Evolució Demogràfica i Socioeconòmica a Espanya (1900-1931)

El canvi demogràfic a Espanya i Catalunya (1900-1930)

Entre 1900 i 1930, la població d'Espanya va augmentar gairebé un terç, començant a assemblar-se a l'evolució demogràfica de la resta de països europeus. Aquest augment es va deure a la disminució de la mortalitat, gràcies a les millores sanitàries, higièniques i a la millora en la qualitat i quantitat dels aliments, i al manteniment d'una natalitat alta.

A Catalunya, però, el perfil demogràfic va ser diferent. La natalitat i la mortalitat van disminuir simultàniament, mantenint un creixement vegetatiu similar als anys anteriors. L'augment de la població catalana es va deure principalment als moviments migratoris interns. La migració del camp a la ciutat va ser generalitzada, provocant un augment de població a les ciutats de la perifèria i Madrid, especialment a les terres catalanes, receptores d'immigrants d'arreu d'Espanya.

Aquest fenomen va afectar els sectors laborals. Gran part de la població dedicada a l'agricultura va passar a sectors industrials i, en menor mesura, al sector terciari. Aquest canvi es va notar especialment a Catalunya, lligat a la migració urbana.

Diferències demogràfiques entre Espanya i Catalunya

• Espanya: Disminució de la taxa de mortalitat i alta natalitat.
• Catalunya: Reducció simultània de les taxes de natalitat i mortalitat, amb una tendència de debilitat demogràfica en relació amb el creixement natural.

L'esperança de vida va augmentar de 34,8 anys el 1900 a 50 anys el 1930, a causa de la desaparició d'epidèmies, canvis econòmics que van permetre una millor alimentació i millores en la infraestructura sanitària i d'higiene.

Durant aquest període, va continuar la migració del camp cap als nuclis urbans, especialment Madrid i les ciutats més importants. A Catalunya, que el 1900 era un país d'emigrants, la situació va canviar a principis del segle XX. Les primeres indústries es van situar a Barcelona i als eixos del Llobregat i el Ter, atraient població dels camps catalans i d'arreu d'Espanya. Això va fer que, en 30 anys, la població es doblés.

El camp i els seus problemes (1898-1931)

Entre 1898 i 1931, Espanya va continuar sent un país predominantment agrícola. A principis del segle XX, el camp es va anar transformant. Tot i l'èxode rural, la superfície cultivada i la productivitat van augmentar, especialment durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918).

Millores al camp

• Substitució del guaret.
• Augment de regadius.
• Ús d'adobs químics.
• Diversificació de productes: patates, ametlles, cítrics.

Estructura de la propietat de la terra

A principis del segle XX, l'estructura de la propietat de la terra a Espanya era la següent:

• Latifundi: Grans extensions de terra en mans d'un sol propietari, que podia decidir no conrear-les.
• Minifundi: Petites parcel·les de terra.
• Propietats mitjanes: Amb arrendaments curts o llargs.

Aquesta estructura creava una complexitat social entre els camperols:

• Propietaris:
  • Petits propietaris.
  • Grans propietaris: oligarquia de terratinents.
  • Finques d'extensió mitjana.
• No propietaris:
  • Arrendataris: Contracte entre el propietari i el pagès.
  • Parcers: Pagament en espècies.
  • Jornalers: Rebien un salari a canvi del seu treball.

La temporalitat dels treballs als latifundis va generar revoltes entre els jornalers.

A Catalunya predominava la propietat mitjana, l'emfiteusi (cessió perpètua de terres a canvi d'una pensió fixa) i els contractes de rabassa morta (lligats a la vida de la vinya, uns 40-50 anys). Alguns pagesos practicaven el sistema de capficats.

Les tensions al camp

La tensió social era especialment alta al camp andalús, on predominaven els latifundis, hi havia molts jornalers i els terratinents no se'n cuidaven. Des de finals del segle XIX, els camperols andalusos reivindicaven una reforma agrària que inclogués un millor repartiment de les terres, l'estabilització dels preus al mercat i millores salarials. Es van dur a terme vagues en èpoques de collita, crema de pallers i barricades.

L'Estat va respondre amb la Guàrdia Civil i la declaració de l'estat de guerra. Els conflictes van ser especialment violents entre 1917 i 1920.

A Catalunya, la primera crisi va arribar el 1891 amb la mort dels ceps a causa de la fil·loxera. Els pagesos van organitzar la primera Unió de Rabassaires (1891) i, entre 1891 i 1896, van declarar en vaga algunes vinyes. Fins al 1917 va haver-hi un període de pau, però entre 1917 i 1920 va tornar la violència. El 1922 es va fundar la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya.

L'evolució de la indústria (1898-1931)

En aquest període, la indústria va experimentar tres canvis principals:

1. Substitució progressiva del vapor per l'electricitat.
2. Concentració de la indústria pesant al País Basc, amb la creació dels Altos Hornos de Vizcaya el 1902.
3. Diversificació dels sectors: químic, navilier, paperer, mobles, a més de la mineria.

La indústria espanyola tenia dos inconvenients principals:

• Dificultat per competir a l'exterior a causa dels preus alts.
• Debilitat del mercat interior espanyol, amb un creixement dels aranzels.

Conjuntures econòmiques

La pèrdua de les colònies no va afectar l'expansió de la indústria i les finances, però va suposar la desaparició d'un mercat important per al tèxtil català i la repatriació de capitals. Gràcies a aquests capitals, es van crear el Banco Hispano Americano i el Banco Español de Crédito.

