Ètica de Kant i Hume: imperatiu categòric i deures (PAU)

PAU juny 2025 — sèrie 4

Ara enumerarem alguns deures, segons la seva divisió ordinària en deures envers nosaltres mateixos i deures envers els altres, en deures perfectes i deures imperfectes. […]

Encara un quart individu, al qual tot li va bé, però veu d’altres persones que s’enfronten a grans dificultats. Ell podria fàcilment ajudar-les, però pensa: «Què m’importa? Que cadascú sigui tan feliç com vulgui el cel o com ell pugui; jo no li prendré res, ni mai l’envejaré; es tracta només que no tinc gens de ganes d’aportar res al seu benestar o d’assistir-lo en els seus problemes!»

Ara: si aquesta manera de pensar esdevingués una llei universal de la naturalesa, el gènere humà podria certament subsistir i, sens dubte, encara millor que quan tothom parla de compassió i de benevolència o fins i tot s’apressa a practicar ocasionalment accions d’aquesta mena, però també, així que pot, enganya, trafica amb els drets humans o els viola d’altres maneres.

Tanmateix, encara que sigui possible que aquella màxima pugui subsistir com a llei universal de la naturalesa, és, però, impossible de voler que un tal principi valgui pertot arreu com a llei de la naturalesa. Una voluntat que decidís això, en efecte, es contradiria ella mateixa, en la mesura que poden produir-se certament molts casos en què aquest individu necessiti l’amor i la compassió dels altres i en què, a causa d’aquesta llei de la naturalesa sorgida de la seva pròpia voluntat, es veuria privat ell mateix de tota esperança d’aconseguir l’assistència que desitja.

Immanuel Kant. Fonamentació de la metafísica dels costums

Pregunta I

En aquest fragment, Kant examina una màxima que proposa que un individu s’absté d’ajudar els altres malgrat tenir la capacitat de fer-ho. Indica que, tot i que aquesta màxima podria concebre’s com una llei universal de la naturalesa sense generar una contradicció lògica —ja que la humanitat encara podria sobreviure—, no seria possible voler-la com a norma universal, perquè la voluntat es veuria en conflicte quan necessités suport i compassió dels altres. Així, el text subratlla que la moralitat d’una acció depèn que la màxima que la guia pugui ser universalitzada segons l’imperatiu categòric.

Pregunta II

• a) «deure envers nosaltres mateixos»: Deure que tenim, com a éssers racionals, de preservar i respectar la nostra pròpia dignitat.
• b) «llei universal de la naturalesa»: Regla que s’aplica universalment a tots els éssers racionals, sense cap excepció.

Pregunta III

Amb aquesta afirmació, Kant vol mostrar que la moralitat d’una màxima no depèn només de si pot ser concebuda com una norma universal, sinó que també ha de poder ser racionalment desitjada com a tal per qualsevol ésser racional. En el fragment, la màxima estudiada consisteix a no ajudar els altres tot i tenir la capacitat de fer-ho. Kant reconeix que aquesta màxima podria ser imaginada com a llei universal sense crear una contradicció lògica, ja que la humanitat podria continuar existint encara que ningú prestés ajuda.

Tanmateix, això no és suficient per considerar-la moral. Segons la primera formulació de l’imperatiu categòric, «actua només segons aquella màxima que puguis voler que esdevingui llei universal», una màxima ha de superar tant la prova de la concepció com la de la voluntat. Kant distingeix entre contradicció en la concepció i contradicció en la voluntat. La contradicció en la voluntat ocorre quan una màxima pot ser pensada com a universal, però no pot ser desitjada racionalment, perquè entra en conflicte amb objectius que tot ésser racional ha de poder voler necessàriament.

Aquest és el cas de la màxima del text: un ésser racional no podria voler un món on ningú ajudés els altres, ja que es trobaria inevitablement en situacions en què necessitaria ajuda i cooperació alienes. Voler aquesta norma universal significaria frustrar els propis objectius, creant una autocontradicció de la voluntat.

