L’ètica d’Aristòtil té una important dimensió

Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 60,64 KB

 
  1. ARISTÒTIL I EL SEU MÓN

La vida d’Aristòtil transcorre entre dos móns en conflicte: Macedònia: en el segle IV una petita però ambiciosa potència, considerada semibàrbara pels grecs del
Peloponès.
Atenes: civilitzada i democràtica, més culta i refinada.

  1. Context polític i formació especial.

384 a.C.: Neix a Estagira (Calcídica).Atenes, culta, civilitzada i democràtica mira amb desconfiança Macedònia i Tràcia, amb ganes d’expandir-se i obtenir un reconeixement que no tenien.Relació amb la cort macedònia: el pare d’Aristòtil, grec pur, era metge oficial de la cort, amic i conseller del rei.A la cort coneixerà i es farà amic de Filip, fill del rei, i futur rei de Macedònia.Família de metges: interès per la biologia. A més de la formació general, rep la formació especial dels descendents de metges, més empírica i pràctica. Això marcarà la seva filosofia.

  1. Aristòtil a l’acadèmia de Plató.

17/a va Atenes estudiar. Està 20 anys. Ingressa Acadèmia: destaca com a membre actiu i deixeble brillant, convivint i aprenent directament de Plató. Primer com a alumne i després com a professor.Introdueix l’estudi de la retòrica a l’Acadèmia per anar en contra de la retòrica dels sofistes, buida de continguts. Ell proposa una retòrica plena de continguts.358 a.C.: avatars polítics: expansió militar i diplomàtica de Macedònia amb Filip II → hegemonia sobre tota Grècia.A Atenes es desperten forts sentiments antimacedonis. Per les relacions que tenia amb la cort macedònica, Aristòtil haurà de marxar d’Atenes.347 a. C. Mor Plató. El seu nebot Espeusip passa a ser el director de l’Acadèmia.

  1. Allunyament de Plató: viatges i observació. (pg. 55)

situació política porta Aristòtil a viatjar.Va a Assos (costa noroest de l’Àsia Menor) convidat pel tirà Hèrmies per fer de conseller i amic.A Assos obre una “sucursal” de l’Acadèmia. Quan mor Hèrmies en mans dels perses marxa a l’illa de Lesbos, a la ciutat de Mtilene:

  • Investigacions de ciències naturals: observacions, catalogacions i descripcions d’animals, plantes i fenòmens meteorològics. Interès per la vida natural, que l’allunya de moltes posicions platòniques.

342 a.C. Filip li encomana l’educació del seu fill Alexandre. Es trasllada a Pel·la a la cort macedònica. Treballa temes polítics. Pot fer allò que havia anhelat Plató: formar el futur governant.Però Alexandre és massa jove (13 anys) i mancat d’experiència. Quan té 16 anys es fa càrrec de la regència i s’acaba la seva formació.Aristòtil torna a Estagira: temps de concentració intel·lectual per començar a sistematitzar.Quan Filip és assassinat, Alexandre s’imposa com a monarca i continua les expansions del seu pare cap a Pèrsia, però ara no només en nom dels macedonis sinó de tots els grecs. (cf. Pg 80 context de l’Hel·lenisme)

  1. El Liceu

Torna a la sotmesa Atenes on prefereix fundar un centre alternatiu a l’Acadèmia: el Liceu, en els jardins del temple dedicat a Apol·lo Likeis.13 anys de gran activitat científica i teòrica.Mentre, la situació sociopolítica és compromesa i conflictiva:

  • L’hegemonia macedònia havia desfet el sistema de polis, ciutats estat.

  • Alexandre cada cop és més despòtic i amb pretensions de divinitat. Això provocà el trencament amb Aristòtil.

  • La mort d’Alexandre el 323 desencadena una revolta antimacedònia a Atenes: Aristòtil és acusat d’impietat (per l’Himne a Hèrmies!) i abandona Atenes per evitar un “segon crim contra la filosofia”.

Va a Eubea on mor any següent a l’edat de 62 anys.Teofrast, que el seguia des d’Assos, serà el nou director del Liceu.Al seu testament col·loca la seva família sota la protecció d’un lloctinent d’Alexandre (cura per la família i la dona). També demana que s’alliberin el seus esclaus quan tinguin l’edat convenient.

El Corpus aristotelicum

Gran part de l’obra d’Aristòtil s’ha perdut.Andrònic de Rodas, onzè director del Liceu al s. I a. C., ordénà i publicà el que hi havia sota el nom de Corpus aristotèlicum.Distinció entre obres esotèriques i obres exotèriques.Les ordénà segons un pla didàctic que marcarà la filosofia i la ciència durant molts segles.

