Ètica i Filosofia: Aristòtil, Epicur, Utilitarisme, Estoïcisme, Kant i Sastre

Aristotelisme

Aristòtil, el filòsof que més influència ha tingut en la nostra cultura occidental. La seua ètica és finalista: segons ell, l'interès de les accions humanes s'orienta a aconseguir uns fins concrets. Se l'anomena eudemonisme perquè el fi suprem que busca és la felicitat.

Els béns

Els éssers humans, quan pensen i actuen, ho fan per a aconseguir unes finalitats que el filòsof anomena béns. Els béns són allò pel qual els éssers humans treballen com a fi en si mateix. Els béns no són una cosa subjectiva, sinó que tots els éssers humans hi tenen tendència.

La felicitat i virtuts intel·lectuals

Per a l'ésser humà, la felicitat no és altra cosa que l'exercici de l'activitat de la raó. Aristòtil anomena virtuts intel·lectuals els mitjans dels quals es val l'ésser humà, i en són cinc: art, ciència, prudència, saviesa i intel·ligència.

Béns exteriors i virtut moral

La virtut moral és la força que porta l'ésser humà a actuar de manera que aconseguisca assolir el bé proposat. Aristòtil qualifica la virtut moral com el terme mitjà entre dos extrems; també pensa que el terme mitjà just és aquell que no s'excedeix ni per excés ni per defecte. Contràriament a les virtuts intel·lectuals, les virtuts morals naixen de l'hàbit i dels costums del seu ús continuat.

Epicureisme

Se'ls coneixia per filòsofs del jardí; només buscaven una vida tranquil·la. Se'ls va anomenar hedonistes perquè la finalitat era buscar el plaer. Els epicuris busquen el plaer per mitjà de la raó i de la prudència.

Naturalesa

L'univers és regit per l'atzar. Creien en l'existència de déus i consideraven que l'ésser humà podria llevar-se els tres temors: por als déus, por a la mort i por al més enllà.

Plaer

La felicitat està en l'absència de preocupacions i de dolor. Han d'evitar-se plaers que puguen portar a dolors o malalties.

Virtut

La virtut és el camí per a aconseguir l'estat de plaer i la tranquil·lització d'ànim. Persona virtuosa és aquella que té la tècnica per a aconseguir el màxim plaer amb el mínim dolor.

Utilitarisme

En principi, està pròxim a la moral aristotèlica i epicúria perquè rebaixa els valors ètics i el bé a la consecució de certs béns i inconvenients.

Felicitat

La màxima felicitat per a l'ésser humà és la consecució d'allò útil per a l'individu i per a la societat.

Principi utilitarista

Afirma que les accions són bones en la mesura que causen benestar, i roïnes en les que causen malestar. L'utilitarisme duu a l'altruisme i pretén ajustar els interessos individuals als comuns.

Estoïcisme

Els estoics pensen que hi ha un pla diví per a l'univers.

La natura

Conjunt de tot el que és, una part més de l'univers anomenada també cosmos.

La virtut

Hi ha un pla racional per al cosmos que es manifesta en la llei natural; la saviesa humana pot conéixer-lo, i la virtut, complir-lo per voluntat pròpia.

Kant

Va elaborar una ètica pura o formal; el seu objectiu era aconseguir una moral on la raó organitzara la vida humana. Critica tota ètica material per tindre normes; són normes sense validesa universal. Kant proposa una ètica formal que no diu què cal fer, sinó com actuar.

El deure

Kant sosté que el deure és l'única motivació autènticament moral. Per això, qui actua de manera correcta a profit seu, qui té represàlies per la seua manera incorrecta o qui té una conducta bondadosa ajudant, però no són bones persones virtuoses.

Existencialisme de Sartre

La seua moral es basa en la frase de Dostoievski: "Si Déu ha mort, tot està permés".

Radicalisme de Sartre

L'única moral és la que cadascú s'imposa a si mateix, sabent que en cada acció compromet a altres.

Ètica sartriana

Cada individu tria lliurement i crea els seus propis valors.

Les 4 virtuts cardinals

• La temprança
• La fortalesa
• La prudència
• La justícia

Justícia commutativa

És la que pretén protegir els drets de cada individu o tenir allò que li pertany per dret.

Justícia distributiva

Regula relacions entre la societat i els membres, i estableix participació en honors, beneficis i despeses de la societat a la qual pertanyen.

Món preclàssic

Període anterior: justícia = ordre i proporció. L'ordre és un cosmos en què cada cosa ocupa el seu lloc.

Clàssic

Justícia i llei van adquirir dimensió social i política, i tot allò que pertorbava l'ordre social era injust.

Modernitat

Plató i Aristòtil intentaren l'ordre mitjançant la justícia. L'utilitarisme anglés afirma que la llei i els drets estan en funció dels interessos dels membres d'una comunitat.

Actualitat

J. Rawls fa una crítica de la justícia com a utilitat pública, sinó que la justícia és concebuda com a imparcial i equitativa. R. Nozick fa una crítica a les teories jurídiques perquè, segons Nozick, la justícia, segons un patró, s'ha de donar el que és necessari o segons el seu treball, etc.