A més, aquesta anàlisi es vincula amb la concepció kantiana de l’autonomia de la voluntat i amb la idea que la llei moral ha de ser autoimposada per la raó. Desitjar una norma que impedeixi satisfer necessitats humanes fonamentals entra en conflicte amb aquesta autonomia. Per això, la màxima de no ajudar els altres és moralment inadmissible segons l’ètica de Kant i dóna lloc a l’existència de deures imperfectes envers els altres, com el deure de beneficència.

Exercici 2 (PAU juny 2025 — sèrie 4)

Kant entén la moralitat com el resultat de la raó pràctica i de la capacitat d’organitzar màximes individuals com a normes universals. Els deures no depenen de sentiments ni de costums, sinó de la coherència i autonomia racional. Les persones han d’actuar segons principis que puguin ser desitjats com a lleis universals i han de tractar els altres com a fins en si mateixos, mai només com a instruments.

Per contra, Hume concep la moralitat com el producte de sentiments, costums i simpatia. Per a Hume, la raó només descriu fets i conseqüències, sense generar obligacions morals. Són els sentiments de compassió i la naturalesa humana els que determinen què és correcte, i la moral depèn del context i de l’experiència concreta.

Kant, en canvi, situa la raó com a fonament de la llei moral, independent dels desitjos o de l’experiència sensible, establint així una ètica universal i necessària. Aquesta comparació evidencia el contrast entre l’ètica racionalista de Kant i l’empirisme moral de Hume: mentre Hume veu la moral com a contingent i psicològicament determinada, Kant defensa que els principis morals són objectius, universals i exigibles racionalment. Així, la moral kantiana permet establir deures vàlids per a tots els éssers racionals, garantint coherència i seguretat en l’acció, cosa que l’enfocament de Hume no assegura.

PAU 2025 — sèrie 0

En segon lloc, pel que fa al deure necessari o estricte envers els altres, aquell qui té al cap la idea de fer una falsa promesa s’adonarà tot seguit que vol servir-se d’un altre home simplement com a mitjà per a un fi que aquest home no comparteix. De fet, és impossible que aquell que jo vull emprar per al meu propòsit mitjançant una tal promesa estigui d’acord amb la meva manera de comportar-me envers ell i, per tant, no pot ser que ell comparteixi el fi de la meva acció. Aquest conflicte amb el principi de respectar els altres homes es veu encara més clarament quan s’addueixen exemples d’atacs a la llibertat i a la propietat d’altri. Aquí es fa manifest, en efecte, que el transgressor dels drets dels homes té la intenció de servir-se de la persona dels altres simplement com a mitjà, sense prendre en consideració que ells, com a éssers racionals, sempre han de ser valorats al mateix temps com a fins, és a dir, solament com a éssers que han de poder contenir en ells mateixos el fi d’aquesta acció.

Immanuel Kant, Fonamentació de la metafísica dels costums, II

Exercici 1

Pregunta I

En aquest fragment, Kant sosté que mentir prometent una acció amb l’objectiu d’obtenir un benefici personal és immoral, perquè implica utilitzar l’altra persona com a mitjà i no reconèixer-la com a fi en si mateixa. Aquesta conducta viola els drets i la llibertat de la persona implicada, que no comparteix l’objectiu de l’agent. La idea principal és que tots els éssers racionals han de ser respectats com a fins en si mateixos, i mai tractats només com a instruments. Així, Kant demostra que el deure moral requereix respecte per la dignitat i autonomia dels altres, i que la moralitat depèn de seguir màximes universals compatibles amb l’imperatiu categòric.

Pregunta II

• a) «deure necessari o estricte»: Deure moral obligatori per a tothom, que cal complir en qualsevol circumstància sense excepcions.
• b) «mitjà»: Individu que es tracta només com a eina per aconseguir un objectiu que no coincideix amb els seus propis interessos.

