estètics que anaven des de la serenitat neoclàssica i hel·lenitzant (Goethe), a les revolucionàries i exaltades propostes filosòfiques de Nietzsche, tot passant pel romanticisme més pur de Novalis. Maragall fou l’introductor de Nietzsche a la península.

L’obra de Joan Maragall abasta la poesia, el teatre i la prosa, destacant especialment dins del corrent modernista pel seu vitalisme, influenciat per Nietzsche.

Obra poètica: És la part més coherent i significativa de la seva producció. Els seus cinc llibres principals són:

• Poesies
• Visions i cants: Publicats en un sol volum, reprenen la seva poesia civil, destacant L’oda a Espanya, on defensa el regeneracionisme i el pluralisme lingüístic.
• Enllà: Recull que inclou L’himne ibèric.
• Les disperses: Poemes dedicats a amics difunts.
• Seqüències: Inclou temes civils, llegendaris, i metafísics.

Característiques de la seva poesia:

• Ús espontani de la llengua actual, evitant arcaismes.
• Actitud optimista i vitalista.

En Prosa: Maragall reflexiona sobre la poesia i l’art en els assajos Elogi de la paraula i Elogi de la poesia, on exposa la seva Teoria de la paraula viva, basada en l’espontaneisme poètic.

Teatre: Destaca l’obra Nausica, escrita en vers, inspirada en un passatge de L’Odissea d’Homer.

El Teatre Modernista: Santiago Rusiñol

El teatre modernista va sofrir una renovació profunda i es convertí en un dels gèneres més característics del Modernisme perquè satisfà els principis de l’Art-Síntesi o art total (literatura, interpretació, arquitectura, música,...)

Corrents:

• Teatre regeneracionista, vitalista o ibsenià (Ibsen). Teatre social i d’idees. Crítica social àcida, profunda anàlisi psicològica i un fons de malenconia i misteri. Els temes giren entorn de la llibertat individual i del conflicte que aquest ideal comporta quan topa amb els drets col·lectius. Tècniques: versemblança dels personatges, problemes quotidians i incorporació de la realitat a l’escena.
• Teatre esteticista, simbolista, maeterlinkià. Exposa realitats tranfigurades i simbòliques. Es vol commoure l’espectador a través de suggeriments o d’impressions. Els personatges són éssers vagues, idealitzats, dominats per la tristesa i la melangia. Autors: Santiago Rusiñol.

Santiago Rusiñol va ser un dels màxims representants del teatre modernista a Catalunya. Seguidor del corrent simbolista i molt influït per Maeterlinck, va publicar un llibre de narracions, Anant pel món, el 1896, i un altre de poemes en prosa. L’any 1900 va publicar una altra obra, El jardí abandonat, molt marcadament decadentista. Encara el 1901 va estrenar Cigales i formigues, un nou enfrontament artista-societat, poesia-prosa, com deia ell, en què les formigues representen la societat burgesa, treballadora i immòbil, i les cigales són els artistes bohemis i inquiets que viuen el moment.

A partir d’aquest moment de compromís social amb la classe de la qual depenia econòmicament, Rusiñol va abandonar la pintura i va començar a escriure només obres humorístiques i quadres de costums segons la demanda del públic. L’auca del senyor Esteve, l’obra que trenca definitivament la primera concepció de l’artista enfrontat a la societat, és creada primer com a novel·la costumista unida a la idea de l’auca popular i reconvertida després en obra de teatre, estrenada l’any 1917.

La Narrativa Modernista: Víctor Català

El Modernisme és un moviment cultural que va néixer a finals del segle XIX com a resposta als profunds canvis socials, econòmics i polítics de l'època. A Catalunya, va tenir una gran influència en la literatura, la qual va passar per una crisi i una transformació. Els autors modernistes van buscar reflectir aquesta crisi social i personal, deixant enrere la visió positiva del progrés que caracteritzava moviments anteriors. El Modernisme es va centrar en l'expressió subjectiva, en les tensions internes dels individus i en l'art com a vehicle per alliberar-se de la banalitat de la vida quotidiana. Les seves obres estaven plenes de simbolisme i exploraven els conflictes personals, socials i emocionals, i en el cas de la narrativa, especialment les vides solitàries i tràgiques de les seves figures protagonistes.

