Evolució històrica de la intervenció de l'Estat en l'economia

Evolució històrica

En un principi, l'Estat actua únicament regulant l'activitat econòmica.

Garantint el dret a la propietat privada

Creant lleis per protegir determinats sectors econòmics (aranzels)

Protegint els treballadors amb jornades laborals regulades (apareixen a Anglaterra a mitjan segle XIX)

Aquesta regulació econòmica es continua avui en dia amb l'objectiu de garantir el funcionament eficient del mercat (defensa de la competència, protecció al consumidor, etc.)

Més endavant, comença a actuar com a empresari i crea empreses públiques. Per exemple en serveis de transport (tren) o subministrament elèctric.

En molts d'aquests casos l'empresa pública té el monopoli del servei.

Ocasionalment l'Estat expropia empreses privades per a que passin a formar propietat de l'Estat, és a dir, que passin a ser públiques. Es diu que aquestes empreses s'han nacionalitzat.

És quan acaba la SGM que l'Estat passa a ser el conductor de l'economia:

Responsabilitat de baixar l'atur

Responsabilitat per superar les crisis econòmiques

Responsabilitat de fer el país competitiu a l'estranger

En aquest canvi de funcions va tenir un pes molt important la superació del 1929 als EUA, basada en teories de J. M. Keynes que defensava la despesa pública com a instrument per induir el creixement econòmic en cas d'insuficiència de demanda.

Durant dècades posteriors al final de la SG; es consolida en molts països europeus l'Estat de Benestar (welfare state). L'Estat adquireix el compromís de garantir als seus ciutadans un cert nivell de benestar amb l'establiment de serveis públics i, per tant, gratuïts: sanitat, assistència social, ensenyament, etc. L'Estat de Benestar és una eina per a reduir les desigualtats socials.

• A partir de la dècada dels 80, alguns partits polítics qüestionen el pes de l'Estat en l'economia. Al arribar aquests al poder, van dur a terme polítiques de privatització d'empreses públiques (el fet contrari a l'expropi).

La intervenció de l'Estat

Existeix la corrent (escola neoclàssica) que defensa que el sistema d'economia de mercat s'autoregula i que la intervenció de l'Estat interfereix en aquest mecanisme i el desajusta.

• Aquesta corrent defensa que com menys intervenció estatal els recursos s'assignen pel mecanisme de preus més eficiència.

• L'Estat només hauria de garantir que es donin les condicions per tal que el mercat pugui funcionar lliurement. En l'altre extrem es troba l'escola keynesiana. Aquesta defensa la necessitat de la intervenció del sector públic per a un bon funcionament del sistema. Està basada en les idees de l'economista britànic J. M. Keynes.

  Aquesta corrent defensa que és necessari l'Estat per a garantir una certa qualitat de vida als ciutadans.

  Cada país regula en la Constitució les funcions de l'Estat en l'economia. Cada govern ajusta aquestes funcions d'acord amb el seu programa polític. La realitat és que en tots el països hi ha cert grau d'intervenció estatal. Aquestes són les funcions:

Regular el sistema econòmic: creació de lleis i normatives per a garantir el funcionament eficient del mercat i protegir els drets dels ciutadans.

Proveir la societat de béns i serveis: creació d'empreses públiques que cobreixin aquestes necessitats. Poden ser un monopoli.

Consumir béns i serveis: compra de béns i serveis a empreses privades.

Redistribuir rendes: es transfereixen rendes mitjançant impostos.

Conduir l'economia nacional: existeixen diferents mètodes per a controlar els preus, reduir l'atur o impulsar el creixement econòmic.

L'ESTAT, PROVEÏDOR I CONSUMIDOR Els béns públics: béns que poden ser consumits per una persona sense que es redueixi la quantitat que en pugui consumir una altra. Per exemple l'enllumenat dels carrers, l'exèrcit o el sistema legal.

Tenen la característica que el sector privat no pot proveir aquests béns perquè no funciona el mecanisme de preus. Si algú no volgués pagar per l'enllumenat dels carrers, se'n seguiria beneficiant i, encara que la societat els consideri necessaris, cap empresa privada els voldria proveir. No aconseguiria que ningú pagués per fer-los servir.

Els proveeixen l'ajuntament, el govern territorial o l'Administració central.

L'Estat de Benestar: la societat considera que hi ha béns i serveis que tothom té dret a gaudir-ne. Si l'Estat no els oferís només estarien a disposició dels pocs ciutadans que els poguessin pagar. Per exemple la sanitat o l'educació. Es poden oferir els serveis a partir d'una iniciativa privada o per compte únicament de l'Estat.

El consum públic: els béns públics no es paguen directament en el moment d'ús. Aquests béns es paguen amb els impostos i cotitzacions a la SS. En un tractament sanitari, l'Estat ha de comprar material sanitari (llits, equips, etc.), construir un hospital, pagar sous als metges, pagar la calefacció de l'hospital, etc. Per tant, el preu de la sanitat pública és la suma de les despeses necessàries per oferir-la.

El consum públic és el valor global de tots els béns i serveis que ofereix l'Estat pels quals no es paga un preu en utilitzar-los. Es compon de:

Despeses del personal: treballadors de l'Estat (funcionaris)

Compres corrents de béns i serveis.