Pregunta III

Kant afirma que fer una promesa falsa amb la intenció de servir-se de l’altre com a mitjà és immoral, ja que vulnera la llibertat i la dignitat de l’ésser racional promès, que no comparteix el fi de l’agent. Aquesta idea s’articula amb la segona formulació de l’imperatiu categòric, segons la qual hem d’actuar sempre de manera que tractem la humanitat, tant en nosaltres mateixos com en els altres, com a fi i mai només com a mitjà. La màxima de prometre falsament no pot ser universalitzada: si tothom actués així, la confiança mútua desapareixeria i la institució mateixa de la promesa deixaria de tenir sentit. Això constitueix una contradicció en la voluntat, ja que ningú podria racionalment voler un món en què la seva pròpia llibertat i necessitat de confiança quedés constantment violada.

A més, aquesta anàlisi reflecteix la concepció kantiana de la raó pràctica i l’autonomia de la voluntat, ja que els éssers racionals han d’autoimposar-se lleis morals coherents i universals. Una màxima que permetés enganyar constantment contradiu aquesta autonomia, perquè impediria que els altres actuin com a éssers amb fins racionals, cosa que a la vegada limita la possibilitat que la pròpia voluntat pugui ser realitzada dins d’un marc racional i social. Per tant, la immoralitat de trair o enganyar no depèn dels sentiments ni de les conseqüències, sinó de la impossibilitat de voler aquesta màxima com a llei universal sense entrar en contradicció amb la pròpia raó. Aquest text exemplifica com els deures envers els altres són estrictes i universals: no podem utilitzar les persones només com a instruments, sinó que sempre hem de respectar la seva dignitat i llibertat com a fi en si mateixos. Així es justifica filosòficament la prohibició de promeses falses, l’engany i qualsevol acció que vulneri els drets dels éssers racionals.

Exercici 2

Segons David Hume, la moralitat d’una acció depèn principalment dels sentiments i de les conseqüències que comporta. En aquest exemple, si agafar-se el llapis o el producte d’un gran magatzem no causa cap dany notable i alhora produeix satisfacció a qui el pren, Hume podria considerar que l’acte és moralment acceptable. Per a Hume, la raó no genera obligacions morals; només serveix per avaluar conseqüències, mentre que els sentiments de simpatia o desaprovació determinen el judici moral.

En canvi, segons Immanuel Kant, endur-se el producte sense pagar és clarament immoral. Robar vulnera un deure perfecte envers els altres, ja que implica prendre un bé aliè sense permís i utilitzar-lo només com a mitjà per satisfer un desig personal. A més, la màxima «si desitjo alguna cosa i no puc pagar-la, me la prenc» no podria ser una llei universal: si tots actuessin així, desapareixeria la propietat privada, creant una contradicció racional. Per a Kant, la moralitat no depèn de les conseqüències ni dels sentiments, sinó del compliment del deure i de l’adhesió a la llei moral universal.

D’aquesta manera, mentre Hume avalua l’acció segons els efectes i les emocions que provoca, Kant la jutja segons si pot ser universalitzada i si respecta la dignitat i els drets dels altres. Aquest exemple evidencia la diferència entre una moral basada en l’experiència i els sentiments, com la d’Hume, i una ètica racional, formal i deontològica, com la de Kant.

PAU Setembre 2024 — sèrie 3

En segon lloc, pel que fa al deure necessari o estricte envers els altres, aquell qui té al cap la idea de fer una falsa promesa s’adonarà tot seguit que vol servir-se d’un other home simplement com a mitjà per a un fi que aquest home no comparteix. De fet, és impossible que aquell que jo vull emprar per al meu propòsit mitjançant una tal promesa estigui d’acord amb la meva manera de comportar-me envers ell i, per tant, no pot ser que ell comparteixi el fi de la meva acció. Aquest conflicte amb el principi de respectar els altres homes es veu encara més clarament quan s’addueixen exemples d’atacs a la llibertat i a la propietat d’altri. Aquí es fa manifest, en efecte, que el transgressor dels drets dels homes té la intenció de servir-se de la persona dels altres simplement com a mitjà, sense prendre en consideració que ells, com a éssers racionals, sempre han de ser valorats al mateix temps com a fins, és a dir, solament com a éssers que han de poder contenir en ells mateixos el fi d’aquesta acció.

