Evolució Industrial, Social i Política a Catalunya (s. XIX-XX)

Creixement i Diversificació Industrial

Electricitat

Des de finals del segle XIX i principis del XX es va produir la segona revolució industrial amb la principal característica de l'electricitat com a font d'energia. Tot i que a principis del XX l'energia majoritària continuava sent el vapor, l'electricitat hidràulica, més barata que el carbó, es va estendre. Amb la finalitat d'explotar l'energia elèctrica es van crear grans empreses. A Catalunya, el 1911 es va constituir la Societat General de Forces Hidroelèctriques, entre d'altres, i van ser els anys de construcció d'embassaments al Pirineu. A la resta d'Espanya també es van crear companyies elèctriques. Amb l'electricitat van millorar molts aspectes de la vida quotidiana i de la producció: enllumenat de les fàbriques, habitatges, via pública i va permetre el motor elèctric que canviava la distribució vertical dels edificis.

Les Noves Indústries

Van sorgir noves empreses que fabricaven electromotors, acumuladors, cables, carbons elèctrics, llums i components industrials. En aquest període es va produir un augment i una diversificació de la indústria catalana. El tèxtil continuava sent el sector més important, però també es van desenvolupar amb força les químiques, siderometal·lúrgiques, alimentàries, papereres, i de fabricació de materials per a la construcció; que necessitaven grans inversions de capital i van generar molts llocs de treball. A finals del primer terç del segle XX es van començar a utilitzar els derivats del petroli com a font d'energia.

Els Serveis

Transports i Comunicacions

A principis del segle XX es van difondre els automòbils i van esdevenir quotidians utilitzant gasolina i gasoil. A les grans ciutats, els tramvies i el metro i, més endavant, l'avió. Es van construir noves línies de ferrocarril. Es van augmentar els quilòmetres de carretera i els cotxes de cavalls es van anar substituint per automòbils. Cap al 1910 ja hi havia línies d'autobús. També es van ampliar alguns ports i es va senyalitzar el litoral amb fars. En les telecomunicacions es va estendre la ràdio i el telègraf i es va introduir el telèfon.

El Comerç

La demanda va augmentar i es va consolidar Espanya com a mercat integrat. D'altra banda, la pèrdua de les darreres colònies va comportar la desaparició d'uns mercats segurs i una caiguda de l'exportació. A primers del segle XX les exportacions eren principalment de productes agraris i, més endavant, els minerals van ocupar el primer lloc. Es van canviar les importacions, així el cotó i els aliments van ser desbancats dels primers llocs per productes manufacturats procedents de països més desenvolupats. Durant la Primera Guerra Mundial va augmentar la demanda de productes i la neutralitat espanyola va permetre que les exportacions creixessin d'una manera extraordinària, però també va fer pujar els preus. Però amb la fi de la guerra la demanda va caure, l'atur va augmentar i algunes empreses van tancar. D'altra banda, els intercanvis comercials estaven molt concentrats, les importacions procedien de quatre països i les exportacions eren principalment a França i Gran Bretanya.

La Banca

El Banc d'Espanya va desenvolupar funcions de banc central i van sorgir nous bancs. La banca catalana va quedar en segon pla. Barcelona, que havia estat la principal ciutat financera, deixava de tenir una banca comercial pròpia. La concentració del mercat financer en uns quants bancs es va mantenir durant les dècades següents i la xarxa financera espanyola va ser controlada per uns quants oligopolis.

Burgesia i Proletariat

La Burgesia

Els habitatges eren espaiosos amb nombrós servei domèstic i es concentraven en determinats barris. Entre aquestes classes es va estendre el costum d'estiuejar fora de la ciutat. A les grans ciutats, les persones freqüentaven els hipòdroms, els clubs marítims i l'òpera. Quant a l'educació, els fills dels benestants anaven a determinats col·legis religiosos.

