Evolució de la Ciutat: De la Preindústria a la Sostenibilitat
U12 L'evolució de la ciutat
La ciutat preindustrial
La ciutat romana
Els romans són la civilització antiga que va crear la xarxa urbana més densa i jerarquitzada, unida per calçades. Hi destaquen Mèrida, Toledo, Tarragona i Saragossa. Estructura ortogonal, calçades pavimentades, aigua potable, canal d'aigües residuals, teatre, temples… Grans ciutats on s’hi concentrava el poder polític delegat per Roma i el poder militar de les legions. Des de les ciutats de la costa s’exportaven productes agrícoles, minerals, esclaus…
La ciutat medieval
Segles IX i X, els cristians del nord vivien dispersos pel camp o en pobles petits, els àrabs comencen a fundar moltes ciutats. L’any 1000 hi havia vuit grans ciutats, Còrdova era la més gran d’Europa amb 450.000 habitants (això no és possible). La ciutat era el centre d’activitat econòmica i s'hi canviaven productes artesans per agrícoles, hi havia mercat i es connectaven grans línies de comerç internacional. Eren centres culturals i artístics importants. A partir del segle XI, la majoria de ciutats del nord recuperen població i les localitats situades a cruïlles de camins, ports o contacte entre plana i muntanya esdevenien centres d’intercanvi privilegiats. Comença l’esplendor econòmica, política i cultural; es construïen grans palaus i catedrals que solien ser la plaça central, la qual s’envoltava de carrers estrets i de traçat irregular. Sota la protecció del rei, nobles, gremis i burgesos (mercaders i artesans) dominaven la ciutat. El rei atorgava el privilegi a moltes de moneda, administració de la justícia i recaptació d’impostos.
La ciutat moderna
Entre els segles XVI i XVIII perden pes polític davant la centralització de l’Estat. Felip II estableix la capital a Madrid el 1561 i Andalusia continua sent una de les zones més urbanitzades d’Europa (53 ciutats amb més de 5.000 habitants). Al centre, urbanització considerable: Madrid (seu central), Burgos (comerç amb el nord), Valladolid i Càceres (noblesa castellana), Salamanca i Alcalà (seus universitàries). A finals del segle XVII comença una nova dinàmica perquè el creixement urbà es va concentrant al Mediterrani, alhora que ciutats castellanes perden població per la crisi econòmica i decadència del regne.
La ciutat industrial
La ciutat industrial del segle XIX
El treball artesà va deixar pas a la producció industrial, amb un nou tipus d’edifici, les fàbriques, cosa que suposa un impacte arquitectònic gran i afavoreix el creixement accelerat del fenomen urbà. La majoria de tèxtil a Catalunya i siderúrgia a Bilbao i rodalia. La producció industrial requeria molta mà d’obra, cosa que, unida a l’atur agrari, genera un èxode rural (camp-ciutat) amb el conseqüent procés d’urbanització de la població de manera continuada del 1860 fins al 1936. Nova divisió provincial que suposa la concentració d’un gran nombre de funcions en les grans ciutats i s’altera completament la jerarquia de les ciutats.
Expansió i segregació de la ciutat
Procés ràpid i incessant davant la demanda d’espai per posar zones productives i residencials, infraestructures i serveis. L’enderrocament de les muralles i el desenvolupament dels transports permeten planificar el creixement per mitjà dels eixamples. Es van obrir avingudes enmig de la ciutat preexistent com a forma de renovar l’entramat urbà i revaloritzar-lo, assegurant-ne el control social. Del conflicte d’interessos entre empresaris i treballadors sorgeixen dues classes socials, així proletariat i burgesia queden aïllades espacialment, als seus barris respectius. El 1930 Madrid i Barcelona arriben al milió d’habitants.
La ciutat industrial del segle XX
Al llarg del segle i fins a la crisi dels anys 70, continua l’expansió gràcies a la immigració i l'augment de la natalitat.
Creixement descontrolat
Amb el fracàs de l’autarquia franquista arriba la misèria generalitzada, especialment al camp, i molts es veuen obligats a traslladar-se a la ciutat, amb possibilitats de feina. La immigració s’accelera als anys 50 i desborda a partir del 59: s’agreugen els desequilibris espacials, es densifiquen ciutats velles i sovint els habitatges són compartits per diverses famílies. La perifèria de Madrid, Barcelona i Bilbao –seguides d’algunes altres en menor grau- creixen de forma caòtica i sorgeixen nous barris de grans blocs de poca qualitat, fins i tot de barraques sense subministraments, recollida d’escombraries, serveis, etc.