1.

En aquest fragment, Kant examina el deure perfecte envers els altres mitjançant l’exemple d’una promesa falsa. Argumenta que enganyar algú amb una promesa significa tractar aquesta persona només com un mitjà per aconseguir un objectiu propi que ella no comparteix. Això atempta contra la seva llibertat i dignitat com a ésser racional. Kant sosté que tots els éssers humans han de ser considerats sempre com a fins en si mateixos, i mai només com a instruments. El text il·lustra que violar drets com la llibertat o la propietat és moralment incorrecte, ja que infringeix aquest principi bàsic de la moralitat kantiana.

2.

• a) «deure necessari o estricte»: Deure moral universal que cal complir en tot moment i que no admet excepcions.
• b) «mitjà»: Ésser humà tractat només com a mitjà per aconseguir un objectiu que no comparteix.

Pregunta III

Kant defensa que vulnerar els drets dels altres significa tractar-los només com a mitjans per aconseguir un benefici propi, i no com a éssers amb valor intrínsec, fet que és moralment inacceptable. Aquesta idea s’emmarca en la segona formulació de l’imperatiu categòric, que estableix que sempre hem d’actuar de manera que respectem la humanitat, tant en nosaltres com en els altres, com a fi i mai només com a instrument. Els éssers humans, per la seva racionalitat, tenen dignitat i no poden ser utilitzats com a simples eines, ja que posseeixen autonomia moral.

En l’exemple de la promesa falsa, l’agent enganya l’altra persona per obtenir un benefici personal, impedint que aquesta pugui decidir lliurement si vol participar. Així, se li nega la seva capacitat d’autodeterminació i se l’usa només com a mitjà. L’acte és immoral no pels seus efectes, sinó perquè la màxima que el guia ja és contrària al deure moral.

A més, aquesta màxima no podria ser adoptada com a llei universal segons la primera formulació de l’imperatiu categòric. Si tothom fes promeses amb la intenció de no complir-les, la institució de la promesa deixaria de tenir sentit, ja que ningú podria confiar en els altres. Aquesta contradicció mostra que la màxima no pot ser universalitzada, i per tant, que l’acte és moralment incorrecte.

Finalment, aquesta argumentació reflecteix la idea kantiana d’autonomia i legislació universal: l’ésser racional ha d’actuar com a creador de la llei moral vàlida per a tothom. Quan algú enganya o viola drets aliens, actua de manera heterònoma, guiada pels seus interessos o inclinacions, i no pel deure. Per això, per a Kant, respectar els drets, la llibertat i la dignitat dels altres constitueix un deure perfecte, que cal complir sempre i sense excepcions.

Exercici 2

Segons Kant, una acció és moralment obligatòria quan sorgeix del deure i la seva màxima pot ser desitjada com a llei universal aplicable a tots els éssers racionals. Aquesta obligació moral és incondicional i no depèn ni de les conseqüències que tingui l’acció ni dels sentiments o desitjos personals. Una acció és deure quan la seva regla respecta totes les persones com a fins en si mateixes i compleix l’imperatiu categòric. Així, la moralitat es basa en la raó pràctica i en l’autonomia del subjecte moral.

Per contra, segons David Hume, l’obligació moral no té fonament en la raó, sinó en els sentiments. La raó, per a Hume, no pot motivar l’acció; només serveix per analitzar idees o conèixer fets. El que ens fa percebre una acció com a obligatòria és el sentiment d’aprovació o desaprovació que desperta, especialment gràcies a la simpatia envers els altres. D’aquesta manera, la moral depèn de l’experiència i de la naturalesa humana, i pot variar segons les circumstàncies.

Així, mentre Kant afirma que les obligacions morals són universals i necessàries, basades en la raó i vàlides per a tots els éssers racionals, Hume sosté que aquestes deriven dels sentiments humans i no tenen caràcter absolut. Aquesta diferència mostra el contrast entre una ètica racional i deontològica, com la de Kant, i una ètica empírica i sentimental, com la de Hume.