Víctor Català era el pseudònim que Caterina Albert utilitzava per amagar la seva condició de dona. Es va formar un escàndol quan es va descobrir que Víctor Català, premiat als Jocs Florals d’Olot amb La infanticida, era en realitat Caterina Albert. Víctor Català va ser una escriptora de formació autodidacta. La major part de la seva carrera és una bona mostra de les característiques essencials de la narrativa modernista.

Obra: Va publicar obres de teatre, poemes, novel·les i narracions, de les quals destaquen les que s’inclouen Solitud (1905), la novel·la més important del període modernista. Altres obres foren: Ombrívoles. El tema de Solitud és característic de tota la novel·la modernista: la lluita de la protagonista, la Mila, contra un entorn agressiu. La Mila acompanya el seu marit, en Matias, a fer d’ermità a la muntanya. Ell és un home sense esma que es deixa arrossegar per un personatge funest: l’Ànima. Paral·lelament, la Mila fa amistat amb un personatge contrapunt de l’Ànima: el Pastor. Però el medi hostil s’imposa: el Pastor mor i la Mila queda sola davant la natura. Finalment, l’Ànima entra a l’ermita i viola la Mila. Aquest fet comporta la decisió de la Mila de fugir d’aquell lloc, com a conseqüència de la seva presa de consciència personal.

El Noucentisme: Josep Carner

El Noucentisme és un moviment politico-cultural que va sorgir entre 1906 i 1923, coincidint parcialment amb el final del Modernisme (que es dóna per acabat el 1911, amb la mort de Joan Maragall). El terme Noucentisme va ser popularitzat per Eugeni d’Ors a través dels seus articles al Glosari de La Veu de Catalunya. Inspirat en la terminologia italiana (Trecento, Quattrocento), el mot té un doble significat en català: fa referència tant al segle XX com a la idea de “nou” en contraposició al “vell”.

El Noucentisme recull les aspiracions de la burgesia catalana, promovent una ideologia reformista i models de comportament social que defensaven l’ordre, la cultura i el progrés. S’oposa a l’estètica individualista i trencadora del Modernisme, apostant per la claredat, l’harmonia i la racionalitat.

Dates clau:

• 1906, inici del Noucentisme, per tres fets destacats: La Lliga Regionalista guanya les eleccions. Eugeni d’Ors comença a publicar el Glosari. Enric Prat de la Riba publica La nacionalitat catalana.
• 1923, fi del moviment amb el cop d’Estat de Primo de Rivera. Tot i això, ja a partir de 1917, després de la mort de Prat de la Riba, el moviment comença a decaure. La Lliga Regionalista es desplaça cap a la dreta i molts intel·lectuals trenquen amb ella.

Ideari del Noucentisme:

• Imperialisme: Substituïa el terme nacionalisme per destacar el caràcter antiseparatista del catalanisme burgès. Representava l’aspiració de la burgesia de substituir l’Estat oligàrquic per un Estat burgès modern i justificava la necessitat de construir estructures institucionals per modernitzar Catalunya.
• Arbitrarisme: Concebut per Eugeni d’Ors, es contraposava a l’espontaneïtat artística del Modernisme. Defensava el dret i deure del creador de dominar i ordenar la seva obra amb una voluntat transformadora, prioritzant la racionalitat i el control.
• Classicisme: Adoptat com a consigna d’ordre i harmonia, el classicisme noucentista es convertia en un model regulador de la vida social i política. Substituïa les tradicions locals per referències estètiques i culturals clàssiques.
• Mediterranisme: Contraposat a les influències nòrdiques del Modernisme, exaltava la llum i la claredat del paisatge mediterrani.

Obra ben feta: El perfeccionisme era un valor fonamental del Noucentisme. Es buscava l’excel·lència i la feina ben feta com a mitjà per acostar Catalunya als models competitius del capitalisme europeu, prioritzant la qualitat i la satisfacció del treball.

