Evolució del Treball Social a Espanya (1960-1980)

La societat espanyola als anys 60 i el desarrollisme

La societat d'Espanya en els anys 60 es trobava enmig de la dictadura franquista (1939-1979), caracteritzada pel desarrollisme econòmic, que va produir una millora en el nivell de vida. A més, van començar les mobilitzacions en contra del règim. Com a conseqüència de l'aïllament internacional inicial, la indústria i els serveis van créixer; també es va produir una emigració massiva i un èxode rural cap a les zones industrials, provocant la desertització del camp.

Des de 1963, les prestacions sanitàries i els sistemes de pensions van millorar, i es van iniciar campanyes de construcció d'habitatge. El desarrollisme va afavorir la societat de consum, facilitant l'accés a la informació, disminuint la influència de la doctrina catòlica i introduint nous hàbits socials i sexuals. Això va comportar un augment de la població, amb una menor taxa de mortalitat i una major natalitat.

L'organització i professionalització del Treball Social

El 1967, els assistents socials van crear la Federación Española de Asociaciones de Asistentes Sociales (FEDAAS). El 1968, es va celebrar a Barcelona el Primer Congrés d'Assistents Socials, on es va palesar la necessitat de donar prestigi a la professió, iniciant l'etapa anomenada “Etapa d'Estabilització Teòrica i Perspectiva Científica” (1970-1980), segons Natividad de la Red (1993).

Durant la dècada dels 60, la protecció social pública va millorar notablement, emmarcada en la “Ley General de Educación” (1970). Es va crear el Fondo Nacional de Asistencia Social (FNAS) i la “Ley de Financiación y Perfeccionamiento de la Acción Protectora de la Seguridad Social” (1972).

La crisi de la professió i el canvi de paradigma

El principi dels anys 70 va estar marcat per l'augment de partits polítics i moviments d'oposició. Aquesta etapa, coneguda com la “Crisi de la Professió”, va portar a una reflexió profunda sobre el treball social a Espanya. En les “Jornadas de Asistentes Sociales” de Mallorca (1970), es va criticar la dependència política del franquisme, reclamant una professió més comunitària i crítica. Això va culminar el 1979 amb l'aparició del “Método Básico del Trabajo Social”.

El 1976, el III Congrés Nacional de Sevilla va ser clau per canviar la denominació de la professió: d'Assistent Social a Treballador Social. El 1977, a les “II Jornadas de Trabajo Social” de Pamplona, es va tancar l'etapa de sorgiment i es van definir les bases de la professió, publicant-se l'obra “Introducción al Trabajo Social” de Lasteros i Cortajarena (1979).

Anàlisi de les definicions i escoles de Treball Social

Les definicions de l'època comparteixen punts comuns:

• Estan dirigides a individus, grups i comunitats.
• Busquen el canvi social i l'autosuperació.
• El treballador social no soluciona el problema directament, sinó que ofereix les eines necessàries.
• Tenen en compte l'evolució de la societat.

Les diferències radiquen en la catalogació de la professió (activitat professional vs. procés) i en l'enfocament de les relacions interpersonals. Autors com Walter A. Friedlander o la Federació Internacional de Treballadors Socials consideraven el treballador social com un professional que adapta l'individu al medi i viceversa.

Diferències metodològiques entre escoles

Les escoles de formació (ETS) presentaven matisos diversos:

• Capacitació i conscienciació: Màlaga, Sevilla i Alacant posen el focus en la consciència social i la capacitació per superar conflictes.
• Autorealització: León i Valladolid promouen l'autorealització individual i social.
• Concepte d'acció vs. professió: Barcelona, Alacant i León utilitzen el terme "acció", mentre que Madrid parla de "professió".
• Saber teòric: Algunes escoles es basen en les ciències socials (Barcelona, Sevilla, Màlaga), mentre que d'altres prioritzen la tècnica i la planificació (Madrid, Valladolid).