Europa feudal: orígens, estructura social i vida al feudalisme

1. El naixement de l'Europa feudal

1.1 L'imperi de Carlemany

A finals del segle VIII, Carlemany, rei dels francs, va unificar gran part de les terres de l'Europa occidental. Es va proclamar emperador l'any 800 i va intentar situar-se com a successor dels antics emperadors romans. Per això va elaborar lleis i va organitzar el territori en comtats. Per defensar les terres frontereres va crear les marques, que disposaven d'un exèrcit dirigit per un marquès.

1.2 La fragmentació de l'Imperi carolingi

A la mort de Carlemany, l'imperi es va desmembrar. L'any 843 els seus successors van dividir l'imperi en diversos regnes. A més, durant els segles IX i X una sèrie de pobles van dur a terme atacs i invasions: els normands pel nord, els musulmans pel sud i els hongaresos per l'est, que s'abatien sobre l'Occident.

1.3 Els orígens del feudalisme

En aquesta situació de crisi, el poder dels monarques era molt dèbil. Per poder governar i mantenir unit el seu regne van haver de comptar amb els nobles. Els monarques van establir amb els nobles un sistema de relacions conegut com a vassallatge. Molts dels antics comtes, eclesiàstics i altres grans propietaris es van convertir en senyors feudals que repartien entre nobles menys importants, cavallers o guerrers, una part de les seves terres (feus) perquè hi visquessin, governessin i mantinguessin un petit exèrcit.

2. La noblesa feudal

2.1 El rei i els seus vassalls

A la cúspide de la societat feudal hi havia el rei. Els monarques eren considerats representants de Déu a la Terra, amb la missió de governar el seu poble i mantenir unit el regne. El rei tenia atribucions com ara dirigir campanyes militars, demanar impostos en cas de guerra, celebrar coronacions i casaments, i exercir de jutge suprema en litigis o plets; però no podia interferir directament en els feus dels seus nobles o de l'Església.

2.2 La noblesa guerrera: un grup privilegiat

A la societat feudal la funció principal de la noblesa, i també del mateix rei, era la de ser guerrers: els cavallers. Els fills de les famílies nobles eren educats i ensinistrats com a guerrers. Als divuit anys se'ls armava cavallers en una cerimònia en què rebien les armes. Els nobles feien la guerra per defensar el seu territori o per enfrontar-se a altres nobles. La seva funció social permetia a la noblesa viure amb privilegis.

El vassallatge: característiques

• El feudalisme es caracteritza per un tipus de relació social coneguda com a vassallatge, que es donava principalment entre els nobles i el monarca.
• El vassallatge és un conjunt d'institucions que creen i regeixen obligacions d'obediència i servei—principalment militar—i obligacions de protecció i sosteniment per part del senyor envers el vassall. En el vassallatge, un home lliure anomenat vasall s'enllaçava a un home anomenat senyor.
• La majoria de les vegades l'obligació de sosteniment del senyor implicava que aquest atorgava al vassall la possessió d'una extensió de terra anomenada feu.

Relacions feudals

El feu

El feu, com a propietat territorial, va ser la peça clau dels llaços de dependència entre un senyor i el seu vassall.

• Si un noble donava un feu (terres) a un altre noble, aquest es convertia en vassall del senyor que li atorgava la propietat.
• Així es va crear una cadena de senyors i vassalls que es devien lleialtat i obligacions mútuament.
• Els nobles eren sovint senyors i, alhora, vassalls d'altres senyors.

Una estructura econòmica

• En cada feu hi havia un castell (la residència del senyor), diversos llogarrets, terres de cultiu i boscos. Les terres es dividien en reserva senyorial (on hi havia els mansos) i terres comunals.
• La reserva era la part de la terra explotada pel propi senyor, on treballaven els serfs. Tot el que es cultivava en aquestes terres pertanyia al senyor.
• Les terres comunals (tinences) eren les que el senyor concedia als camperols per al seu manteniment. A canvi, els camperols havien de pagar al senyor unes rendes (diners, espècies o treball).
• Tant els camperols lliures com els serfs vivien, en el feu, en llogarrets.

Els castells feudals

• Els nobles eren essencialment militars que controlaven moltes terres en nom d'un altre noble o del rei.
• Sovint vivien en castells que, al principi, eren molt senzills (una torre amb una palissada), però després es van fer més grans i confortables. Aquests castells van ser la residència fortificada del senyor feudal i el lloc de refugi dels habitants del feu.

3. Els camperols al món feudal

3.1 Viure al feu

El feu el constituïen les terres que el rei o un noble havia atorgat a un senyor feudal. El senyor es reservava les millors terres per a ell, la reserva senyorial, que treballaven els seus serfs. En aquestes terres hi solia haver el castell. El senyor repartia una altra part de les terres en lots (masos) que eren lliurats a serfs o a llauradors lliures, a canvi del pagament d'algunes rendes. El senyor feudal tenia, a més, sobre totes les terres del feu, tant les pròpies com les d'altres propietaris, el dret de jurisdicció.

3.2 Els llauradors del feu

Els camperols eren la majoria de la població (al voltant del 90%). Podem distingir dues categories: els llauradors lliures (vilans o alodials), que podien ser propietaris de la seva terra—cosa poc freqüent—i disposar lliurement de si mateixos; i els serfs, que no tenien llibertat personal i estaven lligats a la terra del senyor. El rendiment de la terra era escàs i es practicava la rotació biennal, treballant la meitat de les terres cada dos anys.