El jove Carner aviat es converteix en un punt neuràlgic del moviment noucentista i a poc a poc la seva imatge com a poeta es va consolidant. Però quan, l’any 1921, va entrar a formar part de la diplomàcia, es va allunyar físicament de Catalunya, tot i que mai no va perdre el contacte amb el món intel·lectual i polític català. A causa de la Guerra Civil es va exiliar a Mèxic, on va viure fins al 1945. En tornar a Europa, es va instal·lar definitivament a Bèlgica.

Obra: La seva obra està repartida en quatre etapes:

• Etapa d’iniciació: Són anys d’aprenentatge en què prova tots els gèneres. Publica el seu primer llibre de poemes: El llibre dels poetes.
• Etapa noucentista: Escriu Primer llibre de sonets, Els fruits saborosos i Segon llibre de sonets. Destaca la influència dels mestres de l’Escola Mallorquina: Alcover i Costa i Llobera. Auques i ventalls, La paraula al vent.

Els fruits saborosos: Els fruits saborosos és un recull de divuit poemes que ressegueixen el pas del temps des de la infantesa fins a la vellesa i la mort. Hi destaquen els moments de felicitat, de bellesa i de plenitud. Les diverses etapes de la vida són presentades com fruits saborosos que s’han de tastar pel simple plaer de viure. El pas del temps hi és acceptat serenament, d’una manera dolçament melangiosa, i la visió global que Carner ens ofereix de la vida és innocent, estilitzada, idíl·lica.

L’Escola Mallorquina: Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera

La revista Mitjorn, que va aparèixer l'any 1906 i va deixar de publicar-se l'any següent, es considera el primer senyal de la nova generació d'escriptors coneguts com l'«Escola Mallorquina». Aquesta denominació pot tenir diverses interpretacions: alguns la veuen com l'aportació dels escriptors mallorquins a la literatura catalana des de la Renaixença fins a la postguerra, mentre que altres l'associen a un corrent més concret que abasta principalment la poesia, amb dues generacions d'autors, la de 1906 i la de 1917. Aquesta segona definició és la que s'ha consolidat.

L'«Escola Mallorquina» inclou escriptors com Miquel Costa i Llobera, que van seguir els ideals de la Renaixença a les Balears, influenciant el noucentisme. A més de Joan Alcover, altres continuadors d'aquesta escola van ser Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber i Miquel Ferrà. La revista La Nostra Terra va ser el principal mitjà de difusió literària d'aquest grup. El Noucentisme i l'Escola Mallorquina, tot i les seves coincidències estètiques, tenen contextos polítics i socials molt diferents. El Noucentisme és fruit de l'ascens del catalanisme burgès a Catalunya, amb la col·laboració dels poders polítics i intel·lectuals, mentre que a les Balears, el context era marcat pel centralisme i el provincianisme, sense moviments similars com la Lliga Regionalista o la Mancomunitat.

Pel que fa a les característiques de l'Escola Mallorquina:

• Model literari clàssic: Els escriptors d'aquesta escola segueixen els models clàssics i també els autors romàntics francesos.
• Poesia formal: La seva poesia és formalment rigorosa, amb versos mesurats i molt musicals.
• Oposició a Maragall: Hi ha una clara oposició a la teoria espontània de Maragall, que estava més vinculada a l'expressió individual.
• Temàtica mediterrània i humanista: Les composicions sovint tenen un rerefons mediterrani i humanista, amb paisatges que celebren la natura.

Trets destacats: Josep M. Llompart identifica alguns trets clau com la insularitat, la fidelitat, l'idealització, el formalisme, la paisatgística i l'humanisme.

Miquel Costa i Llobera va tenir una obra literària dividida en dos períodes principals:

Primer període (fins al 1885): En aquesta etapa, Costa es va dedicar a la poesia romàntica, amb el poema Lo pi de Formentor (1875), que es considera la culminació de la poesia romàntica catalana. Va influir-se per Virgili, Horaci i la poesia parnassiana de Leconte de Lisle, i va traduir sonets de Petrarca. La seva obra d'aquest període es recull a Poesies (1885), on proposa una recerca de l'herència greco-llatina, centrant-se en l'elegància, la mesura i l'exigència formal.

