Evolució literària catalana: Renaixença, Realisme i Modernisme

Renaixença (1833-1900)

Moviment per dignificar el català i crear una literatura culta. S'inicia amb "La Pàtria" (Aribau, 1833) a la revista El Vapor. Els Jocs Florals (Barcelona, 1859) van adoptar el lema "Pàtria, fe i amor". Figures destacades: Rubió i Ors (Lo Gaiter del Llobregat), Milà i Fontanals, Marià Aguiló i Teodor Llorente (València), qui va fundar Lo Rat Penat (1879). El nom "Renaixença" és imprecís, ja que termes com redreçament, restauració o ressorgiment descriuen millor el context, atès que no hi havia hagut una mort total de la llengua.

Romanticisme (s. XIX)

Prioritza el sentiment sobre la raó, el nacionalisme i l'irracionalisme. La natura esdevé un reflex de l'ànima; temes recurrents: la mort, el destí i la llibertat. Autors europeus: Hugo, Scott, Goethe, Byron, Brontë i Mary Shelley (Frankenstein).

Poesia i teatre romàntic

La poesia catalana té com a màxim exponent Jacint Verdaguer (1845-1902), autor de L'Atlàntida, Canigó i Flors del Calvari. El teatre es desenvolupa en un context diglòssic (castellà culte, català popular) amb gèneres com el sainet i el teatre de sala. Frederic Soler "Pitarra" (1839-1895) va destacar amb la paròdia i la comèdia de costums, evolucionant cap a la tragèdia psicològica amb Àngel Guimerà.

Àngel Guimerà (1845-1924)

Considerat el millor dramaturg català. Les seves etapes són:

• 1879-1889: Tragèdies històriques en vers (ex. Mar i cel).
• 1890-1900: Drames realistes en prosa (ex. Maria Rosa, Terra baixa).
• 1901-1911: Provatures (intents de modernisme i retorn a la tragèdia).

Motius recurrents: el complex de mestís, la infància, l'orfanesa i el fracàs amorós.

Realisme i Naturalisme (2a meitat s. XIX)

Objectiu: reflectir la societat contemporània amb versimilitud i objectivitat. El Naturalisme (Zola) afegeix el determinisme (herència + medi), mentre que el Verisme italià influeix en la narrativa. El màxim exponent català és Narcís Oller. Altres autors: Dolors Monserdà (La fabricanta), Marià Vayreda (La punyalada) i Josep Pin i Soler.

Narcís Oller (1846-1930)

Creador de la novel·la catalana moderna. Obres clau: La papallona (1882), L'Escanyapobres (1884), La febre d'or (1890-1892) i La bogeria (1898). La seva obra evoluciona des del romanticisme cap a un realisme amb tocs psicològics (Pilar Prim, 1906).

Modernisme (canvi s. XIX-XX)

Reacció contra el realisme influenciada pel Simbolisme i el teatre de denúncia d'Ibsen. Destaca el teatre d'Adrià Gual, Santiago Rusiñol, Ignasi Iglesias i Joan Puig i Ferreter. En narrativa, destaquen Raimon Casellas (Els sots feréstecs), Prudenci Bertrana (Josafat) i Joaquim Ruyra.

Santiago Rusiñol i Víctor Català

Santiago Rusiñol va ser una figura clau amb obres com L'alegria que passa i L'auca del senyor Esteve. Víctor Català (Caterina Albert), la millor novel·lista modernista, va escriure Solitud (1905), una obra mestra sobre la dona, la natura i el fatalisme.