El Proletariat

Els treballadors no tenien recursos ni formació. Els preus pujaven més ràpid que els salaris i difícilment arribaven a sobreviure. La dieta obrera s'emportava bona part del sou. Els habitatges eren petits, la majoria sense aigua corrent i encara s'utilitzava el carbó. Les condicions laborals eren molt dures, la majoria d'obrers feien més de 10 hores al dia. D'altra banda, no hi havia cap sistema de protecció social, si no es treballava no es cobrava. Un dels problemes que tenien les famílies era que quan necessitaven diners havien de demanar-ne als rics que cobraven uns interessos molt alts i els bancs no els hi concedien. Davant d'això van sorgir les caixes d'estalvis. Un dels instruments per a millorar la vida dels treballadors era l'educació, els ateneus, on hi havia biblioteques, conferències i es feien classes d'alfabetització. Tot i això, el lloc d'esbarjo era la taverna.

La Vida Urbana

A principis del segle XX, la majoria no sabien llegir ni escriure. La diversitat de revistes i diaris populars va ser un estímul. Les dones, però, mantenien una taxa d'analfabetització més elevada. Les condicions higièniques i les malalties constituïen problemes molt greus, i l'assistència sanitària va anar millorant amb la creació de nous hospitals públics. Entre les institucions de beneficència destaquen les cases de maternitat, per als nens, els asils per als vells i centres de lactància municipal que distribuïen llet als nadons. L'església també ho feia, però entre els obrers predominava l'actitud anticlerical.

Consolidació del Catalanisme

Les Primeres Accions

Els diversos sectors catalanistes es van reunir sota la direcció de Valentí Almirall en el Primer Congrés Catalanista (1880) i en el Segon (1883), on hi havia intel·lectuals, professionals liberals i comerciants. El 1882 Almirall amb els catalanistes de la Renaixença fundà el Centre Català. Es tractava encara d'un moviment de classes mitjanes. La primera gran acció va ser la presentació d'un Memorial de Greuges a Alfons XII el 1885 que expressava reivindicacions culturals, polítiques i econòmiques, i va mostrar el poc arrelament dels partits polítics dinàstics i de la mateixa Restauració a Catalunya. El 1887 el grup de la Renaixença es va separar i va fundar la Lliga de Catalunya, de caràcter conservador i nacionalment més radical. El 1888 van presentar a la reina regent un document, Missatge a la Reina Regent, en el qual reivindicaven l'autonomia política per a Catalunya.

Unió Catalanista i el Primer Projecte d'Autonomia

La maduració del nacionalisme polític va donar lloc a la formació de la Unió Catalanista el 1891, que era una federació d'entitats catalanistes i defensaven Catalunya com a nació. El 1892 la Unió Catalanista va reunir la seva primera assemblea general amb l'objectiu d'elaborar un projecte de sobirania política per a Catalunya. Es van aplegar a Manresa i van aprovar les Bases per a la Constitució Regional Catalana, que incloïa elements federalistes i tradicionalistes, conegut també com a Bases de Manresa. Així, proclamava la sobirania de Catalunya, defensava el dret a disposar d'unes corts pròpies, instituïa el català com a única llengua oficial, dotava Catalunya de totes les competències en ensenyament i justícia, derogava l'obligatorietat del servei militar i posava l'ordre públic sota control d'una policia autònoma. Aquest va ser, durant un temps, el programa d'autogovern del catalanisme.

La Presència Pública del Catalanisme

Durant els darrers anys del segle XIX, la Unió Catalanista va créixer molt. L'expansió va ser més gran a partir de la crisi d'Espanya el 1898, que va augmentar la desconfiança envers el sistema polític. El catalanisme havia començat a ser present en la burgesia industrial. Entre 1898 i 1901 va rebre l'adhesió de 118 noves entitats locals i es van anar constituint associacions obreres. La majoria de centres disposaven de local amb forta vida social: tenien biblioteca, organitzaven certàmens literaris, excursions científiques, conferències i cursos de llengua i història. El 1895 Àngel Guimerà va assolir la presidència de l'Ateneu Barcelonès i es va estrenar amb un abrandat discurs en favor de la llengua catalana. També es poden destacar les instruccions del bisbe de Barcelona que exigia l'ús del català en la catequesi i la vida pastoral. En la política, presentaren candidatures en les eleccions municipals i obtingueren regidors en algunes ciutats. A finals de segle es donaven les condicions per a la cristal·lització del catalanisme com un gran moviment polític de masses.