3.3 L'habitatge dels llauradors

Els llauradors vivien en pobles petits o en cases disseminades. Als pobles hi vivien també alguns artesans o petits comerciants. Les cases eren senzilles, amb una o dues habitacions i, a vegades, un magatzem o un estable; era habitual que els animals estiguessin dins de la mateixa casa. El sòl era de terra i una llar de foc servia per escalfar-se, il·luminar i cuinar, amb un mobiliari escàs.

4. L'Església cristiana: els clergues

4.1 Una Europa cristiana

Cap a l'any 1000, la majoria dels habitants de l'Europa occidental eren cristians. Tots es sentien membres d'una mateixa comunitat: la cristiandat. L'Església mantenia la unitat dels creients i fixava les obligacions religioses. Seguir les normes de l'Església servia per redimir els pecats, assolir la vida eterna i evitar la condemna a l'infern.

4.2 L'Església regulava la vida social

Tota la vida social o privada estava marcada per la intervenció de l'Església: el naixement, el matrimoni o el funeral tenien les seves cerimònies religioses. L'Església també s'encarregava de l'ensenyament i de l'assistència als pobres i malalts. Va establir la «pau de Déu» i la «treva de Déu», períodes de pau obligatòria en cas de conflictes, mentre que a les esglésies i els monestirs hi havia restriccions d'accés sense autorització.

4.3 L'organització de l'Església

L'Església medieval posseïa immenses propietats i cobrava als cristians el delme, un impost per al manteniment del clero. Van estructurar una organització clara: els cristians s'agrupaven en parròquies, dirigides per un sacerdot (rector); un conjunt de parròquies formava una diòcesi, dirigida per un bisbe. Capellans, rectors i bisbes formaven el clero secular, mentre els monjos i les monges, sota l'autoritat d'un abat o abadessa, configuraven el clero regular.

5. Els monestirs medievals

5.1 L'Església es ruralitza

En un món on la majoria de la població era camperola, l'Església es va haver de ruralitzar, és a dir, establir-se al camp per evangelitzar i dirigir la vida dels llauradors. L'església era l'edifici central de qualsevol vila, poble o ciutat, on els fidels acudien a assistir a missa els diumenges i festius. A partir de l'any 1000, a més de les esglésies parroquials, es van construir molts monestirs que es van convertir en centres de cultura.

5.2 La vida als monestirs

Un monestir era un conjunt d'edificis i dependències, a més de l'hort, el molí i les terres de la seva propietat. El centre del monestir era l'església, on els monjos i les monges resaven diverses vegades al dia. L'oració era la seva activitat principal amb l'objectiu d'allunyar-se del món i mantenir un contacte més directe amb Déu.

5.3 Les regles monàstiques

Els qui aspiraven a la vida monàstica entraven al monestir i feien tres vots o promeses: obediència, pobresa i castedat, i vestien un hàbit que els identificava. Tots els ordres religiosos estaven sotmesos a una regla, és a dir, un conjunt de normes que regulaven totes les activitats monàstiques. Durant l'Edat Mitjana es van fundar molts ordres religiosos; el més important va ser el dels benedictins, que sant Benet de Núrsia va fundar a Itàlia al segle VI.

6. L'art romànic: l'arquitectura

6.1 Un art religiós

Entre els segles XI i XIII es va desenvolupar a gran part d'Europa l'estil romànic. La gran importància de la religió a la societat medieval i el pes excepcional de l'Església van fer que les manifestacions artístiques d'aquella època fossin essencialment religioses. Dins de l'art romànic l'arquitectura va ocupar un lloc fonamental.

6.2 Les esglésies romàniques

L'element essencial d'una església romànica és la planta d'un únic braç amb una o tres naus. Aviat es va afegir un braç més curt, el transsepte, que donava a les esglésies una forma de creu llatina. Es van aixecar voltes de còs sòlides per donar consistència als edificis. Per reforçar els murs que sostenien les voltes de pedra s'hi adossaven contraforts sòlids a les parets exteriors. També era habitual col·locar una torre-campanar a l'exterior. Als monestirs es van construir claustres.

7. Pintura i escultura romàniques

7.1 Ensenyar i decorar

L'estil romànic decorava les esglésies amb escultures i pintures de caràcter religiós, que explicaven al poble els fets sagrats de la Bíblia. En el món medieval la immensa majoria de la població era analfabeta, és a dir, no sabia llegir. Per això les imatges es van convertir en llibres on els cristians podien 'llegir' i aprendre sobre la religió. A més de la seva funció didàctica, les pintures i escultures tenien una funció decorativa.

7.2 Frescos i taules

Les pintures romàniques tenen una gran força expressiva, però tècnicament són molt senzilles. S'hi utilitzava, essencialment, la tècnica de la pintura al fresc. Els motius més habituals eren les representacions del Pantocràtor, que se situaven a l'absis i ocupaven una posició central dins de l'església. A més dels frescos, es feien pintures sobre taules.

7.3 Una escultura al servei de l'arquitectura

L'escultura romànica tenia una dependència important de l'arquitectura: les figures solen adaptar-se a les proporcions i a la forma de la superfície sobre la qual esculpien. També eren importants els capitells de les columnes o pilars, tant a l'interior de l'església com a la portalada o als claustres. També són abundants les talles religioses de fusta policromada amb colors vius.