Ètiques del deure

• UTILITARISME: Les accions i coses són bones (lleis i institucions) són bones si son útils, si són útils generen plaer. BENTHAM (Va intentar quantificar el plaer per a que es pogués obtenir el major benestar per al major nombre d’individus possible). J.S.MILL (La felicitat consisteix en el plaer del major nombre de persones, però el plaer no es pot mesurar quantitativament, sinó qualitativament).

• ESTOÏCISME: ZENON DE CITI. La filosofia és el camí cap a la felicitat, que consistia en viure segons la raó (virtuts ètiques), igual que el pensament d’Aristòtil. Però els estoics consideren que els béns de fortuna no són necessaris (millor si tens però no és essencial) i que només la virtut assegura l’harmonia interior i la Pau de l’ànima. L’autèntic savi viu a marge dels béns (riquesa, salut, poder) ja que són indiferents.

• NOVA VERSIÓ DE L’ÈTICA ARISTOTÈLICA: TOMÀS D’AQUINO. Identificar el fi últim, aquell bé màxim per a ser felíç. Però quins és aquest bé? Només el bé infinit, Déu pot satisfer la voluntat humana, els altres béns finits (salut, riquesa…) són insuficients. La virtut és l’hàbit d’actuar bé i el contrari és el vici, que s’interposa en el nostre camí per a arribar a la felicitat. Virtut + voluntat = perfecció.

ÈTICA NO EUDEMONISTES

• ÈTICA DEL DEURE: Kant. Ètica formal, contrari a les ètiques eudemonistes.. L’ètica s’ha de proposar principis universals, vàlids per a tothom i en qualsevol circumstància, però tanmateix, no poden ser lleis universals ja que la felicitat és subjectiva i cadascú la percep de forma diferent. La clau es troba en el deure
  . Les ètiques eudemonistes són heterònimes POSTERIORI (vénen donades des d’una instància exterior al subjecte mateix, fruit de l’experiència), però Kant proposa una moral autònoma A PRIORI (el subjecte s’imposa a si mateix el deure, independentment de l’experiència). Aquest deure s’aplicaria mitjançant l’imperatiu categoric, obra de tal manera que vulguis que la teva actuació es converteixi en norma de condute universal, és a dir, que la teva manera d’actuar en un cas concret coincidís amb la manera que qualsevol persona actuaria en aquell mateix cas.

Ex:

Si tinc davant un pobre, pot ser que em faci pena i l’ajudi. Però no actuaria d’aquesta

                 manera per la consciència del deure, sinó per el sentiment de pena. ACTUARIA

                 D’ACORD AMB EL DEURE PERÒ NO PEL DEURE MATEIX.

• ÈTICA MATERIALISTA DELS VALORS: SCHELER, von HILDEBRAND. Consciència del valor de cada cosa. Per justificar per què alguna cosa és el meu deure, cal tenir en compte el seu valor. El valor són qualitats objectives (no estats d’ànim generats pels valors). Cada valor té el seu antivalor (la veritat i la mentida)

Ex:

El perdó. L’important és perdonar, sigui la mentida gran o petita.

ELS FONAMENTS DE L’ACCIÓ MORAL

Les persones duem a terme accions (morals o immorals) amb llibertat però assumint una responsabilitat
.

• ACCIÓ HUMANA: L’home es governa a si mateix gràcies a la intel·ligència i la voluntat lliure. Per tant, té una conducta en la qual actua lliure i conscientment. Però hi ha algunes accions que no se subjecten a la voluntat de la persona: moviments fisiològics (circulació de la sang) o certs estats de la psique (somnis). Aquests actes no es troben en l’àmbit de l’ètica, però tots els altres actes humans que es realitzen amb un determinat objectiu, s’inclou en la conducta voluntària d’una persona que, guiada per la seva raó, decideix actuar d’una manera determinada.

• ACCIÓ MORAL: Una acció és moral si es realitza amb llibertat. L’ètica és l’estudi filósòfic dels actes humans en virtut de la seva conveniència o inconveniència respecte de la naturalesa humana, segons el principi de la raó. Una acció és moral (vàlid), amoral (no hi ha la participació de la moral) o immoral (invàlid).