De la ciutat a l’àrea metropolitana
Una part de la població anava a municipis propers a Bilbao, Madrid i Barcelona que creixien també caòticament. El creixement de la metròpoli va sobrepassar els límits municipals i va enllaçar amb zones de creixement de les ciutats pròximes, de manera que es va passar a la conurbació i d’aquí a l’àrea metropolitana.
Planificació urbanística i participació ciutadana
Es va generalitzar l’especialització funcional i sorgien ciutats dormitori, polígons industrials i després zones d’oci i comercials. Les noves zones i barris atreien milers de persones i era necessària una planificació de serveis, infraestructures, accessos... sovint inexistents o precipitades, generant problemes greus. Les reivindicacions obreres creixien, juntament amb l’aparició de moviments ciutadans i associacions de veïns que denunciaven les pèssimes condicions de vida a les ciutats. L’incompliment dels plans urbanístics va fer que la cosa no comencés a canviar fins a la democràcia.
La ciutat postindustrial
La ciutat postindustrial espanyola
La ciutat industrial va generar grans àrees metropolitanes que van quedar estancades des del 1975 fins al 2000 –amb un creixement de la immigració-. Espanya ha densificat el seu teixit urbà i compta amb més de 20 àrees, que acumulen gran part de la població. Madrid i Barcelona són de les 6 primeres regions metropolitanes d’Europa -9 milions d’habitants, el 20% del total espanyol- i són zona d’influència, seu administrativa i financera. També han crescut les conurbacions que formen un continu de tendència lineal (Tarragona-Reus, Màlaga-Marbella...)
Les ciutats sostenibles segons la UE
La UE inicia els plans Urban I (1994-1999) i Urban II (2000-2006) per revitalitzar zones degradades, renovar espais públics i fomentar l'ús d'energia renovable. Davant la necessitat d’aconseguir ciutats i regions fortes i on s’hi visqui bé, el 2007 es va crear la Carta de Leipzig, on es traça una política de desenvolupament urbà que intenta involucrar-hi cada govern. Objectius:
- Fomentar la prosperitat econòmica mitjançant el control del sòl i la creació i consolidació d’espais públics de qualitat, i modernitzar infraestructures, especialment transports.
- Afavorir l’equilibri social amb una atenció especial als barris menys afavorits.
- Protegir el desenvolupament cultural i mantenir la coherència entre les funcions urbanes.
Ciutats en un món global
El control i les decisions sobre l’economia mundial globalitzada s’han centrat en unes poques regions que assumeixen el nou rol de ciutats globals, centres neuràlgics imprescindibles en l’espai de fluxos i nodes vitals en la xarxa planetària.
Cooperació
El fet que una ciutat evolucioni cap al progrés o la marginació depèn de factors de vegades no visibles: noves tecnologies, iniciatives en activitats que arrosseguen d’altres, teixit d’empreses locals, universitats i investigació, creativitat cultural, preocupació ambiental... Per potenciar-les i donar resposta a alguns problemes es creen xarxes i lobbies de ciutats i regions a escala mundial. Malgrat que l’estatus politicoadministratiu no sempre és reconegut i la seva operativitat sovint és relativa, poden suposar el fonament per a possibles cooperacions i llaços comuns.
Competència
L’adaptació de les ciutats a les noves circumstàncies de la globalització passa per la implantació d’infraestructures essencials de transports i connexió a la xarxa internacional de telecomunicacions. Per això s’atorga gran importància a la implantació d’aeroports i línies de tren d’alta velocitat. Un altre factor és aconseguir una bona imatge internacional (propaganda, promoció del turisme, edificis singulars i esdeveniments internacionals -Jocs Olímpics i Exposicions Universals-).
Jerarquia i xarxes urbanes
Jerarquia urbana
Les ciutats del sistema urbà constitueixen una xarxa urbana jerarquitzada pròpia de països desenvolupats, que tenen una influència sobre la seva àrea, a partir de les funcions i serveis que ofereixen.
L’àrea d’influència de les ciutats
Xarxa de relacions i influències perquè són nusos de comunicacions, centres de producció i distribució i proveïdores de serveis. L’abast de l’àrea d’influència de les ciutats demana una investigació laboriosa, però en general, com més gran és la ciutat, més gamma de serveis i funcions ofereix i, per tant, més gran serà la seva àrea d’influència. En el món globalitzat, aquestes àrees es modifiquen i es poden estendre cada vegada més lluny.
