Ètica i moral en la filosofia

Introducció: moral, moralitat i ètica

L'acció moral consisteix en actuar basant-se en raons morals. L'ètica, filosofia moral, aspira a justificar racionalment les creences.

La vida moral

La vida moral suposa la consciència d'aquests valors i normes, i la llibertat d'actuar-hi o no d'acord.

La moral és el conjunt de creences i motius morals que les persones tenen per actuar. Els humans no només tenim creences i motius per actuar, sinó que també actuem, aleshores parlem de moralitat, que és el conjunt d'accions basades en raons morals. L'acció moral humana és l'objecte d'estudi de l'ètica o filosofia moral.

La moral i l'ètica

La moral està formada per un conjunt de normes de conducta individuals, que poden variar d'una persona a una altra. La moral té a veure amb el que ens sembla correcte o incorrecte. L'ètica, en canvi, és una branca de la filosofia que estudia la moral, busca el fonament dels judicis morals.

L'ètica del bé

Les ètiques del bé consideren que hi ha un bé suprem vers el qual ha d'orientar-se la vida humana.

El bé com a justícia de Plató

L'ètica de Plató es basa en la idea de justícia com a equilibri interior; quan ens defineix la justícia en els homes i les dones ens parla de les tres parts de l'ànima. Plató dividia l'ànima humana en 3 parts: la part racional, la irascible i la concupiscible.

Cada part de l'ànima cal que es desenvolupi fins a assolir la virtut. La virtut de la part racional consisteix en saber actuar de manera adequada, en la saviesa o prudència. A la irascible, li correspon tenir coratge per dur a terme les decisions que hagi pres la part racional. La part concupiscible, li correspon evitar els excessos, la moderació. Quan cada part fa et que li és propi i la irascible la concupiscible es deixen governar per la part racional, aleshores podem dir que l'individu és just, les seves accions seran, també bones.

El bé com a felicitat: l'eudemonisme d'Aristòtil

Aristòtil creu que el bé màxim al qual podem aspirar és la felicitat. Els éssers humans s'esforcen per aconseguir altres objectius com la riquesa, la fama o el poder.

Aristòtil creu que les persones volem ser felices i si ho aconseguim haurem assolit el bé màxim al qual podem aspirar. La felicitat no és un mitja, sinó un fi en si mateixa, i és I' objectiu més important que les persones podem desitjar.

El terme grec per a referir-se a la "felicitat" és eudaimonia.

Les persones som diferents de la resta dels animals perquè tenim raó paraula. L'ésser humà és un animal amb logos. Com que la capacitat de pensar és la nostra facultat més noble i valuosa, Aristòtil considera que la felicitat més elevada consistirà, precisament, en exercitar-la. Per tant dur una vida racional ens conduirà a la felicitat, segons Aristòtil. La felicitat més alta correspon a la forma de vida del savi, que dedica el seu temps a pensar i a cercar la veritat. La vida més noble i feliç, és la del filòsof, perquè es dedica a exercitar la raó. Per assolir la felicitat en la vida pràctica en hem d'exercitar a desenvolupar la virtut, en grec areté, que significa excel·lència.

Aristòtil pensava que hem de fugir dels excessos, procurant elegir el terme mitjà entre dos extrems. Per trobar el punt mitjà hem d'emprar la raó per a escollir, sàviament com hem de comportar-nos. La prudència és la virtut fonamental que ens ajuda a determinar quina és la conducta correcta en cada circumstància concreta.

El bé com a plaer: l'hedonisme d' Epicur

Epicur de Samos era partidari, com Aristòtil, d'una ètica del bé, perquè insisteix en la importància de l'objectiu suprem que ha d'orientar la nostra conducta. Epicur creia que el plaer era el bé suprem que hem de mirar d'aconseguir en la nostra vida, perquè la felicitat és plaer absència de dolor. Com que el terme grec per a referir-se al "plaer" és hedoné.

No es tracta de dur una vida plena de disbauxes i de gaudis sensorials, sinó sobretot de l'absència de temor i de dolor.

Epicur va distingir tres tipus diferents de plaers. Alimentar-se, vestir-se arrecerar-se davant les inclemències del temps són alguns dels plaers naturals i necessaris, igual com reflexionar o conrear l’amistat. Hi ha també plaers naturals, però innecessaris, associats al desig de refinaments artificiosos, com el luxe o les diversions exòtiques i refinades. Però també hi ha plaers que no són naturals ni necessaris, com passa amb l'anhel de la fama a i èxit social.

