Evolució Econòmica i Demogràfica a Espanya (s. XIX-XX)
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Geografía
Escrito el en catalán con un tamaño de 7,75 KB
L'evolució demogràfica
La transició demogràfica
Al seu inici, va baixar la taxa de mortalitat (del 30,5 al 21,3% entre el 1887 i 1930) degut a la millora de l'alimentació i de les infraestructures urbanes higienicosanitàries (principal factor de la davallada). La mortalitat també va disminuir. En conseqüència, l'esperança mitjana de vida en néixer va augmentar de 34,8 a 50 anys entre 1900 i 1930. El resultat: la població espanyola va créixer considerablement, de 18,5 milions a 21,3 entre 1900 i 1920. A partir d'aquí, descens de la natalitat a causa d'uns nivells més alts d'urbanització i racionalitat en la planificació familiar. La natalitat va passar del 33,8 al 30,3% entre 1900 i 1930. A Catalunya va baixar bastant la mortalitat (del 23,3 al 15,5% entre 1900 i 1930) i un descens més lleuger de la natalitat (del 26,1 al 20,3% entre 1900 i 1930). L'esperança de vida va passar de 45 anys a 53,8 entre 1910 i 1930.
Endarreriment agrari i conflictivitat pagesa
La crisi agrària
A principis del segle XX, l'agricultura va patir les conseqüències de la crisi europea de finals del segle XIX i va acusar la crisi cerealista més fortament que a altres països d'Europa degut a una ramaderia ovina destinada a la producció de llana. L'arribada a Europa de productes procedents de països amb una agricultura extensiva més competitiva amb preus més baixos va ser la causa immediata de la crisi. Els ingressos i els beneficis van caure degut als preus baixos del cereal estranger. Amb la reducció de beneficis, es va fer el mateix amb el salari dels jornalers i es va produir un seguit d'agitacions pageses durant el primer terç del segle XX. Es van originar protestes. La crisi cerealista va anar acompanyada d'una crisi de la viticultura (molt intensa a Catalunya on el conreu de la vinya havia assolit una gran extensió arran de la plaga de la fil·loxera a França). Tota la vinya autòctona va morir i va haver-hi pèrdues de collites i un esfondrament econòmic que va afectar propietaris i arrendataris. Per resoldre-ho, es van replantar les vinyes amb un nou cep portat de Califòrnia immune a la malaltia. La mort de les vinyes va iniciar un conflicte entre rabassaires i propietaris que es va mantenir viu fins a la Segona República. Els primers van defensar la vigència dels contractes de rabassa morta i els segons sostenien que la mort de 2/3 dels ceps anul·lava els vells contractes i exigien l'establiment de nous contractes.
L'evolució agrícola
Motors principals de la millora agrària:
- Noves rompudes i intensificació dels conreus gràcies a l'augment de fertilitzants agrícoles artificials, la selecció de llavors i la disminució del guaret.
- Introducció de nous conreus per a millorar la producció ramadera. Això va permetre incrementar les existències de carn i llet per satisfer la demanda urbana.
- Especialització de conreus destinats en gran part a l'exportació.
A causa d'això, el producte agrari d'Espanya va créixer un 55% entre 1900 i 1931. La producció de cereals era el conreu principal i el seu valor era més del 50% del total. Els conreus més productius eren la vinya, l'olivera, els cítrics, els fruiters i les hortalisses. La producció ramadera va augmentar degut a la selecció de les races de bestiar. Els rendiments escassos en sectors com el cerealístic comportaven preus molt alts i a finals de 1920 el preu de venda del quintar de blat era molt alt. Això va comportar conseqüències negatives per al desenvolupament econòmic: els aliments tenien un preu molt més alt. L'agricultura catalana va seguir una evolució semblant a l'espanyola però amb més productivitat i la reducció de població agrícola va ser més gran. Va augmentar el pes del producte agrari català respecte de l'espanyol. La producció de cereals va augmentar però el sector ramader va augmentar encara més. Però la viticultura va disminuir 1/3.
Els problemes del camp espanyol
Al primer terç del segle XX, la situació al camp espanyol estava marcada per l'enorme desigualtat en l'estructura de la propietat de la terra. Hi havia molts latifundis i minifundis i això repercutia notablement en baixos rendiments. A les zones latifundistes d'Andalusia i Extremadura gran part de la població posseïa unes condicions de vida pròximes a la subsistència. Això va provocar conflictivitat social. L'existència de minifundis a Galícia combinada amb la mala qualitat de la terra a la Submeseta Nord va permetre augmentar la productivitat en termes suficients per garantir la subsistència. Per millorar la producció es va fomentar el regadiu i el 1902 es va aprovar un pla d'obres públiques per implantar regadius a zones de secà. El pla es va engrandir amb la creació de confederacions hidrogràfiques durant la dictadura de Primo de Rivera. Però el principal problema era la gran quantitat de pagesos sense terra. Es va permetre la colonització d'hectàrees a petits propietaris i es va facilitar el repartiment d'algunes terres entre pagesos. Però això era insuficient.
L'intervencionisme de l'Estat
L'Estat intervenia en les activitats econòmiques concedint ajudes (exempcions fiscals, subsidis i comandes directes de l'administració) per estimular la inversió privada en indústries tecnològicament més avançades i l'elevació del proteccionisme. La promulgació d'un aranzel duaner va suposar l'abandonament del lliure canvi i el retorn a proteccionisme. El cas de protecció més clar va ser el del carbó. Per restringir la competència, s'establien acords entre les empreses per fixar preus i repartir-se el mercat per mitjà de quotes. Això va comportar uns preus de venda del carbó més elevats. Les mesures protectores van afectar negativament l'economia. Però van tenir efectes positius en fomentar la indústria nacional i l'articulació del mercat interior.
La recuperació econòmica després del 98
El segle XX s'inicia amb les conseqüències del desastre del 1898 que va posar fi a l'imperi espanyol. La crisi es va superar ràpidament. Es va produir una inflació baixa, una reducció del deute públic i la repatriació de molts capitals. Degut a això, es van crear nous bancs i empreses. A mitjà termini, la crisi va ser favorable perquè va haver-hi una renovació de l'estructura productiva, va créixer la producció industrial i es va accelerar el canvi energètic.
La conjuntura de la Primera Guerra Mundial
Espanya s'hi va mantenir neutral i això va permetre una important expansió econòmica ja que es va convertir en subministradora de productes industrials i agraris. L'augment de la demanda exterior va fer créixer la producció. Per primer cop, la balança de pagaments espanyola estava en positiu. Però l'augment de la demanda va comportar un increment de preus, que va desfermar un procés inflacionari sense precedents. L'augment dels beneficis es va malbaratar en la importació de productes de luxe. Les classes populars van patir un empitjorament del nivell de vida. El cost de vida va pujar del 15 al 20%. Això va provocar moltes vagues i reivindicacions obreres. La fi de la guerra va acabar amb l'eufòria econòmica i va comportar una forta crisi (1920-23). Les classes treballadores van haver de fer cara a l'augment de la desocupació.
Els efectes de la crisi del 1929
S'inicià una depressió econòmica a causa del crac de Nova York. No va tenir tantes repercussions com a altres països degut al poc pes del comerç exterior envers l'economia espanyola. La crisi internacional va repercutir-hi gràcies a la depreciació de la pesseta, perquè es van reduir els preus dels productes espanyols en moneda estrangera i això va millorar la competitivitat de les exportacions.