PAU Setembre 2023 — sèrie 2

S’ha de poder voler que una màxima de la nostra acció esdevingui una llei universal: aquest és el cànon general del judici moral de la nostra acció. Algunes accions són de tal índole que la seva màxima no es pot ni tan sols pensar, sense contradicció, com a llei natural universal, i encara menys es pot voler que hagi d’esdevenir llei universal. En altres accions no es troba, és cert, aquesta impossibilitat intrínseca, però segueix essent impossible voler que la seva màxima sigui elevada a la universalitat d’una llei de la naturalesa, perquè una voluntat com aquesta es contradiria amb ella mateixa. És fàcil veure que el primer tipus d’accions s’oposen al deure estricte (o rigorós), mentre que el segon tipus d’accions s’oposen al deure ampli (o meritori), i que així, per mitjà d’aquests exemples, tots els deures […] queden plenament considerats en la seva dependència respecte al nostre únic principi.

Immanuel Kant. Fonamentació de la metafísica dels costums, II

1.

En aquest fragment, Kant presenta el principi bàsic per jutjar la moralitat: una acció només és correcta si la seva regla o màxima podria ser desitjada com una llei universal. Distingix dues formes d’accions immorals. La primera es dona quan la màxima ni tan sols pot concebre’s com a llei universal sense generar una contradicció; aquests són els deures estrictes. La segona es produeix quan la màxima podria existir com a universal, però no podria ser racionalment desitjada, ja que la voluntat s’autocontradiria. Aquesta diferenciació permet organitzar tots els deures segons l’imperatiu categòric.

2.

• a) «màxima»: Regla personal que orienta l’actuació i reflecteix el propòsit de qui actua moralment.
• b) «sense contradicció»: Capacitat que té una màxima de convertir-se en norma universal sense generar contradiccions en la raó.

3.

Kant, amb aquesta explicació, fa una distinció clau entre dues categories de deures segons com una màxima es relaciona amb l’imperatiu categòric. Els deures estrictes o rigorosos són aquells que es trenquen quan la màxima d’una acció no podria ser concebuda com a norma universal sense generar contradicció. En aquests casos apareix una contradicció en la concepció, ja que si tothom actués segons aquesta màxima, l’acció es tornaria impossible, perquè desapareixerien les condicions que la fan factible. Per això, aquests deures prohibeixen actes específics com mentir, enganyar amb promeses falses o robar, tenint un caràcter absolut i negatiu, sense permetre excepcions.

D’altra banda, els deures amplis o meritoris són aquells en què la màxima es podria concebre com a llei universal sense contradiccions lògiques, però no podria ser volguda racionalment per un agent coherent. Aquí no hi ha contradicció en la concepció, sinó una contradicció en la voluntat, ja que desitjar que tothom actués així entraria en conflicte amb els fins racionals que tot ésser racional necessàriament té, com rebre ajuda quan sigui necessari o desenvolupar les pròpies habilitats. A diferència dels deures estrictes, aquests no imposen accions concretes, sinó que ofereixen marge de llibertat sobre com dur-los a terme.

Aquesta separació permet entendre per què algunes accions són sempre moralment prohibides, mentre que altres constitueixen només orientacions generals del comportament. Tant els deures estrictes com els amplis sorgeixen de la primera formulació de l’imperatiu categòric, que obliga a actuar només segons màximes que es puguin voler com a llei universal. Així, la classificació de deures no depèn de les conseqüències ni dels desitjos personals, sinó de la coherència racional de la màxima.

Finalment, aquesta perspectiva s’emmarca en la idea de l’autonomia moral: l’ésser racional és alhora agent i legislador de la llei moral, i ha d’actuar segons principis que ell mateix podria establir universalment. D’aquesta manera, Kant mostra que tota la seva ètica pot organitzar-se a partir d’un principi racional únic, i que la distinció entre deures estrictes i amplis reflecteix les diferents formes en què una màxima pot entrar en conflicte amb la raó pràctica.

