Eumolp i el Lúcid Conseller: Personatges de la Tragèdia d'Espriu

a) Eumolp

Esclau geperut, una mena de bufó que ocupa els nivells més baixos de la societat. Contempla els esdeveniments amb una actitud distant. Només és respectat per Antígona (fet que contribuirà a situar-la per sobre de la resta). Introdueix l’element grotesc a la tragèdia espriuana (encara que mínim). En boca d’aquest personatge, Espriu introdueix un llenguatge cru i eixut en parlar de l’estat del cos mort de Polinices. Eumolp es rebel·la i decideix acompanyar Antígona (amb la qual compartirà una noblesa d’esperit) en el seu sacrifici. Amb la seva rebel·lia i mort, l’esclau s’allibera, a la fi, dels necis personatges que l’envolten; no vol acceptar les determinacions tiràniques de Creont i prefereix la mort a l’esclavatge.

És un personatge que Espriu introdueix de nou en la tragèdia i que representa l’alter ego de l’autor, és a dir, el pensament de l’escriptor en el moment que la guerra arribava a la fi.

b) El Lúcid Conseller

És l’altre personatge que, juntament amb Eumolp, Espriu incorpora a la darrera versió de la tragèdia grega. Representa el punt de vista d’Espriu 25 anys després de finalitzar la guerra. Mitjançant l’aparició d’aquest personatge, matisa les seves opinions, posant en dubte el valor del sacrifici d’Antígona. La seva visió dels fets converteix l’acte tràgic d’Antígona en un sacrifici estèril i no hi ha salvació possible.

És irònic, nihilista i distanciador; l’aparició d’aquesta figura fa donar un canvi a la tragèdia espriuana i ens obliga a fer de l’obra una lectura crítica, que ha de contemplar la realitat dramàtica de la guerra i postguerra del nostre país.

Espriu li atorga el paper de modern, actualitzat, del Tirèsies clàssic. El que pel cec endeví era un vaticini tràgic, per al Lúcid Conseller serà un diagnòstic sarcàstic de futur, un futur que s’augura monòton. La seva paraula, per tant, no esdevé consell sinó perill, sobretot per a qui l’escolta.

Aboca al lector a una doble tragèdia: la d’Antígona i la de tota la col·lectivitat enfront d’un esdevenidor gris, mediocre, representat per la figura de Creont.

Contextualització d'Antígona

Salvador Espriu i Castelló neix a Santa Coloma de Farners el 10 de juliol de 1913 i mor a Barcelona el 22 de febrer de 1985. Fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, de la prosa catalana de les fórmules noucentistes. Una de les obres més importants d’Espriu és Antígona. La primera versió d’aquesta l’escriu entre l’1 i el 8 de març de 1939, però es publica molts anys després, el 1955. L’estrena va ser el 1958, dirigida per Frederic Roda al teatre Candilejas de Barcelona. La segona versió d’Antígona és escrita entre finals de 1963 i principis del 1964, encara que el 1967 pateix alguna modificació.

El fragment que em disposo a comentar és de l’Antígona de la present edició de 1967, que Salvador Espriu considerarà definitiva. En aquesta obra, l’autor recupera la tragèdia clàssica de Sòfocles, el mite més revisat de tots.

L’obra està dividida en tres actes, tot i que la versió inicial només en tenia dos. Els tres actes van precedits per un pròleg una mica especial: converteix “el pròleg” en un personatge i el fa sortir a escena amb l’únic propòsit de situar l’acció i els personatges en el seu context i no torna a aparèixer més; l’altre propòsit és reutilitzar altra vegada el mite. L’acció de l’obra es divideix en aquests tres actes que contenen una tensió que esdevé creixent; els tres actes corresponen a l’ordre típic (nus, desenvolupament i desenllaç).