Ètica i Política d'Aristòtil: Virtut, Felicitat i Justícia

Ètica

L'ètica aristotèlica és teleològica. Tota activitat humana es proposa realitzar un objectiu, té un fi; considera les accions com a bones si condueixen al bé de l'ésser humà. L'ètica aristotèlica serà una ètica eudemonista, és a dir, una ètica de la felicitat, però també és una ètica de la virtut, el mitjà per assolir la felicitat. Ètica i Política unides en el pensament d'Aristòtil, ja que, segons ell, el bé de l'individu i el de la polis són inseparables.

La felicitat (Eudaimonia)

Tothom està d'acord que el fi de la vida humana és la felicitat (eudaimonia) o el benestar. Les diferències sorgeixen al moment de determinar en què consisteixen la felicitat i el bé suprem. En definitiva, el bé es diu de moltes maneres i haurà d'existir un bé específic per a l'humà. La doctrina de les Idees considerava el bé com un ideal suprem i absolut. Aristòtil rebutja aquest plantejament, seguint el realisme, el bé no és una realitat única, sinó que hi ha molts tipus de béns.

Aristòtil considera que la felicitat no necessita de cap bé exterior sinó que la seva essència, el principi del bé moral, consisteix en l'exercici perfecte de l'activitat pròpia de l'home. L'activitat de l'ànima (racional) ha d'estar dirigida per la virtut. Cada cosa té el seu particular bé; quan duu a terme la seva tasca i compleix amb allò que li és propi, aleshores podem dir que és "bona". L'home: si es comporta segons la seva naturalesa (racional), direm que és bo. La felicitat consistirà en una activitat racional de l'ànima. Al final de l'Ètica a Nicòmac, Aristòtil afirmarà que l'activitat més pròpia de l'home i la que major felicitat li proporciona és la vida contemplativa, la saviesa. La vida contemplativa és la font de felicitat més durable i profunda per a l'home superior.

Ens podríem demanar per què la vida contemplativa proporciona una major felicitat?

• a) La raó és la facultat més excelsa de l'home i la contemplació teòrica, la més sublim activitat de la raó. Una vida així és l'expressió cabal de l'element diví que hi ha en l'home perquè ens posa en contacte amb "el que és".
• b) És la més plaent.
• c) És la que proporciona una activitat més duradora;
• d) Proporciona una major autarquia i autosuficiència
• e) La seva activitat és un fi en si mateix i no un mitjà per aconseguir altres coses, i el que és fi és més excel·lent que el que és mitjà.

L'home, per tant, no pot assolir aquesta felicitat absoluta pròpia de déus, sinó que s'ha de donar per satisfet amb una felicitat limitada. D'aquesta forma de felicitat rebaixada exigeix la possessió de virtuts morals per tal de regular les tendències pròpies i el tracte amb els demés.

La virtut (Areté)

La virtut consisteix en una disposició permanent de l'ànima segons la qual aquesta tendeix a escollir el terme mitjà entre dos extrems igualment viciosos. Aquest terme mitjà no pot establir-se en abstracte o en general, sinó d'acord amb les circumstàncies de cada un. Per tant, rebutja l'intel·lectualisme socràtic (virtut = coneixement) --> la conducta virtuosa s'adquireix per l'exercici i l'hàbit (ethos): no naixem virtuosos per naturalesa (encara que la predisposició natural sigui important) ni tampoc basta l'ensenyament i l'aprenentatge teòric.

• a) Virtuts morals (ètiques):
• b) Virtuts intel·lectuals (dianoètiques):

Entre aquestes considera la prudència (phrónesis) i la saviesa (sophia).

La justícia

Tot l'ordre de les virtuts morals culmina amb la justícia. En el seu sentit més general, és a dir, com a adequació o conformitat a les lleis, és la virtut total i completa, perquè la seva finalitat és la felicitat de la societat política. Té un sentit específic, aleshores és commutativa o distributiva:

• La commutativa que regula l'equilibri en les relacions socials, procurant la igualtat en els contractes entre membres de la societat i igualant les culpes i els castigs en els delictes.
• La distributiva que regula la distribució de les recompenses que poden correspondre als membres de la societat, segons el seu mèrit.

Sobre la virtut de la justícia es fonamenta el dret. Aristòtil distingeix entre el dret privat i el públic i en aquest darrer cal separar el dret positiu (l'establert legítimament per cada Estat) del dret natural (que conserva el seu valor a qualsevol lloc).

Política

L'ètica aristotèlica desemboca en la Política, (Ètica a Nicòmac I, 2, 1094 b). L'Estat és una entitat natural i es troba per damunt de la família i dels altres grups particulars; per tant, tendeix cap al bé suprem de la societat. (Política I, 1,1253a). Per aquesta raó, l'home és, per naturalesa, un animal polític i comunitari (politikon zoon), com ho demostra el fet que només els humans posseïm el llenguatge.