Aspiració a la tranquil·litat s'expressa amb ei terme grec ataràxia. El plaers físic no és necessàriament dolent i rebutjable, segons Epicur. Però sí que ha d'estar controlat amb moderació.

En destaquen els plaers intel·ectuals i morals, que són els que poden proporcionar-nos una felicitat més gran. Aquests plaers tenen més valor que els que estan associats a la pura satisfacció de les necessitats materials, una vida feliç és alguna cosa més que menjar, beure i dormir.

EI bé com a utilitat: l'utilitarisme

L'ètica utilitarista comparteix amb Aristòtil i Epicur els objectius de felicitat i plaer. Els utilitaristes creuen, però que les idees d'aquests dos filòsofs només tenen en compte la felicitat de l'individu aïllat.

Segons el criteri utilitarista, una acció serà moralment bona quan proporcioni felicitat. L'utilitarisme ens proposa realitzar un càlcul dels plaers. Hem de tenir en compte el nombre de persones que en sortirien beneficiades o perjudicades.

Una acció serà bona si és útil, i és útil si fa feliç un gran nombre de persones.

L'utilitarisme de Jeremy Bentham

Jeremy Bentham és el fundador i el principal representant de I' utilitarisme. El criteri per a decidir el que és moralment correcte depèn de la quantitat de plaer i de dolor que produeixin les nostres accions. Amb la nostra conducta hem de procurar la major felicitat pe al màxim nombre de persones.

Un plaer intens, durador, segur i pròxim haurà de comptar més que un feble, efímer, incert i llunyà. Tenint en compte aquests factors, podem mesurar els plaers i calcular-ne el valor total.

Bentham també proposava que els governants haurien de basar-se en aquest càlcul dels plaers per a fer les lleis. Una llei és justa i adequada quan té conseqüències positives. l aquestes conseqüències es poden mesurar calculant plaer i el dolor que produeixen.

L'utilitarisme de John Stuart Mill

J. S. Mill seguiex l'utilitarisme de Bentham en certs aspectes. Mill dóna més importància a l'individu i remarca la importància dels diferents tipus de plaers, perquè no creu que tots els plaers hagin de ser comptats de la mateixa manera, perquè no tots els plaers són iguals, no només és important la quantitat de plaer, sinó per sobre de tot la qualitat.

L'ètica del deure

Segons Kant, les diferents propostes ètiques que s'han elaborat al llarg del temps comparteixen una mateixa característica. Totes elles són ètiques del bé, perquè consideren que la vida humana ha d'orientar-se a perseguir un objectiu suprem.

Kant anomena ètiques materials aquestes concepcions en les quals se'ns proposa un objectiu determinat.

Kant pensava que les ètiques materials presentaven inconvenients perquè els actes són un mitjà per aconseguir un objectiu, són hipotètiques: si vols aconseguir X, ha de fer Y. Això vol dir que no hi ha actes absolutament bons, sinó que només ho són si acceptem aquell objectiu suprem i ens ajuden a arribar-hi.

Les ètiques materials també són heterònomes, és a dir que no són autònomes. Això és perquè les nomes de conducta no les tria el subjecte, sinó que no són determinades pel bé suprem o objectiu que haguem d'assolir.

Kant pretén ser una ètica formal, del deure i autònoma. Kant creu que les normes ètiques no han de dependre de cap condició, sinó que han de ser necessàries i universalment vàlides. Kant també pensava que la base de l'ètica ha de ser l'autonomia del subjecte que actua.

L'ètica kantiana està lliure de contingut, no és una ètica material, sinó que és una ètica formal. Només ens indica la forma de com han de ser les normes, però no ens dirà mai què hem de fer, perquè això és una cosa que ens pertany únicament a nosaltres.

Cal que el subjecte elabori de manera autònoma regles de conducta, que Kant anomena màximes. Ara bé, no totes les màximes són igualment vàlides. Si volem que les màximes siguin moralment vàlides cal que s'ajustin a l'imperatiu categòric.

L'imperatiu categòric està estretament lligat al deure. L'ètica de kantiana és una ética deontològica. Una acció és moralment correcta  es quan la fem per deure i no per aconsguir una altra cosa