• 1908-1912: Expansió.
• 1919-1923: Crisi dels obrers.
• 1923-1929: Estabilitat política de la Dictadura de Primo de Rivera.

La Primera Guerra Mundial (1914-1918) va tenir un impacte important en l'economia, amb un augment inesperat al camp i a les mines, un augment de preus i un augment de sous, però no compensats, que van portar a la vaga del 1917. En acabar la guerra, va arribar la crisi (1919-1923).

La indústria catalana (1900-1923)

Va experimentar una baixada del 5,5% al 2,2% (1898-1913) a causa de la dependència de l'exterior (cotó, carbó i maquinària). El 1911, la indústria es va alliberar del carbó amb la creació de companyies productores d'energia hidroelèctrica, com La Canadenca. Això va permetre instal·lar fàbriques lluny dels rius i ports, facilitant el desenvolupament de les indústries químiques, metal·lúrgiques i automobilístiques.

Els guanys de la Primera Guerra Mundial van ser un estímul per a la renovació, i moltes indústries familiars van passar a ser societats anònimes. Després de la guerra, la indústria catalana va entrar en un període de crisi (1919-1923) i es va reorientar cap a:

1. Dependència del mercat interior.
2. Retorn del proteccionisme.
3. Aranzels per limitar la competència estrangera.

Això va generar una situació estable, amb augments de salaris, preus baixos i pau social.

L'evolució del moviment obrer

Principals focus del moviment obrer:

• Madrid: Construcció i transport.
• País Basc: Indústria pesant.
• Astúries: Mineria.
• Barcelona: Tèxtil, electricitat i metal·lúrgia.
• Andalusia: Camp.

Condicions de vida dels obrers

A principis del segle XX, les famílies obreres vivien en condicions precàries, en habitatges petits i insalubres, sovint en barraques. Hi havia una gran desintegració social.

Distribució social a Barcelona:

• Immigrants: Zones industrials.
• Burgesia: Eixample.
• Menestrals: Poblets.
• Classe proletària: Zones industrials.

Condicions laborals:

• Jornades de 10-12 hores, inclosos els diumenges.
• Absència de contractes.
• Manca d'higiene i seguretat.
• Inexistència d'assegurança d'atur o jubilació.
• Analfabetisme (el 1902, hi havia 92 escoles a Barcelona).

Els obrers freqüentaven tavernes i, a poc a poc, van començar a llegir diaris com La Publicidad, El Diluvio i El Productor. Van sorgir ateneus i altres associacions.

Les ideologies i els sindicats

El moviment obrer espanyol estava dividit principalment entre:

• Socialistes: UGT (Unió General de Treballadors).
• Anarquistes: CNT (Confederació Nacional del Treball).

A més, hi havia el PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol), que el 1910 va obtenir representació parlamentària i regidors en eleccions municipals. De la federació de les joventuts del PSOE va sorgir el 1921 el PCE (Partit Comunista d'Espanya), que es va adherir a la Tercera Internacional. Els que no ho van fer van fundar el PCOE (Partit Comunista Obrer Espanyol), que poc després es va fusionar amb el PCE.

Del moviment anarquista va sorgir, després de diverses iniciatives, la Solidaritat Obrera i, el 1911, la CNT. El 1927 es va fundar a València la FAI (Federació Anarquista Ibèrica).

Dinàmica social del moviment obrer (1898-1931)

Aquests anys van estar marcats per la tensió social. Els obrers es van mobilitzar amb vagues, manifestacions i barricades per aturar les accions repressives de l'exèrcit. El govern detenia els dirigents obrers, tancava diaris i locals, i utilitzava la Guàrdia Civil o l'exèrcit.

Les vagues provocaven morts i ferits, i els detinguts eren jutjats i condemnats, ja que la vaga era il·legal. A més, es practicava el lockout (tancament patronal).

A Catalunya, el moviment obrer es pot dividir en dues etapes:

1. Abans de 1917: Reivindicacions laborals (augments de sou, prohibició del treball nocturn a les dones, dret a la vaga i jornada laboral de dilluns a dissabte en el tèxtil).
2. Després de 1917: Vaga general UGT + CNT, amb predomini de les referències ideològiques.

El període més difícil va ser entre 1919 i 1923, amb la vaga de La Canadenca i la seva extensió a altres fàbriques. Es va practicar la"censura roj" (no publicació de notícies desfavorables als vaguistes). La vaga va durar tres mesos i va aconseguir:

• Llibertat per a 3.000 detinguts.
• Readmissió dels obrers vaguistes.
• Augment salarial.
• Jornada de 8 hores (decretada a Madrid el 3 d'abril).

Malgrat això, el capità Joaquim Milans del Bosch no va acceptar els acords, provocant una onada de violència i morts en tots els bàndols: obrers, dirigents, patrons, encarregats, etc. Es van formar els Sindicats Lliures.

L'acció dels Sindicats Lliures va durar dos anys més, sota el general Severiano Martínez Anido. Els atemptats eren selectius i es va aplicar la"Llei de fugue". Entre els assassinats obrers a Catalunya hi ha Francesc Layret, diputat republicà i advocat de dirigents de la CNT, i Salvador Seguí (el Noi del Sucre).

La societat catalana vivia atemorida, i la burgesia estava espantada. El cop d'estat de Primo de Rivera va aturar, en part, aquesta situació.