Escrits de Lógica (reunits amb el nom d’Organon), Ciències Naturals (Historia dels animals) psicologia (sobre l’ànima) Física (Meteors) Metafísica (metafísica) ètica i política) (ètica a nicòmac) Estètica (Retòrica, poètica)

Crítica a la teoria de les idees

Plató: proposà el món de les idees com el principi d’intel·ligibilitat del món sensible, les idees són l’essència de les coses. Aquestes coses imiten imperfectament les idees. Només la contemplació de les idees ens permetrà entendre el que veiem. Inconvenients que planteja Aristòtil:-Si el món material s’explica com a còpia imperfecta de les idees,¿existeix una idea de qualsevol cosa? Existeixen idees de coses dolentes? Per Aristòtil és inadmissible l’existència d’idees perfectes de tot el que és negatiu i dolent.-Com és possible que l’essència d’una cosa, el que fa que sigui el que és, estigui separada d’aquesta cosa? Per Aristòtil l’essència d’una cosa no pot estar separada de la cosa mateixa. -El món de les idees no aconsegueix explicar el més característic del món sensible: el canvi i el moviment. ¿Com pot el món perfecte, incorruptible, immutable i etern ser causa i explicació d’un món canviant, imperfecte, on tot és mortal i provisional?

Aquest últim aspecte, la impossibilitat de la teoria platònica d’explicar el canvi el moviment, serà l’esperó de la teoria aristotèlica.

  1. METAFÍSICA, MÉS ENLLÀ DE LA FÍSICA

Origen Andrónic de Rodes s.1 metà ta physiká.També en la metafísica, la seva concepció de la realitat i de l’ésser, està present el gran pes de les observacions i anàlisi de la natura.

  1. El problema del canvi

preocupació 1rs filòsofs trobar explicació racional de la natura, que la fes comprensible i clara.Això els portà a investigar el canvi i el moviment, protagonistes del món natural.Heràclit: el moviment és la llei de l’univers.Parmènides: el moviment és impossible, segons el raonament lògic.Plató representa síntesi d’aquestes dues visions oposades a través de la dualitat món sensible – món intel·ligible.Aristòtil considera que Plató es va limitar a juxtaposar les dues visions, però no les va integrar. Per entendre visió Aristòtil cal entrar en la seva Física (ciència de l’ens mòbil) i en la seva metafísica (la seva concepció de la realitat).El problema del canvi és el punt de partida de la reflexió Aristòtil.

  1. La realitat substancial

la realitat és el que és i existeix; ho anomena substància
.Substància: individus concrets. Tot el que ens envolta són substàncies i constitueixen l’única i autèntica realitat.Distinció entre substància primera i substància segona, tots els individus concrets representen subs 1a. Tot el que tenen en comú i ens permet parlar de cavalls i per tant, l’essència, el sentit o la forma dels individus és també substància segona.Però això no s’identifica amb el món sensible de Plató: la substància aristotèlica és una síntesi dels dos móns platònics.

L’hilemorfisme.

La substància és un compost de matèria i forma.Matèria: component físic (hylé)+Forma: qualitats específiques d’una cosa que fan que sigui el que és (morphé).És un compost inseparable. Només en l’anàlisi teòrica les podem separar.La matèria és el substrat de la forma. Sense matèria no hi ha substància. Però la matèria per si sola tampoc és res: sense forma o essència no constitueix cap substància

  1. Potència i acte

Concepció de la realitat: tot el que és, és substància.Les substàncies es transformen, apareixen i desapareixen.Parmènides havia negat la possibilitat del canvi: l’ésser és perfecte i etern, tot lo altre és aparença.Aristòtil diu que el plantejament de Parmènides és erroni perquè no s’adona que hi ha diverses maneres de ser o de no ser.Maneres relatives de no ésser: exemple, una llavor no és un arbre però pot arribar a ser-ho.Maneres absoluta de no ésser: exemple, un llavor no és una gallina ni arribarà a ser-ho mai.Aquesta distinció ens porta a una distinció típicament aristotèlica: potencia i acte.POTÈNCIA (dynamis): capacitat que té la matèria d’una substància d’assumir o rebre una forma diferent de la que té. Exemple.ACTE (energia): realitat actual de qualsevol substància i consisteix en la forma particular que hagi rebut la matèria. És a dir, sempre és l’actualització d’una potència.

El binomi acte – potència és el que fa possible l’explicació del canvi: tot canvi és l’actualització d’una potència.

