Evolució i Impacte de la Urbanització a Espanya

La Ciutat Industrial

Expansió i segregació de la ciutat (ciutat industrial del s. XIX)

L'enderrocament de les muralles i el desenvolupament dels transports van permetre planificar el creixement de la ciutat per mitjà dels eixamples, de manera que el fenomen de la urbanització es va estendre ràpidament a les ciutats amb un major dinamisme industrial o econòmic. De resultes del conflicte d'interessos plantejat entre els empresaris i els treballadors van començar a sorgir dues classes socials eminentment urbanes: el proletariat obrer i la burgesia industrial.

Creixement descontrolat (ciutat industrial s. XX)

Alhora que es densificaven les ciutats velles i els eixamples, la perifèria de Madrid, Barcelona (BCN) i Bilbao i, en un volum menor, la d'altres grans ciutats espanyoles, van créixer de manera anàrquica. Es van ampliar les zones industrials i es van formar barris de barraques.

De la ciutat a l'àrea metropolitana

La metròpoli o ciutat central, a manera d'una taca d'oli, va depassar els límits municipals i va enllaçar amb les zones de creixement de les ciutats pròximes, de manera que de la idea de gran ciutat es va passar a la de conurbació o continuum urbanitzat i a la d'àrea metropolitana.

La Ciutat Preindustrial

La ciutat postindustrial espanyola

Actualment Espanya ha densificat el seu teixit urbà i compta amb més de vint àrees metropolitanes. Entre aquestes, les de Madrid, BCN, València, Sevilla, Bilbao i Màlaga acumulen una tercera part de la població espanyola en una superfície que fa a penes l'1,9% del territori de l'Estat. Madrid i BCN se situen entre les 6 primeres regions metropolitanes d'Europa per volum de població, perquè concentren uns 9 milions d'habitants (al voltant del 20% del total espanyol). També han crescut les conurbacions, que formen un contínuum de tendència lineal: Tarragona-Reus.

Les ciutats sostenibles segons la UE

Es van iniciar plans Urban I i Urban II per revitalitzar les zones degradades de les ciutats, renovar-ne els espais públics i fomentar l'ús d'energies renovables a la ciutat. L'any 2007 la UE va aprovar la Carta de Leipzig sobre ciutats europees sostenibles, en la qual es va traçar una política de desenvolupament urbà que intenta involucrar-hi cada nivell de govern. Objectius:

• Fomentar la prosperitat econòmica.
• Afavorir l'equilibri social.
• Desenvolupament cultural.

Cooperació

Per potenciar aquestes capacitats i donar resposta a alguns problemes implícits, s'han construït xarxes i lobbies de ciutats i regions a escala europea i mundial.

Competència

L'ampliació dels aeroports com la T4 de Madrid-Barajas és un exemple. Per donar una bona imatge internacional, les ciutats dediquen molts diners a màrqueting per mitjà de la promoció turística, la creació de logotips, la construcció d'edificis singulars obra d'arquitectes famosos, o bé a través de la promoció d'esdeveniments internacionals que permetin atreure-hi l'atenció i les inversions, entre altres objectius.

La Jerarquia i Xarxes Urbanes

La jerarquia urbana

Les ciutats del sistema urbà espanyol constitueixen una xarxa urbana jerarquitzada pròpia d'un país industrialitzat i exerceixen una certa influència sobre la seva àrea circumdant a partir de les funcions i els serveis que ofereixen.

L'àrea d'influència de les ciutats

El territori vinculat a una ciutat per l'atracció que aquesta exerceix és el seu hinterland o àrea d'influència, mentre que els nuclis que generen aquesta força d'atracció són els llocs centrals.

El model de la jerarquia urbana a Espanya

• Metròpolis globals nacionals: Madrid i BCN exerceixen aquesta funció no només perquè concentren milions d'habitants i estableixen la seva centralitat en una regió metropolitana, sinó perquè la seva influència ateny el conjunt del país i té, també, abast internacional. Compten amb la seu d'empreses destacades i de les institucions públiques principals, així com amb una densa xarxa de comunicacions i una gran activitat cultural i política.
• Metròpolis regionals: València, Sevilla, Saragossa, Bilbao i Màlaga constitueixen regions extenses on viuen 500.000 a 1.500.000 habitants, amb unes bones comunicacions i un dinamisme molt notable.
• Metròpolis subregionals o de segon ordre: són àrees metropolitanes petites que disposen de serveis especialitzats, però la seva població no arriba al mig milió d'habitants i la seva àrea d'influència és relativament reduïda.
• Ciutats mitjanes: el paper administratiu d'algunes ciutats com Logronyo que tenen de 50.000 a 200.000 habitants.
• Ciutats petites: en aquesta categoria els nuclis de població tenen de 10.000 a 50.000 habitants i disposen d'equipaments i d'infraestructures bàsiques que els permeten influir en les localitats del seu entorn comarcal.

Les xarxes urbanes

També s'ha privilegiat una franja d'urbanització molt intensa que s'estén des de València fins a la ciutat italiana de Milà: és l'anomenat arc mediterrani.