Exercici 2

Segons Kant, una acció és moralment prohibida quan la màxima que la guia no pot convertir-se en una norma universal segons l’imperatiu categòric. Si la universalització de la màxima provoca una contradicció, ja sigui en la concepció o en la voluntat, l’acte es considera moralment inacceptable. La prohibició moral no depèn de les conseqüències de l’acció ni dels sentiments de l’agent, sinó que es basa en el fet que l’acció viola una llei moral racional i universal. Per tant, una acció és immoral quan no es podria voler que esdevingués una norma vàlida per a tots els éssers racionals, sense importar el context ni els interessos particulars.

En canvi, per a David Hume, una acció és considerada incorrecta quan provoca sentiments de desaprovació en les persones que la presencien. Hume sosté que la raó no pot determinar el que està bé o malament, ja que només serveix per analitzar fets o relacions d’idees, però no per establir obligacions morals. El judici moral sorgeix dels sentiments, especialment de la simpatia, que ens porta a reaccionar davant actes que causen perjudici o beneficien el benestar dels altres. Per això, la moral depèn de l’experiència, del context social i de la naturalesa humana.

D’aquesta manera, mentre Kant fonamenta la prohibició moral en la universalitat i en la necessitat racional de la llei moral, Hume la fonamenta en les emocions i en l’experiència compartida entre les persones. Aquesta comparació posa de relleu la diferència entre una ètica deontològica i formal, com la de Kant, i una ètica empírica i sentimental, com la de Hume, mostrant dues formes radicalment diferents d’entendre què sustenta la moralitat.

PAU juny 2022 — sèrie 2

[…] si hi ha d’haver […] un imperatiu categòric, cal que sigui un principi tal que a partir de la idea d’allò que és necessàriament un fi per a tothom —ja que és un fi en si mateix— constitueixi un principi objectiu de la voluntat, un principi que consegüentment pugui servir de llei pràctica universal.

El fonament d’aquest principi és aquest: la naturalesa racional existeix com a fi en si mateix.

[…] l’imperatiu pràctic serà el següent: Actua de tal manera que tractis la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre al mateix temps com a fi, mai simplement com a mitjà. Vegem si això pot portar-se a efecte. Considerem els mateixos exemples que havíem tractat anteriorment:

En primer lloc, segons el concepte del deure necessari envers un mateix, aquell qui estigui considerant el suïcidi es preguntarà si la seva acció pot concordar amb la idea de la humanitat com a fi en si. Si ell, per tal d’escapar-se d’una situació penosa, es destrueix a si mateix, se serveix d’una persona simplement com un mitjà per a conservar una situació suportable fins a la fi de la vida. Però l’home no és una cosa, no és consegüentment quelcom que pugui ser tractat simplement com un mitjà, sinó que en totes les seves accions ha de ser considerat sempre com un fi en si mateix. Per consegüent, jo no puc disposar pas de l’home en la meva persona, jo no puc mutilar-lo, danyar-lo o matar-lo.

Immanuel Kant. Fonamentació de la metafísica dels costums, II

1.

En aquest fragment, Kant exposa la segona formulació de l’imperatiu categòric, que estableix que la humanitat, com a ésser racional, sempre ha de ser tractada com a fi en si mateixa i mai només com a mitjà per aconseguir un altre fi. Aquesta idea es fonamenta en la dignitat inherent de les persones, que no poden ser utilitzades com a instruments, ni tan sols per preservar la pròpia vida. Kant aplica aquest principi al cas del suïcidi, argumentant que és immoral perquè suposa utilitzar-se a un mateix com a simple mitjà per escapar del dolor. El fragment mostra com la moral kantiana connecta la dignitat humana, l’imperatiu categòric i els deures estrictes envers un mateix, evidenciant la naturalesa racional i universal de l’ètica kantiana.

2. Significats breus

• a) «imperatiu categòric»: Llei moral vàlida per a tots els éssers racionals, independent de desitjos o circumstàncies.
• b) «llei pràctica universal»: Regla ètica que s’aplica universalment i ha de ser seguida per tots sense cap excepció.