Model de la jerarquia urbana a Espanya
Es poden classificar pels rols que els nivells funcionals de la globalització els adjudiquen:
- Metròpolis globals nacionals: Madrid i Barcelona que, a més de milions d’habitants i centralitat en la regió metropolitana, tenen influència a nivell internacional amb empreses destacades, institucions públiques principals, comunicacions, cultura, política...
- Metròpolis regionals: València, Sevilla, Saragossa, Bilbao, Màlaga, on viuen entre mig i 1,5 milions d’habitants, amb bones comunicacions i dinamisme notable.
- Metròpolis subregionals: Àrees metropolitanes com Múrcia, Valladolid o Vigo que disposen de serveis especialitzats com universitats o hospitals però no arriben al mig milió i la seva influència és reduïda.
- Ciutats mitjanes: Atracció de població i serveis pel paper administratiu. Santander, Segòvia, Ciudad Real... aglomeracions d’entre 50.000 i 200.000 habitants.
- Ciutats petites: de 10.000 a 50.000 habitants, amb equipaments d’infraestructures bàsiques que permeten influir en les localitats del seu entorn.
Les xarxes urbanes: un territori reticulat integrat
Tot el continent europeu és un espai urbà o bé un territori organitzat per ciutats. Així, més de la meitat viuen en àrees metropolitanes i grans urbs, a més les grans ciutats són centre de direcció i dinamització de tota l’activitat. El teixit urbà és un territori complex altament transformat les darreres dues dècades. S’ha privilegiat una franja d’urbanització molt intensa que s’estén des de València fins a Milà: l’arc mediterrani.
Eixos del sistema urbà espanyol
Es basa en un nucli central i diversos eixos perifèrics que s’han anat traçant i que coincideixen amb la localització de les principals activitats econòmiques i xarxa de transports:
- Àrea de Madrid: l’aglomeració més gran, forta influència a la meseta i connecta amb altres ciutats importants, amb les quals manté relacions estretes.
- Eix mediterrani: Des de França fins a Cartagena amb les grans metròpolis de Barcelona i València. Travessat per autopista i ferrocarril que afavoreix el seu desenvolupament.
- Eix cantàbric: França fins a Oviedo-Gijón, és una zona discontinuament i altament urbanitzada, abans molt industrialitzada. Destaquen Bilbao i Vitòria.
- Eix de la vall de l’Ebre: uneix aquests dos últims a través de Logronyo i Saragossa.
- Eix atlàntic gallec: Entre Ferrol i Vigo, passant per la Corunya i Pontevedra.
- Eix andalús: Vall del Guadalquivir cap a Sevilla i Còrdova d’una banda, i de l’altra segueix el litoral fins a Màlaga i Granada. Desenvolupament turístic.
- Balears i Canàries: turisme.
Transformacions en la morfologia de les ciutats
La globalització i la internacionalització modifiquen les formes urbanes, introduint noves realitats i problemes.
Ciutat i polarització social
Sempre hi ha desequilibris i disfuncions, de manera que són un territori integrat on es combinen zones pròsperes amb zones marginals. A inicis dels anys 80, crisi de l’estat del benestar i fi de l’estabilitat laboral: es destrueix una àmplia classe mitjana urbana i sorgeix una polarització social (creix el nombre de persones acomodades i també el de persones que no arriben a final de mes). Aquest fet es dona tant a escala mundial (Occident i el Tercer Món) com pel que fa a la configuració interna (barris de rics i barris decadents).
Els espais de la ciutat dual
Morfològicament, la nova polarització econòmica caracteritza aquestes ciutats per una forta desigualtat interna, que contribueix a la separació o fins i tot guetització per ètnies, procedència o classe social. A Espanya aquesta tendència no és tan forta, però la crisi hi contribueix notablement a què s’acceleri.
Àrees de sobrecentralitat
Les seus de grans empreses i institucions públiques, acostuma a ser el centre històric de la ciutat pel caràcter simbòlic i prestigi, a més dels serveis i comunicacions que caracteritzen el centre de la ciutat.
Comunitats tancades
Zones residencials exclusives, construïdes amb capital privat i separades de la resta de la ciutat per murs i tanques. Compten amb les seves pròpies prestacions, cosa que les fa cares i poc accessibles, només a l’abast d’una minoria de rics.
ennobliment o gentrificació
Procés pel qual persones amb un alt nivell de recursos s’instal·len a barris fins aleshores degradats. Els antics residents es veuen obligats a abandonar la zona perquè no poden pagar els nous lloguers. Quan aquests es resisteixen a marxar, pateixen l’anomenat mobbing immobiliari o actes de pressió i extorsió de la mà del propietari dels immobles. Per exemple, la Ribera de Barcelona.
