Evolució, Cultura i Societat: Una Anàlisi Completa

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Psicología y Sociología

Escrito el en catalán con un tamaño de 15,84 KB

Creacionisme vs. Evolució

El creacionisme defensa la creació separada i definitiva de totes les espècies vives i la creació de l'home a imatge i semblança de Déu. Parteixen d'un propòsit fixista: caràcter inamovible de les espècies.

Charles Darwin va publicar "L'origen de les espècies" el 1859, establint les bases de l'evolució: les espècies esdevenen per transformacions continuades; la selecció natural n'és el principal explicatiu; l'ésser humà descendeix d'antics primats.

Mendel va estudiar l'herència biològica dels caràcters a través dels gens. La combinació de la selecció natural i les mutacions són la base de les teories sintètiques actuals.

Origen de la nostra espècie

Teoria del canelobre (Wolpoff): L'espècie humana va sorgir de processos evolutius en diferents llocs del món prehistòric, a partir de l'intercanvi genètic.

Teoria de l'arca de Noè (Stringer i Andrews): Origen únic que se situa al continent africà, des d'on es van anar ocupant altres parts del planeta.

Hominització

  • Posició erecta: Caracteritzats per la marxa bípeda.
  • Alliberament de les extremitats superiors: Les mans es van especialitzar en la manipulació d'objectes, la caça, la defensa i el treball. Van substituir la boca, i es va produir la utilització i invenció de tota mena d'instruments.
  • Desenvolupament cerebral: Va fer possible les capacitats tècniques (fabricar i utilitzar instruments per modificar l'entorn i satisfer necessitats) i la capacitat simbòlica (crear i expressar-se per mitjà de símbols). Els símbols són convencionals; no mantenen relació ni semblança amb la realitat que representen.

Origen del llenguatge

Llenguatge articulat derivat del gestual:

  • Mutació genètica.
  • Increment progressiu de la intel·ligència.
  • Generalització dels senyals gestuals d'alarma o avís, combinant-se amb senyals vocals.

Les tres teories poden ser complementàries.

Cultura

Conjunt d'informacions adquirides per aprenentatge social.

  • Cultura animal: Informacions socials, aprenentatge per imitació, conseqüència del contacte directe.
  • Cultura humana: Informacions socials, aprenentatge a través del llenguatge, conseqüència del caràcter acumulat de la cultura, dinamisme i riquesa cultural.

Valor adaptatiu: Modifica culturalment el medi perquè sigui més avantatjós i satisfaci les necessitats.

Actituds davant la diversitat cultural

  • Etnocentrisme: La cultura pròpia és el centre de tot, la més important, i la resta són menyspreades. Imperialisme o colonialisme.
  • Racisme: Parla de races i creu que la seva és superior a les altres. Fomenta la marginació i l'aïllament.
  • Xenofòbia: Menyspreu i rebuig a tot el que és estranger, diferent o estrany.
  • Relativisme cultural: Considera impossible comparar les cultures. Qualsevol té valor per ella mateixa. Excusa per a la passivitat i inacció davant d'actes injustos i inhumans.
  • Universalisme: Rebuig a l'etnocentrisme i a què unes cultures s'imposin a altres, utilitzant el diàleg.
  • Interculturalisme i diàleg: La pluralitat cultural és enriquidora. Es basa en la convivència.

Dinàmica cultural

Transferència de les informacions culturals en el temps. N'hi ha cinc:

  • Mutació cultural: Introduir nous continguts o eliminar-ne d'existents.
  • Transmissió cultural: Transporta informació cultural. Vertical (de generació en generació) o horitzontal (mateixa generació).
  • Difusió o contagi cultural: Elements d'altres cultures com a propis. Espontània o per imposició/aculturació.
  • Deriva cultural: La cultura es fragmenta en grups i subgrups.
  • Selecció cultural: Les innovacions són eficaces i es mantenen, ja que els membres d'un grup les trien.

Tensió natura-cultura

El conflicte entre realitat biològica i cultural genera tensió. Freud deia que l'home viu aferrat a avenços i reprimeix l'instint d'adaptar-se. Fromm deia que la relació entre persona i cultura és que la persona no es reconeix com a persona sinó com a objecte. Al segle XXI, el moviment ecologista diu que s'ha d'utilitzar un consum responsable i energies renovables, amb respecte entre tots.

La Persona

Èticament: Ésser que està...

Psicològicament: Ésser que té llibertat, és racional i independent.

  • Antiguitat clàssica: D'origen etimològic.
  • Edat mitjana: Es refereix a l'ésser humà com a creació de Déu.
  • Època contemporània: Associat a la dignitat, llibertat i valor; aspectes psicològics i ètics.