Pregunta III

Kant destaca que ningú no pot considerar-se a si mateix com un objecte. Segons la segona formulació de l’imperatiu categòric, hem d’actuar de manera que la humanitat, tant en nosaltres com en els altres, sigui tractada sempre com a fi i mai només com a mitjà. La naturalesa racional de la persona li atorga una dignitat inherent, que impedeix utilitzar-se com a instrument per assolir fins temporals, encara que semblin justificables, com alleujar el patiment.

En el cas del suïcidi, Kant sosté que qui decideix posar fi a la seva vida es converteix en un mitjà per acabar amb el dolor, reduint el valor de la seva pròpia humanitat a un instrument per aconseguir un objectiu subjectiu. Això vulnera un deure estricte envers un mateix, ja que contradiu l’exigència de la raó de respectar la condició d’ésser racional.

Aquesta prohibició no depèn dels resultats ni del sofriment que s’evitaria, sinó del principi racional universal que sustenta tota la moral kantiana: una acció és moral si la seva màxima pot ser universalitzada sense contradicció.

A més, aquesta noció s’associa amb l’autonomia moral: l’ésser racional és legislador de la llei moral, i destruir-se significa negar-se com a subjecte moral. Per això, mutilar-se, danyar-se o suïcidar-se és immoral, ja que implica tractar la humanitat com a mitjà i no com a fi. En resum, Kant defensa que el respecte a la humanitat és absolut i incondicional, i que fins i tot la pròpia vida està subjecta a aquesta obligació moral.

Exercici 2

Kant sosté que la moral es basa en la raó i en principis universals i necessaris. Una acció és moralment correcta quan s’acompleix per deure i la màxima que la guia pot convertir-se en llei universal sense generar contradiccions. La moralitat no depèn dels efectes ni dels sentiments, sinó de l’adequació a l’imperatiu categòric. Tots els éssers racionals posseeixen dignitat inherent, que obliga a tractar la humanitat, en un mateix i en els altres, com a fi i mai només com a mitjà. Així, l’ètica kantiana és formal, deontològica i basada en l’autonomia de la raó pràctica, convertint cada individu en legislador de la seva pròpia conducta moral.

Per contra, David Hume considera que la moral es fonamenta en els sentiments: els judicis morals depenen de l’aprovació o desaprovació que desperten, especialment a través de la simpatia. La raó només té un paper instrumental i no pot generar obligacions morals. La moral és empírica, depèn de l’experiència i pot variar segons el context i les emocions.

D’aquesta manera, mentre Kant defensa una moral universal, necessària i normativa basada en la raó i la dignitat humana, Hume proposa una moral relativa, sentimental i empírica, condicionada pels sentiments i la naturalesa social. Aquesta diferència mostra dues visions oposades sobre la legitimitat de les normes morals, la responsabilitat i la relació entre raó i emoció.

Selectivitat juliol 2020 — sèrie 3

Enumerarem ara alguns deures, segons la divisió habitual entre deures envers nosaltres mateixos i deures envers els altres, i entre deures perfectes i imperfectes. […]

2. Un altre individu es veu empès per la necessitat a demanar que li prestin diners. Ell sap molt bé que no podrà tornar-los, però també veu que no li prestaran res si no promet fermament de tornar-ho en un temps determinat. Té ganes de fer aquesta promesa, però encara té prou consciència per a preguntar-se: No és prohibit i contrari al deure sortir del pas d’aquesta manera? Suposant, tanmateix, que prengués aquesta determinació, la màxima de la seva acció s’expressaria així: «Quan cregui que necessito diners, els demanaré prestats i prometré tornar-los, encara que sàpiga que no ho faré mai.»

Malgrat que tal vegada aquest principi de l’amor a si mateix o del propi profit pugui estar d’acord amb tot el meu benestar futur, ara la pregunta és aquesta: És això lícit? Jo transformo, per tant, l’exigència de l’amor propi en una llei universal i plantejo la qüestió d’aquesta manera: Què passaria si la meva màxima esdevingués una llei universal? Veig de seguida que mai no podria valer com una llei universal de la naturalesa i estar d’acord amb ella mateixa […].