Perifèries degradades
La major part dels processos d’empobriment són als barris perifèrics de les grans ciutats, sovint dissenyats sense els suficients criteris d’integració social i espacial. Havien estat la llar de les classes treballadores o mitjanes, comencen a patir l’abandonament per part de les administracions i es degraden. L’atur i la desestructuració social són les raons de l’esclat d’una cadena de conflictivitat social i de desànim, de vegades s’arriba a problemes derivats del racisme i els barris es converteixen en guetos. No obstant això, no tots els contactes multiètnics són conflictius i violents. En alguns barris aquest xoc comporta que la diversitat sigui vista com un tret normal de la vida urbana contemporània. Cal una càrrega de tolerància, juntament amb una major flexibilitat dels plans urbanístics i de les polítiques urbanes per obrir possibilitats a l’aparició de comunitats híbrides constituïdes per ciutadans d’orígens diversos.
L’impacte ambiental de la urbanització
El 77% de la població viu concentrada en ciutats, cosa que genera problemes diversos.
El medi ambient urbà i la UE
L’Agència Europea de Medi Ambient (AEMA) alerta que un dels principals problemes mediambientals que afecten la qualitat de vida és l’expansió urbana descontrolada (quan la taxa d’augment del sòl urbà supera la de creixement demogràfic), cosa que provoca una despesa més gran de transports i consum energètic, i per tant, contaminació atmosfèrica i acústica. El 2006 la UE va aprovar l’estratègia temàtica per al medi ambient urbà, amb l'objectiu d'aconseguir el millorament de l’aplicació de les lleis respecte al medi ambient i de planificació urbana sostenible (molts problemes de medi ambient són provocats per l’expansió urbana descontrolada i per les discrepàncies entre diferents legislacions d’estats membres de la UE).
L’impacte del model urbà dispers
La dispersió urbana comporta una acceleració en l’ocupació de l’espai, ja que els models d’urbanisme suburbà consumeixen molt sòl. També comporta viatges pendulars quotidians (per treball, feina, oci...) que augmenten en nombre i distància –l’àmbit de relació esdevé a escala metropolitana-. Aquest model és una forma molt costosa pel que fa a l’ecologia (molt consum energètic i contaminants: dispersió de localitzacions, transport públic resulta car i poc rendible i triomfa el cotxe privat).
La contaminació atmosfèrica i el clima urbà
És deguda a les emissions de diòxid de carboni d’automòbils i fàbriques. Si les condicions atmosfèriques no ajuden, la contaminació queda estancada i produeix una boirina desagradable i problemes pulmonars. D’altra banda, la temperatura de l’aire oscil·la entre 1 i 4 graus més que la del camp que l’envolta (és el que s’anomena illa de calor). La contaminació comença a baixar: tancament d’indústries, reducció del consum de carbó i legislació més estricta.
Els residus urbans
Amb l’augment de la població urbana i el model de vida consumista cada cop es produeixen més residus, cosa que l’administració intenta evitar amb una legislació estricta. El principal problema, però, és la consciència ciutadana. Principals actuacions, les 3 R:
- Reduir: el nucli del problema i l’objectiu més difícil, ja que cal modificar els processos industrials, aplicar tecnologies netes i fer productes reciclables. També estaria bé reduir els embalatges... canviar els hàbits de vida, vaja.
- Reciclar.
- Reutilitzar: on també és molt important la implicació dels ciutadans. De reciclatge n’hi ha moltes formes, però sempre és molt important separar els tipus de material per facilitar-ne el procés, és aquest el motiu dels colors dels contenidors.
El procés d’urbanització a Catalunya
La primera xarxa urbana catalana
Els ibers van ser l’origen de la primera estructura urbana a Catalunya (fortificacions i muralles, espais públics delimitats, subministrament i activitats artesanes i comercials... petites ciutats). No va ser fins als romans (218 aC) que es desenvolupa la primera xarxa urbana jerarquitzada amb Tarraco de capital i alguns municipis destacats. El fet urbà s’articulava al llarg de la Via Augusta, que connectava la zona amb la complexa xarxa de comunicacions i de ciutats romanes.
L’època medieval i moderna
Xarxa urbana amb capital comtal, Barcelona, capitals de les vegueries i ciutats episcopals. Amb el desenvolupament econòmic del segle XIII neixen ciutats (viles noves o franques) alhora que ciutats mercat (Figueres o Mataró). Aquest model dura fins a finals del segle XVIII, quan l’expansió demogràfica i la liberalització del comerç amb Amèrica fan que creixin molt les ciutats, encara que el 85% continua sent població rural.