Trets de la persona

  • Valor: Cada u és únic i irrepetible.
  • Dignitat: Ser tractat amb respecte.
  • Llibertat: Ser lliure per a les eleccions i accions.
  • Compromís ètic: Obert als altres, fer comprendre la llibertat i la dignitat a la humanitat.

Facultats cognitives

Procés de coneixement que ens ajuda a formar-nos una idea de com és i com funciona la realitat.

  • Percepció: En contacte amb la realitat, ens permet construir representacions a partir de les dades proporcionades pels sentits. Organitza i interpreta les dades sensorials.
  • Memòria: Permet retenir les imatges que captem amb la percepció, retenir les experiències del passat i ens possibilita l'aprenentatge, així com la nostra continuïtat i identitat com a persones.
  • Imaginació: Capacitat de reproduir imatges, modificar-les i crear-ne de noves amb llibertat i espontaneïtat. Tipus:
    • Reproductora: Imatges de la realitat, amb variacions, de funció gratificant.
    • Creadora/fantàstica: Crea, inventa noves imatges, recrea un món fantàstic, altera dades reals.
  • Intel·ligència: És la que més diferencia l'ésser humà dels animals. És la capacitat d'entendre el que tenim al nostre entorn. Hi ha set tipus segons Gardner: lingüística, espacial, musical, cinestèsica, interpersonal, intrapersonal i logicomatemàtica. També hi ha la intel·ligència emocional, nou terme difós per Daniel Goleman, que és la capacitat per conèixer, controlar i reconèixer les pròpies emocions i les dels altres. És una nova teoria que diu que la intel·ligència no és només el que mesuren els tests de quocient intel·lectual (CI).

El Dualisme

Postula l'existència de dues realitats de naturalesa i consistència diferents: la ment i el cos.

  • Dualisme cartesià (Descartes): L'home és un combinat de ment i cos. La ment és l'essència del pensament. El cos és l'extensió i subjecció de les lleis de la matèria. Són realitats diferents i independents.
  • Dualisme platònic: L'home està format per una ànima immortal i divina, i un cos imperfecte i mortal. L'estat de l'ànima està separada del cos, el qual només la pertorba en el seu anhel de coneixement.

En l'actualitat, es defensa que el cervell i la ment no són el mateix.

Monisme

L'ésser humà és unitari; nega l'existència de la ment com a realitat diferent del cervell.

  • Espiritualista: El cos no és independent de l'esperit.
  • Materialista: L'home és físic i material.
    • Conductisme: Ignora l'existència de la ment i els processos mentals.
    • Teoria de la identitat: Els estats mentals són neurofisiològics.

Ment

Fenòmens, processos i estats psíquics.

  • Intencionalitat: Propietat que tenen les creences i els records a tendir a alguna cosa que sigui diferent. Tret diferenciador que permet distingir estats mentals d'altres.
  • Intimitat: Fenòmens mentals inobservables, accessibles pel subjecte que els té.

Conscient i inconscient

Consciència: Adonar-me d'allò que em passa. Consciència d'un mateix.

Psiquisme humà: Ment i consciència són el mateix.

Freud: Posa en dubte que tinguem un coneixement privilegiat de nosaltres mateixos. Va escriure la seva teoria, la psicoanàlisi, que és una teràpia per a trastorns mentals i una teoria sobre l'ésser humà i la seva ment, ja que destaca que hi ha estats mentals inconscients i la seva importància en la conducta.

Psicoanalíticament, el motor de la conducta són impulsos primaris que són inconscients però repercuteixen molt en el comportament.

  • Repressió: Mecanisme psíquic que assegura que els estats mentals quedin soterrats.
  • Sublimació: Canalització inconscient d'un desig inacceptable per a una activitat cultural.

La Conducta Humana

Heretada: La conducta és la reacció observable que un individu té davant d'un estímul. Hi ha dues vessants del comportament: l'inobservable, que és el fenomen psíquic, i l'observable, que és la conducta. La conducta també pot ser instintiva (reacció davant d'un estímul idèntica a altres membres de l'espècie) o oberta (resposta no està biològicament prefixada).

Trets de la conducta humana

  • Inadaptació.
  • Plasticitat.
  • Insatisfacció.

Sociabilitat

La sociabilitat és la inclinació a viure compartint amb altres individus de la mateixa espècie, no només el territori, sinó la responsabilitat i el treball de garantir la supervivència. L'ésser humà té una tendència a viure en societat.

Fonaments biològics

L'ésser humà té unes característiques que ens inclinen a admetre la sociabilitat de l'espècie humana.

