Ètica i Educació: Aristòtil, Kant i Nussbaum

Anàlisi ètica: La vida passiva vs. la vida virtuosa

Exercici 2. «Suposem el cas d’una persona de vint anys que disposa de recursos que li permeten no haver de treballar. Si a aquesta persona li ve de gust dedicar tot el dia a dormir, prendre el sol, anar de festa i, sobretot, a mirar vídeos intranscendents de gatets o de persones que s’entrebanquen a TikTok, no hi ha cap impediment moral perquè ho faci.»

Avaluació des del pensament d’Aristòtil

Segons Aristòtil, la finalitat de la vida humana és assolir la felicitat (eudaimonia). Ara bé, aquesta felicitat no consisteix a buscar el plaer immediat, sinó a viure d’acord amb la virtut i amb l’ús de la raó, que és el que ens diferencia dels animals. Per Aristòtil, una vida bona és una vida activa, en què la persona desenvolupa les seves capacitats intel·lectuals i morals.

En el cas plantejat, la persona decideix dedicar la seva vida només a activitats passives i superficials, guiades pel plaer i la comoditat. Encara que no faci mal a ningú, Aristòtil diria que aquesta persona no està desenvolupant les seves virtuts, com ara:

• L'esforç
• La responsabilitat
• La prudència
• La saviesa

Per tant, no està vivint d’acord amb la seva naturalesa racional. Aquesta manera de viure s’acostaria més al que Aristòtil considera una vida centrada en el plaer, pròpia dels animals, i no una vida plenament humana.

Avaluació des del pensament de Kant

Des del punt de vista de Kant, el criteri moral no és la felicitat, sinó el deure i el respecte a la raó. Kant afirma que les persones han d’actuar segons principis que puguin ser vàlids per a tothom, és a dir, segons el que ell anomena l’imperatiu categòric.

En aquest cas, la persona no actua segons cap principi racional, sinó que es deixa portar pels seus desitjos i inclinacions. A més, Kant defensa que tenim el deure de desenvolupar els nostres talents i capacitats, ja que això forma part del respecte que ens devem a nosaltres mateixos com a éssers racionals. Si tothom decidís viure d’aquesta manera, la societat no podria funcionar; per tant, aquesta actitud no podria convertir-se en una norma universal.

Comparació final

Tant Aristòtil com Kant consideren que aquesta manera de viure no és moralment adequada. La diferència principal és que Aristòtil ho critica perquè aquesta vida no permet assolir la felicitat ni les virtuts pròpies de l’ésser humà, mentre que Kant ho critica perquè aquesta actitud no respecta el deure moral ni el desenvolupament racional de la persona.

L'educació segons l'enfocament de les capacitats

Pregunta III. Considereu la següent afirmació del text: «L’educació és un àmbit on és legítim que es relaxi l’habitual deferència a la llibertat d’elecció: aquí, els governs faran bé d’exigir que els infants tinguin certs funcionaments, i no només capacitats.»

La intervenció de l'Estat en la infància

Quan Nussbaum afirma que en l’educació és legítim “relaxar la deferència a la llibertat d’elecció”, està defensant que, en el cas dels infants, l’Estat pot intervenir de manera obligatòria per garantir que rebin educació. Els infants encara no disposen d’una autonomia real, ja que depenen econòmicament i emocionalment dels pares.

Capacitats vs. Funcionaments

Aquesta afirmació s’entén a partir de la teoria central de Nussbaum: l’enfocament de les capacitats. Nussbaum diferencia entre:

• Capacitats: Les possibilitats o oportunitats reals que té una persona per arribar a ser i fer coses valuoses.
• Funcionaments: La realització efectiva d’aquestes possibilitats.

En el cas dels adults, l’Estat ha de garantir capacitats, però en el cas dels infants, cal assegurar que es produeixi el funcionament (l'educació real).

Justificació de l'educació obligatòria

L’educació és una capacitat fonamental que obre la porta a moltes altres: pensament crític, autonomia personal, accés al treball i participació política. Obligar a estudiar durant la infància no és un atac a la llibertat, sinó una manera de protegir i ampliar la llibertat futura de la persona. Quan la persona arriba a l’edat adulta, l’Estat ha de substituir l’obligació per la persuasió, respectant plenament la seva llibertat de decisió.