L'Europa de Napoleó a la Unificació d'Alemanya i Itàlia
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Historia
Escrito el en catalán con un tamaño de 6,81 KB
La França de Napoleó Bonaparte
Napoleó Bonaparte compartia el poder amb dos cònsols. El 1802 es va declarar cònsol únic i vitalici. Una nova constitució establia un executiu fort, limitava el sufragi als més rics i anul·lava la Declaració de Drets. Va posar fi a les protestes, va eliminar el jacobinisme i les tendències democràtiques. Va integrar els reialistes al règim. El 1804 es va coronar emperador. Després, va crear noves institucions i reformes que consolidessin les conquestes del 1791. En primer lloc, va elaborar un Codi Civil, un Codi de Comerç i un Codi Penal que sancionaven la igualtat davant la llei, el dret a la propietat, etc. En segon lloc, va dur a terme una centralització administrativa. Finalment, va desenvolupar l'ensenyament públic i la uniformització lingüística.
Domini d'Europa
L'acció exterior va ser l'altre gran component de l'etapa napoleònica. Després de ser coronat emperador i amb la situació interior tranquil·la, va començar a conquerir Europa, des de l'Elba fins a la península Ibèrica. Pretenia crear un imperi amb centre a França i eliminar tots els règims absolutistes. Va aconseguir el seu màxim apogeu el 1812. Tot el que els havia costat conquerir va ser motiu de revoltes. El 1814, les forces coalitzades van originar la destitució de Napoleó i el restabliment dels Borbó en la persona de Lluís XVIII. Napoleó va ser dut a l'illa d'Elba, però va tornar durant els Cent Dies. Derrotat per les potències aliades a la batalla de Waterloo el 1815, va ser enviat a l'illa de Santa Helena fins a la seva mort.
L'Europa de la Restauració
Després de la mort de Napoleó, es va donar pas a la Restauració, que va durar fins al 1848. Va ser un sistema polític dissenyat per les potències vencedores (Àustria, Prússia, Rússia i Gran Bretanya) amb l'objectiu de restablir l'absolutisme i impedir que sorgissin nous moviments revolucionaris.
El sistema de la Restauració: el Congrés de Viena
Les grans potències es van reunir al Congrés de Viena sota el lideratge de l'austríac Metternich, que va ser el gran inspirador dels principis de la Restauració. L'objectiu era tornar a la situació d'abans de la Revolució Francesa i acabar amb els principis de la sobirania nacional i constitucional. El retorn de l'absolutisme es va fonamentar en el rebuig de la revolució i en el legitimismo, que reconeixia el dret dels monarques hereditaris, deposats per Napoleó, a recuperar el seu tron. Molts pobles veien impossible el retorn a l'absolutisme. Lluís XVIII va promulgar una carta atorgada. A l'Imperi Austríac, l'Imperi Rus i Espanya, la Restauració va suposar el restabliment de l'Antic Règim, i a Gran Bretanya es va mantenir el sistema parlamentari.
La reordenació del mapa europeu
Les potències vencedores es van repartir les terres conquerides per Napoleó. Rússia, Àustria i Prússia van ser els grans beneficiaris. Gran Bretanya va mantenir la seva hegemonia marítima i França va tornar a les fronteres del 1789. Dos principis van regir la política internacional: la celebració de congressos per arbitrar solucions davant de possibles alteracions de l'equilibri territorial i el dret d'intervenció en els països amenaçats per una revolució liberal, per part de l'exèrcit de la Santa Aliança (França, Rússia i Àustria).
Liberalisme
El liberalisme va comportar la transformació de la societat amb la igualtat legal, l'abolició dels privilegis i les llibertats individuals. També va comportar transformacions del poder polític amb la fi de l'absolutisme, la sobirania nacional i la separació de poders, institucions, administració i justícia pública. És un corrent ideològic i una doctrina política i econòmica.
Les revolucions de 1820 i 1830
Els liberals van passar a organitzar-se per mitjà de societats secretes (francmaçons -grup més important-, carbonaris italians i decabristes russos): comerciants, estudiants, intel·lectuals, etc. Volien la revolució francesa, no l'absolutisme. Es van començar a expandir (1820-1824). La primera onada revolucionària va ser provocada per la fallida del sistema de la Restauració. A Espanya i Itàlia es va produir la intervenció directa de la Santa Aliança. La segona onada revolucionària (1829-1839) va tenir lloc a França, amb una monarquia constitucional amb Lluís Felip d'Orleans, i va comportar la independència de Bèlgica. Al final de la dècada del 1830, l'absolutisme va desaparèixer a l'Europa occidental i s'hi va obrir camí un liberalisme moderat.
L'experiència democràtica i social de 1848
L'objectiu era posar fi a la Restauració. Hi va haver una revolució a França: revolució burgesa (febrer) i revolució d'insurrecció popular (juny). Es va expandir per Europa, en l'anomenada Primavera dels Pobles.
Nació
Conjunt de ciutadans lligats per una història, una llengua, una cultura... però sobretot units per la voluntat de viure en comú i regir-se per les mateixes lleis i institucions. Uns es van separar d'una manera i altres d'una altra. L'objectiu era la independència o l'autonomia de les nacions respecte a un poder polític estranger.
Els primers moviments nacionalistes
Hi havia 6 estats, 3 imperis i més de 30 comunitats culturals. La primera revolta nacionalista tenia l'objectiu d'independència nacional i aconseguir un estat propi. Grècia, sotmesa a l'Imperi Turc, va aconseguir la independència el 1829. Bèlgica es va independitzar dels Països Baixos i va arribar a tenir una monarquia constitucional el 1839.
La unificació d'Itàlia
Itàlia estava sota l'Imperi Austríac. El 1830 va sorgir un moviment d'afirmació nacional, el Risorgimento, liderat per Giuseppe Mazzini. A partir de la monarquia dels Savoia (Cavour), van començar la unificació. Giuseppe Garibaldi va eliminar el règim borbònic. Roma es va convertir en la capital. Van haver d'enfrontar tres problemes: l'oposició del Papa, el contrast entre el nord industrialitzat i el sud agrícola, i el caràcter incomplet de la unitat.
La unificació d'Alemanya
A finals del segle XVIII, van ser recolzats pel Romanticisme. El que va dur a la unificació va ser la creació, el 1834, del Zollverein, una unió duanera. La unificació va imposar l'estratègia del canceller Bismarck. La victòria de la unificació va acabar amb la proclamació del Segon Reich i de Guillem I com a emperador. La unificació no va resoldre dues qüestions: la dualitat religiosa i el caràcter inacabat de la unificació.