Immanuel Kant. Fonamentació de la metafísica dels costums, II

1.

En aquest fragment, Kant utilitza l’exemple d’una promesa falsa per il·lustrar un deure perfecte envers els altres. L’agent es pregunta si seria correcte demanar diners prometent retornar-los tot i saber que no podrà complir-ho, i sotmet la seva màxima a la prova de la universalització. Kant argumenta que aquesta màxima no podria convertir-se en llei universal sense generar una contradicció: si tots actuessin així, la confiança mútua i la institució mateixa de les promeses deixarien de tenir sentit. El text mostra com funciona l’imperatiu categòric, diferencia entre accions moralment lícites i prohibides, i subratlla la importància de respectar la dignitat i la racionalitat dels altres éssers humans.

2. Significats breus

• a) «deures envers nosaltres mateixos»: responsabilitats morals que obliguen a respectar la pròpia dignitat, autonomia i capacitat racional com a ésser humà.
• b) «estar d’acord amb ella mateixa»: Universalitzabilitat: capacitat d’una màxima d’ésser concebuda com a llei moral per a tots sense generar incoherència ni contradicció.

Pregunta III

Kant planteja aquesta qüestió perquè defensa que la moralitat d’una acció no depèn dels efectes que produeix ni dels interessos personals, sinó de si la màxima que la guia podria ser adoptada com a norma universal per a tots els éssers racionals. Davant la temptació de fer una promesa falsa per necessitat, l’agent ha d’avaluar si el principi subjacent podria convertir-se en llei universal. Això reflecteix la concepció kantiana segons la qual la raó determina el deure i que una acció només és moralment correcta si respecta la racionalitat i la dignitat de tots els implicats.

Si es universalitza la màxima «quan necessito diners, prometo tornar-los encara que no ho faci», s’evidencia que mai no podria funcionar com a llei universal sense generar contradicció. Si tots actuessin així, la institució de la promesa desapareixeria, perquè ningú no confiaria en la paraula dels altres. Això constitueix una contradicció en la concepció, ja que l’acció que es pretén universalitzar es tornaria impossible en un món on tots seguissin la mateixa màxima.

Per tant, fer una promesa falsa vulnera un deure perfecte envers els altres, ja que implica utilitzar-los com a simples mitjans per obtenir un benefici propi, negant la seva autonomia i dignitat. La prohibició no depèn de les conseqüències ni del benefici personal, sinó de la coherència racional i universal de la moral, que exigeix que les màximes puguin ser elevades a llei universal voluntàriament. Aquest raonament mostra que la moral kantiana és racional, universal i normativa, i subratlla la importància del principi d’universalitat, la dignitat humana i l’autonomia moral com a fonaments de tota acció correcta.

Exercici 2

Kant sosté que la moralitat té com a fonament la raó i lleis morals universals i necessàries. Una acció és correcta quan s’actua per deure i la màxima que la guia pot ser adoptada com a llei universal sense generar contradiccions. La moral no depèn dels efectes de l’acció ni dels sentiments de l’agent, sinó del respecte a la llei moral i a la dignitat inherent dels éssers racionals. Tot ésser racional posseeix autonomia i la capacitat de legislar moralment la seva conducta, de manera que l’ètica kantiana és formal, deontològica i universal, requerint coherència i respecte envers tothom.

En canvi, segons David Hume, la moral s’assenta en els sentiments i no en la raó. Els judicis morals es basen en les emocions d’aprovació o desaprovació que experimentem davant les accions, especialment a través de la simpatia. La raó només té un paper instrumental, ajudant a conèixer fets o mitjans, però no pot imposar obligacions morals. La moral depèn de l’experiència humana, és empírica i pot variar segons el context i les emocions.

Així, mentre Kant proposa una moral universal, necessària i racional, basada en el deure i la coherència de les màximes amb la llei universal, Hume concep la moral com un producte dels sentiments humans, subjectiva i flexible. Aquesta diferència evidencia dues visions oposades sobre l’origen i la legitimitat de les normes morals, la responsabilitat individual i la relació entre raó i sentiment en l’acció ètica.