L’expansió urbana del segle XIX
Es prefigura la xarxa urbana del segle XX: augmenta la població dels nuclis urbans i alguns municipis rurals es converteixen en ciutats; a finals de segle el 43% de la població és urbana degut a la industrialització de les ciutats tèxtils, comercials o costaneres. Divisió per províncies a partir del 1833. Procés desigual: les zones rurals estancades i les industrials –enllaçades pel ferrocarril- tenen un desenvolupament important.
El creixement urbà al segle XX
L’acceleració del procés d’urbanització iniciat el segle anterior continua a l'inici del segle XX. La ciutat de Barcelona i les dels voltants s'engrandeixen per l'arribada de la població immigrada a la recerca de feina. Això provoca la urbanització precipitada i sense planificació de zones de la perifèria urbana per tal de proporcionar habitatges econòmics i així es va configurant una àrea metropolitana. A partir del 1975 el centre de l'àrea metropolitana inicia una etapa regressiva, mentre que les ciutats que l'envolten aconsegueixen un bon creixement demogràfic.
La xarxa urbana: Barcelona i el seu paper dominant
L'evolució diferencial de les ciutats catalanes ha donat lloc a una xarxa urbana molt densa a la zona litoral i prelitoral. Per aquesta raó s'estableix aquesta jerarquia urbana:
Àrea metropolitana de Barcelona i les seves corones
S'hi poden diferenciar dos nivells:
- El primer nivell està format per Barcelona i la seva àrea metropolitana. L'àrea metropolitana del Besòs, del Llobregat, Badalona, Sant Adrià de Besòs, etc. Es va estenent cap a la costa i el Baix Llobregat (Cornellà, Gavà, etc.) i cap al nord (Montcada i Reixac, Cerdanyola, Sant Cugat) fins a configurar la primera corona.
- El nivell següent és l'anomenada segona corona, amb ciutats una mica més allunyades (Barberà, Sabadell, Terrassa, etc.).
Ciutats fora de l'àmbit de l'àrea metropolitana
Aquestes constitueixen tres nivells jeràrquics:
- Les capitals de les províncies: Tarragona, amb Reus; Lleida, amb ciutats que en depenen, com Tàrrega.
- Les capitals comarcals: Igualada, Manresa, Vic, etc.
- Ciutats petites articulades al voltant de la costa com Palafrugell, Palamós, o situades a la zona pirinenca, com Puigcerdà, la Seu d'Urgell, Ripoll.
La urbanització difusa a Catalunya
Si l'any 1975 el 71% de la població catalana vivia a la regió metropolitana de Barcelona, als anys noranta hi residia només el 69%.
La pujada constant dels preus dels habitatges fins a la crisi del 2007 i els canvis de la localització industrial, que ha prioritzat zones ben comunicades i sòls amb preus assequibles, han provocat que la població marxi de la zona metropolitana. La regió metropolitana, perd pes econòmic i densitat de serveis, que guanyen les ciutats mitjanes; la polarització urbana disminueix i el territori tendeix a igualar-se, ja que els municipis petits experimenten un creixement demogràfic més elevat que anys enrere. El territori català comença a patir les conseqüències d'aquest nou model: augment de consum de sòl urbà, intensificació del trànsit, creixement per càpita del cost de les despeses energètiques i de les infraestructures urbanes, com la gestió dels residus, el subministrament d'aigua, els equipaments públics...
La connexió de les ciutats catalanes amb els eixos urbans d'Espanya i Europa
La ciutat de Barcelona té una gran importància com a nucli urbà. Però cal destacar altres ciutats, com ara Tarragona, Reus i Girona, situades a l'eix europeu mediterrani. És important intensificar la connexió amb nuclis de l'estat espanyol situats dins d'aquest arc, com València, i nuclis importants de la resta d'Europa (Marsella, Milà). Per la seva banda, hi ha la ciutat de Lleida, capital política i centre comercial principal de les Terres de Ponent, que es troba aïllada respecte de l'eix urbà mediterrani. Aquesta ciutat podria ser un node important en el desenvolupament urbà de l'eix de l'Ebre.
El tren d'alta velocitat que enllaça les ciutats de Madrid i Barcelona passant per Lleida ha significat una gran oportunitat per la capital de les terres de Ponent. Les ciutats de Catalunya tendeixen a formar una xarxa de municipis cada vegada més interconnectada i connectada també amb els grans eixos urbans.