Eixos del sistema urbà espanyol

• L'àrea de Madrid: es mostra com l'aglomeració urbana més gran del país situada al mig de la Meseta.
• Eix del mediterrani: s'estén des de la frontera francesa fins a Cartagena i inclou grans metròpolis com BCN i València. És travessat per autopistes i línies de ferrocarril.
• Eix cantàbric: es prolonga des de la frontera francesa fins a l'aglomeració Oviedo-Gijón.
• Eix de la vall de l'Ebre: uneix els dos eixos que acaben d'esmentar.
• Eix atlàntic gallec: continuum urbà de Galícia.
• Eix andalús: es divideix en dos: la vall del Guadalquivir cap a Sevilla i Còrdova i l'altre segueix el litoral fins a Màlaga i Granada.
• Els arxipèlags balear i canari: integrats per la seva funció turística.

(La banana blava: l'eix urbà tradicional i principal del continent va des del sud-est de Gran Bretanya (GB) fins a la vall del Po, passant pel Benelux i les conques del Rin-Ruhr i del Roina. A aquest eix s'hi ha associat complexos industrials importants i infraestructures molt denses.)

Transformacions en la Morfologia de les Ciutats

Àrees de sobrecentralitat

S'hi ubiquen les seus de les grans empreses industrials i financeres, així com de les institucions públiques. Coincideixen amb els centres històrics de les ciutats globals, pel caràcter simbòlic i de prestigi d'aquests llocs i perquè solen concentrar les xarxes d'infraestructures més desenvolupades i més ben connectades.

Comunitats tancades

Són zones residencials exclusives, construïdes amb capital privat; separades de la resta de la ciutat per murs i tanques. Compten amb les seves pròpies prestacions.

Ennobliment o gentrificació

Anomenem gentrificació al procés pel qual persones amb un alt nivell de recursos econòmics, així com activitats comercials i artístiques de gran valor afegit, s'instal·len a barris fins aleshores degradats. Els antics residents es veuen forçats a abandonar la zona perquè no poden pagar els nous lloguers. Quan es resisteixen a abandonar el barri, sovint es produeixen episodis de mobbing immobiliari o actes de pressió i d'extorsió efectuats pels propietaris dels immobles.

Perifèries degradades

La major part dels processos d'empobriment es localitzen a barris perifèrics de les grans ciutats, molts dels quals no havien estat dissenyats amb prou criteris d'integració social i espacial. Aquests barris als extraradis, que havien estat la llar de les classes treballadores o mitjanes, comencen a sofrir l'abandonament per part de les administracions i entren així en un procés accelerat de degradació. Cal una major flexibilitat dels plans urbanístics i de les polítiques urbanes per obrir les possibilitats a l'aparició de comunitats híbrides constituïdes per ciutadans d'orígens diversos.

L'Impacte Ambiental de la Urbanització

El medi ambient urbà i la UE

L'expansió urbana descontrolada (es parla d'expansió urbana descontrolada quan la taxa de l'augment del sòl urbà és superior a la taxa de creixement demogràfic) provoca la implantació d'un nombre més gran de transports i l'augment del consum energètic, de la contaminació atmosfèrica i acústica i de l'empremta ecològica urbana.

Els residus urbans

Les principals actuacions se sintetitzen en les tres R: reduir, reutilitzar i reciclar.

El Procés d'Urbanització a Catalunya

L'expansió urbana del s. XIX

Es prefigura la xarxa urbana del XX. Creix la població dels nuclis urbans i alguns municipis rurals esdevenen ciutats; el 43% de la població catalana és urbana.

El creixement urbà al s. XX

Cap al 1930 més del 50% de la població de Catalunya (CAT) era població urbana i BCN arriba al milió d'habitants. A partir del 1975 el centre de l'àrea metropolitana inicia una etapa regressiva i fins a final del segle perd més d'un quart de milió d'habitants, mentre que les ciutats que l'envolten aconsegueixen un bon creixement demogràfic.

La xarxa urbana: BCN i el seu paper dominant

L'evolució diferencial de les ciutats catalanes ha donat lloc a una xarxa urbana molt densa a la zona litoral i prelitoral, poc densa a l'interior i gairebé inexistent a la zona pirinenca.

Jerarquia urbana

• Àrea metropolitana de BCN i les seves corones:
  • El primer nivell està format per BCN i la seva àrea metropolitana, que és la segona d'Espanya després de la de Madrid i la primera mediterrània europea.
  • El nivell següent és l'anomenada segona corona, amb ciutats una mica més allunyades, alguna de creixement recent gràcies a la forta onada migratòria i altres d'històriques.
• Ciutats fora de l'àmbit de l'àrea metropolitana: 3 nivells jeràrquics:
  • Les capitals de província.
  • Les capitals comarcals.
  • Ciutats petites articulades al voltant de la costa.

L'Espai Urbà a Catalunya

La connexió de les ciutats catalanes amb els eixos urbans

La ciutat de BCN té una gran importància com a nucli urbà. És important intensificar la connexió amb nuclis de l'Estat espanyol situats dins d'aquest arc, com ara la ciutat de València, i nuclis importants de la resta d'Europa. Les ciutats de CAT tendeixen a formar una xarxa de municipis cada vegada més interconnectada, també amb els grans eixos urbans i de comunicacions de l'Estat espanyol i d'Europa.