  • Indeterminació instintiva: L'aprenentatge és essencial. Tres factors: permeabilitat (afectats per estímuls externs i assimilar-los), intel·ligència (facilita la recerca de solucions) i cos social (conserva respostes).
  • Llarg període d'immaduresa: La immaduresa llarga fa que els adults ens hagin de cuidar i alimentar durant més temps; això fa necessària la companyia.
  • Inexistència de qualitats físiques destacables: Si l'ésser humà vol sobreviure i prosperar, s'ha d'agrupar i treballar en equip.

Cooperació i agressivitat

Les relacions competitives i violentes han originat discussió sobre la seva funció i origen.

  • Agressivitat i violència: Elements inherents a la naturalesa humana. L'ésser humà és essencialment egoista. És natural la competència i la rivalitat entre homes, i la cooperació i la solidaritat sorgeixen més tard.
  • Darwinisme sociològic: Evolucionen espècies i societats, que canvien per adaptar-se a noves circumstàncies. La lluita per la supervivència és un mecanisme imprescindible perquè l'espècie humana progressi.
  • Factors externs: L'humà no és agressiu i competitiu per naturalesa, sinó que ho és per necessitat.

Harmonia i desharmonia

Es deuen al caràcter de l'home. D'una banda, essencialment sociable, necessita i desitja companyia i reconeixement; de l'altra, té por de ser engolit per la societat i necessita individualitzar-se, destacar com a independent. També hi ha necessitat d'intimitat i solitud; les persones requereixen un espai propi. La inconformitat i la crítica es converteixen en eines de transformació social. El conflicte és un element cohesionador. Si hi ha tensions dins del grup, desapareixen quan s'enfronten a un enemic o amenaça i s'uneixen.

Socialització

Procés mitjançant el qual la persona aprèn, interioritza i integra l'estructura de la seva personalitat.

Procés:

  1. Adquirir coneixements aprenent valors que són típics de la societat on viu l'individu.
  2. Elements: S'introdueixen a l'estructura de la personalitat psíquica.
  3. Medi: Com s'adapta la persona a l'entorn (amics, empresa...).

Mecanismes

Procés permanent al llarg de la vida perquè ens hem d'adaptar als canvis.

Tipus:

  • Socialització primària: Quan som petits.
  • Socialització secundària: La que realitzem al llarg de la vida.

Agents socialitzadors

Elements que fan efectiu el procés de socialització o hi intervenen.

  • Família: Primer i més important. Decisiva en la formació i integració a l'àmbit social.
  • Escola: Institució amb l'objectiu d'educar i formar els nous membres de la societat. L'infant se socialitza en ser instruït en continguts fonamentals de diverses matèries i en adquirir habilitats a partir de la funció del centre.
  • Grup d'iguals: Individus de la mateixa edat amb qui l'infant entra en relació a l'escola i en altres àmbits. Important i insubstituïble.
  • Mitjans de comunicació: Donen accés a experiències i coneixements que s'haurien ignorat fins molt després. Influència perniciosa que exerceixen en una ment influenciable i no formada.

Repercussions

Afecta la formació de la personalitat i del caràcter. Se situa la socialització com a requisit perquè hi hagi una integració real i efectiva de l'individu i perquè assegura la continuïtat dels seus trets principals.

Concepcions de l'individu i la societat

  • Col·lectivisme: L'individu és tan sols una peça més de l'engranatge social. És substituïble. Forma d'organització que busca el bé col·lectiu; els interessos de l'individu en concret no importen. Si es radicalitza, es converteix en totalitarisme: el tot anul·la els individus; es produeixen dictadures on la llibertat individual queda suprimida.
  • Individualisme: (Contrari) La societat és la suma dels individus. Es comenten actituds individuals de competència i esforç. L'Estat no intervé en aspectes privats, només en béns públics. Si es radicalitza, pot ser liberalisme radical, on l'individu és egoista, injust i insolidari, i la llibertat només existeix per als privilegiats que han nascut en un àmbit determinat i amb més possibilitats.
  • Humanisme: Equilibri entre l'interès col·lectiu i l'individual. Per fer-ho, s'intenta disposar d'un marc social favorable i amb estabilitat en què l'individu es desenvolupa. Societat democràtica.

Tensions individu-societat

  • Rebuig: Quan un grup majoritari no accepta ni reconeix altres individus com a membres plens de dret. Factors racials, culturals, religiosos o econòmics.
  • Autoexclusió: L'individu no s'identifica amb els valors de la comunitat amb la qual viu, no se sent satisfet amb el que l'envolta i viu ignorant les normes culturals. Okupes.

Conseqüències del rebuig i l'exclusió

  • Marginació: Aïllament i disgregació del grup majoritari. Desenvolupen un estil de vida diferent i poden patir deficiències econòmiques, culturals...
  • Violència: Pot venir donada per actes delictius o per violència gratuïta.

Entradas relacionadas: