Evolució cultural i literària: Renaixença i Modernisme

La Renaixença

Característiques

La Renaixença és un moviment ideològic i cultural que té com a objectiu el recobrament de la llengua, la història i la literatura catalanes, així com la reivindicació nacional. Aquest moviment està clarament influenciat pel Romanticisme, ja que comparteix la voluntat de recuperar el passat i reafirmar la identitat col·lectiva.

Tradicionalment, es considera que la Renaixença s'inicia l'any 1833 amb la publicació del poema "La Pàtria" de Bonaventura Carles Aribau a la revista El Vapor. El final simbòlic del moviment se situa l'any 1877, quan Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà són premiats als Jocs Florals.

Tot i compartir uns mateixos ideals generals, la Renaixença presenta diferències segons el territori:

• A València, el moviment té sobretot un caràcter literari i està vinculat a la burgesia agrària, amb un enfocament més cultural que polític.
• A Catalunya, els renaixentistes estan relacionats amb la burgesia industrial i mostren un compromís més clar amb les idees del nacionalisme català, a més d'una gran preocupació per la normativització de la llengua.

Un dels principals objectius de la Renaixença és recuperar el prestigi literari del segle XV, considerat el Segle d'Or de la literatura catalana. Per aconseguir-ho, es planteja la necessitat de trobar un model lingüístic adequat per a la creació literària. Dins del moviment conviuen dos models: un model culte basat en la tradició medieval, i un altre que intenta reproduir la llengua viva del segle XIX.

La poesia

La poesia es converteix en el gènere predilecte de la Renaixença, en part perquè era més fàcil de publicar en diaris i revistes. L'any 1859 es restauren els Jocs Florals, un concurs poètic d'origen medieval centrat en tres grans temes: pàtria, fe i amor. Aquesta restauració és fonamental perquè crea un públic lector, afavoreix l'aparició d'editorials, dona prestigi a la llengua escrita i facilita la cohesió entre els diferents territoris del domini lingüístic català.

Dins de la poesia renaixentista es poden distingir dos grans grups:

• Els anomenats poetes «de guant»: pertanyen generalment a la burgesia conservadora i s'oposen a la politització del moviment. Utilitzen una llengua arcaïtzant, coneguda com a «llemosí», i canten una pàtria idealitzada i allunyada de la realitat. Entre els seus representants destaquen Teodor Llorente i Vicent W. Querol.
• Els poetes «d'espardenya»: procedeixen de classes socials més humils i defensen idees liberals. Sovint no tenen una formació literària acadèmica, però aconsegueixen un gran èxit entre les classes populars. Fan servir el valencià viu d'una societat castellanitzada i diglòssica, més pròxim a la parla quotidiana. Entre els autors més destacats hi ha Eduard Escalante i Constantí Llombart.

El teatre

Pel que fa al teatre, també s'observen diferències territorials. A Catalunya predomina el teatre culte, basat en les idees del Romanticisme, amb obres ambientades en contextos històrics i personatges dominats per passions intenses i un fort afany de llibertat. El màxim representant d'aquest teatre és Àngel Guimerà.

En canvi, a València triomfa el teatre popular, caracteritzat per l'ús d'una llengua col·loquial plena de vulgarismes i castellanismes, que reflecteix la parla quotidiana. El gènere més conreat és el sainet, una peça breu d'un sol acte, de caràcter humorístic i amb intenció crítica. El principal autor d'aquest corrent és Eduard Escalante.

El Modernisme

Característiques

El Modernisme és un moviment cultural que es desenvolupa a finals del segle XIX i principis del segle XX. Neix amb l'objectiu de modernitzar la cultura i transformar la societat, i per això pretén introduir l'art en la vida quotidiana, tant en l'arquitectura com en la pintura o la música. A diferència del període anterior, rebutja el culte excessiu al passat i defensa la recerca de l'art total, és a dir, un art que abrace totes les disciplines. A més, recupera la idea romàntica del conflicte entre l'artista que vol viure de l'art i una societat burgesa i materialista que no sempre el comprèn.

Dins del moviment hi ha dues tendències:

• El decadentisme (o esteticisme): defensa el principi de «l'art per l'art» i considera que l'artista ha d'estar al marge de les modes i de les tendències socials, amb una estètica idealista i individualista.
• El vitalisme (o regeneracionisme): sosté que l'escriptor ha d'influir en la societat i treballar per regenerar-la, fins i tot col·laborant amb polítics i líders obrers, però sense abandonar el vessant artístic.

La poesia

En poesia, els modernistes rebutgen la manca de sinceritat i el llenguatge arcaic de la poesia renaixentista. D'una banda, desenvolupen una poesia culta, molt elaborada i artificiosa, amb influències del simbolisme i del parnassianisme. De l'altra, practiquen una poesia espontània, vinculada al regeneracionisme, que ofereix una visió vital de la natura, defensa l'expressió pura i sincera del poeta i mostra una despreocupació per l'estructura formal del poema.

La narrativa

La narrativa modernista busca superar el realisme i el naturalisme i coincideix amb un augment del públic lector. Dins d'aquest gènere hi ha tres tendències principals:

• El ruralisme simbòlic: ofereix una visió negativa de la natura i presenta el món rural com a símbol d'endarreriment social i cultural. Destaquen Raimon Casellas amb Els sots feréstecs i Víctor Català amb Solitud i Drames rurals.
• El decadentisme narratiu: es caracteritza per una temàtica escabrosa i morbosa. Un exemple destacat és Prudenci Bertrana amb Josafat.
• El costumisme: ofereix un retrat crític de la societat burgesa de l'època. En aquesta línia sobresurt Santiago Rusiñol amb L'auca del Senyor Esteve.

El teatre

En el teatre també hi ha diferències territorials. A València es manté la tradició del sainet, on destaca Eduard Escalante amb Les xiques de l'entresuelo, emprant un model lingüístic popular i castellanitzat. En canvi, a Catalunya el teatre incorpora les novetats estètiques i ideològiques dels autors europeus i utilitza un model lingüístic culte. Entre els principals representants es troben Santiago Rusiñol i Joan Puig i Ferreter.