Ètica Kantiana: Deures, Imperatius i Exàmens Corregits

Examen 1

Enumerarem alguns deures, segons la divisió habitual entre deures envers nosaltres mateixos i deures envers els altres, i entre deures perfectes i imperfectes...

Pregunta I

(i) Es descriu el cas d'una persona que considera prometre que retornarà certa quantitat de diners sense tenir la intenció de fer-ho.

(ii) Kant fa explícita la màxima segons la qual actuaria aquesta persona si no retornés els diners.

(iii) Es pregunta si aquesta màxima podria esdevenir una llei universal i respon que no.

Pregunta II

a) Deures perfectes: obligacions morals que s'han de complir sempre.

b) Estar d'acord amb ella mateixa: ser consistent, no contradir-se.

Pregunta III

Expliqueu què porta Immanuel Kant a formular la pregunta següent del text i quin sentit i justificació té la resposta que ofereix: «Què passaria si la meva màxima esdevingués una llei universal? Veig de seguida que mai no podria valer com una llei universal de la natura-lesa i estar d'acord amb ella mateixa.»

(i) Explicar que el que porta Kant a formular aquesta pregunta és voler donar resposta a si és moralment acceptable no complir una promesa.

(ii) Esmentar els elements bàsics de l'ètica kantiana: la bona voluntat com a única cosa amb valor per ella mateixa; un acte és moralment valuós si es fa per deure i conforme al deure. Distinció entre imperatius hipotètics i categòrics.

(iii) Formular i explicar breument l'imperatiu categòric (pautes de conducta basada en principis universals i humans, actuar com hauria de fer tothom; ètica autònoma, actuar per deure).

(iv) Explicar l'aplicació de l'imperatiu categòric a l'exemple del text: per determinar si el trencament de la promesa seria acceptable, cal veure si es pot desitjar que la màxima esdevingui llei universal.

(v) Explicar perquè no es pot desitjar que esdevingui llei universal: donaria lloc a una situació inconsistent. Si fos llei universal que no es compleixen les promeses, no ens refiaríem els uns dels altres i no existirien les promeses.

Examen 2

S'ha de poder voler que una màxima de la nostra acció esdevingui una llei universal: aquest és el cànon general del judici moral de la nostra acció...

Pregunta I

(i) El principi general de la nostra acció és que s'ha de poder voler que la màxima segons la qual actuem esdevingui llei universal.

(ii) Kant distingeix dos casos: aquells en què no es pot concebre (sense contradicció) que una màxima esdevingui llei universal, i aquells en què es pot pensar, però no es pot voler.

(iii) Kant diu que aquestes dues possibilitats corresponen a la distinció entre deures estrictes i amplis.

Pregunta II

a) Màxima: principi subjectiu de l'acció. Alternativament, una regla que guia l'acció d'una persona en determinades circumstàncies.

b) Sense contradicció: sense aspectes incompatibles que no es poden donar junts en la realitat.

Pregunta III

Expliqueu el sentit i la justificació, segons Immanuel Kant, de l'afirmació: «el primer tipus d'accions s'oposen al deure estricte (o rigorós), mentre que el segon tipus d'accions s'oposen al deure ampli (o meritori)»

(i) La noció d'imperatiu categòric. Formulació i explicació de l'imperatiu categòric en termes de la Llei Universal.

(ii) Explicar com es poden tractar diferents exemples apel·lant a la formulació de l'imperatiu categòric com a llei universal (suïcidi, promesa, desenvolupament de les pròpies capacitats, ajudar a qui ho necessita).

(iii) Explicar per què alguns exemples (suïcidi, promesa) plantegen situacions on s'avalua si es compleix un deure estricte, i per què altres (desenvolupament de les pròpies capacitats, ajudar a qui ho necessita) il·lustren una situació on es considera si es compleix un deure ampli.

Examen 2 (bis)

[...] si hi ha d'haver [...] un imperatiu categòric, cal que sigui un principi tal que a partir de la idea d'allò que és necessàriament un fi per a tothom -ja que és un fi en si mateix- constitueixi un principi objectiu de la voluntat, un principi que consegüentment pugui servir de llei pràctica universal.

Pregunta I

(i) Kant raona d'on pot sorgir un imperatiu categòric: ha de ser a partir d'allò que és un fi per a tothom.

(ii) La naturalesa racional és un fi en si mateix.

(iii) A partir d'aquí formula l'imperatiu categòric: cal tractar la humanitat sempre com un fi en si mateix, i no com un mitjà.

(iv) Aplica aquest principi al cas del suïcidi: aniria en contra de l'imperatiu categòric perquè tractaria la humanitat (a si mateix) com un mitjà, i no com un fi.

Pregunta II

a) Imperatiu categòric: principi que diu com cal comportar-se, no per obtenir alguna cosa desitjada, sinó necessàriament, independentment de qualsevol altre fi.

b) Llei pràctica universal: regla que diu com ens hem de comportar, vàlida en tota circumstància i per a qualsevol agent.

Pregunta III

Expliqueu el sentit i la justificació, segons Immanuel Kant, de l'afirmació: «jo no puc disposar pas de l'home en la meva persona, jo no puc mutilar-lo, danyar-lo o matar-lo».

(i) Idees bàsiques de l'ètica kantiana: distinció entre imperatius hipotètics i categòrics. La bona voluntat com a única cosa amb valor en ella mateixa; un acte és moralment valuós si es fa per deure i conforme al deure.

(ii) Explicar la formulació de l'imperatiu categòric en termes del fi en si mateix.

(iii) Explicació de per què mutilar-se, danyar-se o matar-se a si mateix seria tractar-se com un mitjà, i no com un fi.

Les tres preguntes que es fa:

• Què puc conèixer/saber?
• Què he de fer?
• Què m'és permès esperar?