L'autèntic objectiu de qualsevol Estat serà: en primer lloc, dirigir totes les activitats humanes dintre d'una ciutat cap al bé comú; en segon lloc, educar l'ésser humà per tal que pugui aconseguir la seva perfecció, és a dir, la seva felicitat.

Només en l'Estat pot aconseguir-se el regnat del bé i la justícia, la perfecció última de l'home. La finalitat de l'Estat és fer individus, no instruments al servei de l'Estat, com proposava Plató. En aquest sentit, el fi de l'Estat i el de l'individu coincideixen, no perquè l'individu hagi de ser absorbit enterament per l'Estat o perquè troba en ell la satisfacció de les seves necessitats materials, sinó pel fet que aquest prosperarà només quan els ciutadans siguin bons i assoleixin llur propi bé. Per tant, l'activitat política no té sentit si no està regida per l'ètica, per la virtut. L'única garantia d'estabilitat i prosperitat de l'Estat es troba en la bondat moral i la integritat dels seus ciutadans, i, a la inversa, només quan el sistema educatiu sigui racional, moral i sa, arribaran a formar-se bons ciutadans.

Crítiques d'Aristòtil a la concepció política de Plató:

• a) Segons la concepció platònica, els individus són instruments que estan al servei de l'Estat, mentre que en Aristòtil no hi ha totalitarisme polític, sinó que el fi d'un i de l'altre coincideixen.
• b) Criticarà també l'excessiu comunitarisme de l'estat platònic, és a dir, es manifesta en contra del comunisme de dones, fills i béns. El fill de tots no és fill de ningú.
• c) El comunisme de la propietat provocaria ineficàcia: allò que és de tots, no és de ningú. La propietat privada és font de plaer; privar-nos d'ella seria privar-nos del plaer.

Algunes de les característiques de la ciutat, segons Aristòtil, serien:

• a) Autosuficiència i autarquia; això és la polis
• b) La polis ha de ser suficientment petita per tal que els ciutadans es coneguin entre ells. Així es fa possible el manteniment de l'ordre i l'elecció dels governants i dels magistrats es pot dur a terme amb coneixement de causa i cara a cara.
• c) Les lleis i les accions dels governants s'han de pensar amb vistes al bé comú.
• d) Imperi del dret i de la llei, no del caprici.
• e) Igualtat entre iguals.
• f) Estat educador: s'ha de dur a terme una educació moral; el cos és educat per tal de controlar les apetències i fomentar la raó. Cal formar bons guerrers, bons magistrats i bons governants; no s'imparteix una educació tècnica ni utilitària, ja que els ciutadans no treballen (artesans, camperols i comerciants no són ciutadans).
• g) Tal com era habitual al seu temps, admet l'esclavitud com a institució natural, basada en diferències inherents als individus; l'esclau té una forma inferior de raó que justifica el seu destí d'instrument que parla. No obstant això, no defensa que la guerra sigui la font principal d'esclaus.
• h) Si per a Plató, l'ideal era una ciutat justa, per a Aristòtil serà una ciutat feliç.

Les diferents formes de govern:

De les diferents formes d'estat, defensa la ciutat estat grega com la forma més elevada possible de la vida social, perquè permet a tothom (a tots els homes lliures) de viure plenament els afers públics.

Respecte de les diferents formes de govern, les divideix en funció de si els governants governen en bé de tots o en profit particular. Considera que les formes millors són, per ordre:

1. Monarquia: mana un i és el millor. El monarca és com una llei viva que respon justament davant de les situacions complexes que el dret no contempla.
2. Aristocràcia: manen molts i són els millors (difícilment realitzable).
3. Democràcia (la nomena Politeia): tots els ciutadans lliures participen del govern perquè estan igualment capacitats. Prenen les decisions per consens. Aristòtil tendeix a una orientació pràctica, després d'examinar una gran diversitat de constitucions i règims polítics, també aplica la seva doctrina del terme mig. Una polis on hi hagi un bon desenvolupament de classes mitjanes pot ser un règim democràtic, sempre i quan els vots de tots estiguin sotmesos a principis superiors, com pugui ser el bé comú. Si en la democràcia regnen els vots de la multitud sense estar regulats per lleis, llavors es converteix en demagògia i "els vots substitueixen les lleis".

Les formes equivocades o dolentes són:

1. Tirania: mana un en benefici propi.
2. Oligarquia: manen molts i són rics i ho fan en benefici propi.
3. Demagògia: és la tirania de les masses o despotisme popular. S'estén el llibertinatge.

Contràriament a Plató, té en compte elements circumstancials com per exemple les condicions geogràfiques, l'estructura econòmica, la psicologia dels habitants, etc. Per a ell, la política, com l'ètica, no pot ser una ciència exacta, sinó empírica. Per a Aristòtil, com per a tots els grecs, uns homes són lliures per naturalesa i d'altres són esclaus, i per a aquests darrers l'esclavitud és justa i convenient.