Segon període (iniciat el 1906 amb Horacianes): Aquesta obra és la més important de Costa, basada en la meditació i la contemplació intel·lectual seguint els models horacians. Tot i que la seva condició de clergue catòlic limitava la seva comprensió profunda d'Horaci, va afegir a la seva poesia temes com la natura, la història i l'art clàssics. Va innovar substituint la rima romàntica pel ritme clàssic i va experimentar amb formes estròfiques greco-llatines. D'altra banda, va publicar obres com Líricas (1899), De l'agre de la terra (1897), Tradicions i fantasies (1903), i Visions de Palestina (1908). A més, va participar en els Jocs Florals de Barcelona i va ser proclamat mestre en gai saber el 1902. També va presidir els Jocs Florals i va participar en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906).

Joan Alcover va tenir una trajectòria poètica dividida en dues etapes, marcades pel canvi en la llengua que utilitzava.

Primer període (fins al 1899): Durant la seva etapa d'estudiant, Alcover escriu poemes en català i castellà, publicats en revistes com Revista Balear, Museo Balear i El Isleño. Els seus primers textos, de caràcter narratiu, descriuen paisatges humanitzats i identificats amb el poble. Llibres destacats d'aquesta etapa són Poesías (1887), Nuevas Poesías (1892), Poemas y Armonías (1894) i Meteoros. Entre 1887 i 1901, escriu sobretot en castellà.

Segon període (després de 1899): El 1899, publica el poema Llengua pàtria, un punt d'inflexió cap al català. Aquest canvi es deu, en part, a causes personals, com la mort de la seva dona i fills, que el van empènyer a cercar en la llengua materna l'expressió del dolor. El 1909 publica Cap al tard, un llibre amb quatre seccions que reflecteixen els temes centrals de la seva obra: “Cançons de la serra”, “Elegies”, “Endreces”, “Juvenils”.

Les Avantguardes: Joan Salvat-Papasseit

L’avantguardisme és el producte de la societat que va sorgir a la fi de la Revolució industrial que va tenir lloc a Europa durant el segle XIX. Un dels detonants més directes dels moviments avantguardistes va ser la Primera Guerra Mundial (1914-1918): la tragèdia que va suposar el conflicte bèl·lic provocà una crisi que va afectar tots els àmbits socials. El mot avantguardisme designa un conjunt de corrents estètics que palesen la crisi de les arts que va tenir lloc en el món occidental al començament del segle XX. L’avantguardisme va ser un moviment cultural que volia trencar amb el passat: defensava el progrés tècnic i el canvi de valors morals, i va provocar una crisi de la creació artística.

Efectivament, la irrupció de l’avantguardisme va significar una ruptura total, no solament amb els models artístics vigents a l’època, sinó també amb tota la concepció de l’art que provenia del món clàssic grecollatí. La nova concepció de l’art va penetrar ràpidament a tot el teixit social per assumpció o per rebuig, i va afectar totes les formes de creació artística: la música, la fotografia, el cinema, l’arquitectura, l’escultura... I, sobretot, la pintura i la literatura, en concret la poesia, que sovint varen entrecreuar-se.

Els principals moviments avantguardistes a la literatura van sorgir com a resposta al canvi social provocat per la Revolució Industrial. Tot i que tots els moviments compartien la voluntat de trencar amb el passat i de crear un art nou que reflectís els avenços tècnics, van sorgir quatre grans corrents: el cubisme, el futurisme, el dadaisme i el surrealisme.

• Cubisme: es va centrar en la idea de representar la realitat no com la veiem, sinó com la concebem mentalment. En literatura, es va utilitzar tècniques com el collage i els cal·ligrames.
• Futurisme: el futurisme va defensar la llibertat creativa i la destrucció de la sintaxi. El moviment exaltava temes com la violència, la guerra, la màquina i la velocitat, rebutjant l'art tradicional i defensant la modernitat.
• Dadaisme: Va sorgir com una resposta a la Primera Guerra Mundial, liderat per figures com Tristan Tzara i Francis Picabia. Els dadaistes advocaven per la destrucció de les formes d'expressió tradicionals i una creativitat espontània, amb un esperit rebel i llibertari.
• Surrealisme: Aquest moviment creia en la superrealitat, un món que combinava la realitat amb la imaginació. Els surrealistes utilitzaven tècniques com l'escriptura automàtica i el collage per explorar l'inconscient i els somnis, alliberant-se de la lògica i les restriccions del bon gust.

Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894) va ser un poeta autodidacta i representant destacat de l’avantguarda històrica a Catalunya. Criat en un context proletari i orfe de pare des de jove, es va involucrar en la política social i en el moviment anarquista. Va començar a escriure a revistes revolucionàries i utilitzava el pseudònim de Gorkiano. Durant aquest període, va escriure principalment en castellà i es va dedicar a la crítica politicosocial. A partir de 1919, Salvat-Papasseit es va allunyar de la política per centrar-se en la seva passió per la poesia. Va ser un agitador cultural, fundant revistes. Entre les seves obres destacades es troben: Poemes en ondes hertzianes i L’Irradiador del port i les gavines. La seva obra va abordar temes com la joventut, la llibertat, l’heroisme i la lluita. Salvat-Papasseit va morir de tuberculosi als trenta anys, però va deixar una empremta profunda en la poesia avantguardista.

Literatura dels Anys Vint i Trenta: Bartomeu Rosselló-Pòrcel

La poesia a les dècades dels anys 20 i 30 a Catalunya, es van distingir dos grans corrents dins la poesia: la poesia postsimbòlica i la avantguardista. La tendència dominant va ser la postsimbòlica, amb poetes que continuaven les idees del Noucentisme, com Carles Riba.

La poesia postsimbòlica es caracteritza per:

• La pràctica de la poesia pura, independent de la realitat quotidiana i considerada vàlida per si mateixa, amb la idea que una obra bella sense significat pot ser més valuosa que una que el tingui.
• La seva natura hermètica, que requereix un esforç extra del lector per ser desxifrada, i que produeix un plaer intel·lectual.
• El llenguatge passa per un procés intens d’elaboració estètica per aconseguir el valor absolut de la paraula poètica, amb una obsessió per la musicalitat.
• La imatge del poeta és la d’un individu aïllat, allunyat de la resta de la societat.
• Rebuig de la realitat quotidiana.

La novel·la al segle XX, el gènere novel·lístic va viure una crisi profunda. Després de la publicació de La vida i la mort de Jordi Fraginals (considerada l'última novel·la modernista), va començar un període de sequera novel·lística.

Els anys 20: L’alta comèdia o comèdia burgesa

La comèdia burgesa és un gènere dramàtic que es caracteritza per:

• Descriure situacions i personatges burgesos, de caràcter convencional i intranscendent.
• Trames que es desenvolupen i es resolen amb enginy i habilitat escènica.
• Els personatges, cultes i refinats, es mouen en ambients burgesos i solucionen els conflictes de manera educada i amable.

Un dels representants més destacats d’aquesta tendència és Soldevila, amb obres com Civilitzats tanmateix (1921), que reflecteixen perfectament aquesta actitud.

Els anys 30: El teatre de crítica burgesa

Amb la proclamació de la Segona República, el teatre va viure un període d’esperança, impulsat per la Generalitat mitjançant subvencions i premis teatrals per a joves autors. Al costat de l’alta comèdia i els drames modernistes, va sorgir un nou gènere: el teatre de crítica burgesa. Aquest gènere es va centrar en qüestionar els fonaments ideològics de la burgesia com a classe social.

Els anys de la guerra: El teatre revolucionari

Durant la Guerra Civil, els sindicats van intentar establir les bases d’un teatre revolucionari. Tot i així, aquest tipus de teatre va ser poc sòlid tant a nivell literari com teatral, amb algunes excepcions com La fam de Joan Oliver.

Bartomeu Rosselló Porcel - Característiques de la Poesia:

• Influència del surrealisme i de la poesia pura derivada del Simbolisme.
• Influència de la generació del 27 de la poesia castellana, especialment de Guillén.
• Interès per l’època barroca, tant la castellana com la catalana.
• Tendència cap al neopopularisme.

Obra destacada: Nou poemes i Quadern de sonets