  1. Les quatre causes

Serveix per completar l’explicació del canvi.El concepte de causa d’Aristòtil és diferent al nostre.Causa: tot el que és necessari per a que es produeixi un fenomen.Allò de què està fet (matèria)Les seves qualitats essencials (forma)L’executor (causa eficient)L’objectiu que persegueix (finalitat)

Teleologisme

Branca filo estudia propòsits de qualsevol ésser o objecte.Importància especial i repercussions de la causa final.Afirmar que qualsevol fenomen o esdeveniment respon a un objectiu o defensa una finalitat comporta defensar que la natura està animada de tendències cap a fins determinat. “La natura no fa res en va”.La natura tendeix a una finalitat: millorar i perfeccionar-se actualitzant les seves potències. Veure text de la Física II.Aquesta concepció finalista o teleològica de la natura dominarà durant l’antiguitat i l’Edat Mitjana.

  1. De la cosmologia a la teologia (visió de l’univers)

L’univers cosmos finit en l’espai i etern en temps.Dividit en dos móns o regions: sublunar o terrestre i supralunar o celeste.Tot moviment, segons la física aristotèlica, necessita un motor que el produeixi.Impossibilitat de retrocedir fins a l’infinit a la recerca d’un motor anterior (lògicament impossible segons Aristòtil)D’aquí en dedueix la necessitat d’un primer motor immòbil que mou tot l’univers a través de l’esfera de les estrelles fixes.

Món sublunar: món terrestre, format per la terra que es esfèrica i es troba al centre de l’univers. Caract. Imperfecte i corruptible.Elements, els 4 d’Emèdocles ai terr foc air. Tipus de moviment recitilini, imperfecte.

Món supralunar. Món celeste. Format per la resta de planetes i les esferes que expliquen el seu moviment. Al final se situa l¡esfera dels estels fixos. Carac. Perfecte i incorruptible. Elements, èter, cinquè element incorruptible. Tipus de mov. Circular, perfecte i inalterable.

El Primer Motor Immòbil

És acte pur, perquè potència és sinònim de moviment i el primer motor no ha de tenir moviment.Forma pura(en lloc de materia), perquè la matèria comporta potencialitat i moviment.Mou com a causa final, no com a eficient: tot l’univers es mou i transforma per l’atracció i desig d’aproximar-se a aquesta perfecció.Causa suprema de l’univers, ≈ déu, però no un déu personal i creador.

  1. CONEIXEMENT I LÒGICA

Plató i Aristòtil coincideixen en que la ciència és coneixement universal, no de casos particulars sinó d’allò comú que aquests comparteixen.Però divergeixen en que Plató diu que els universals (idees) són d’un altre món i Aristòtil els universals (formes) es troben en les coses mateixes→ canvi en la concepció del coneixement

  1. Tots els homes desitgen saber

“Tots els homes per naturalesa desitgen saber” Visió optimista: la curiositat és una característica de la naturalesa humana (com el nens). A més, culturalment, la recerca del saber era un valor dominant al qual tots els homes lliures aspiraven.L’admiració és el que motiva aquest afany de saber, juntament amb la sorpresa i el dubte: qui no dubta de res ni es qüestiona res es queda instal·lat en una seguretat que li paralitza el desig de saber.Aquest desig és desinteressat, només busca el saber mateix. És un saber contemplatiu, n’hi ha diferents tipus.Saber teòric.Carac: saber especulatiu o contemplatiu que no busca produir res ni respon a cap utilitat, sorgeix com a desig de contemplar i entendre la realitat, les seves causes i el seu sentit. Bran:física, metafísica, matemàtiques, teologia. Saber pràctic, caract: saber destinat a orientar i guiar l’acció i el comportament individual i col·lectiu. Branq: ètica i política. Saber tècnic Carac: s’ocupa de l’estudi de les produccions o creacions humanes, de les activitats realitzades segons unes regles, principis i tècniques. Br: retòrica, arquitectura, poètica, economia.

  1. Teoria del coneixement

Aristòtil s’aparta molt de Plató (conèixer és recordar) i proposa un nou símil L’ànima és una tauleta de cera/un full en blanc. No hi ha res escrit. Tot el que hi entrarà proporcionat x  sentits i altres facultats humanes (≠ idees innates).Comparteix amb Plató l’optimisme epistemològic, però el procés que porta al coneixement és força diferent. (veure requadre marró “optimisme epistemològic, capacitat de l’humà x assolir coneix obj i universal”).

Procés de coneixement que proposa Aristòtil:-Les coses sensibles i materials d’aquest món són les úniques que poden proporcionar l’autèntic coneixement.-Però el coneixement sensible no és suficient perquè el coneixement ha de ser objectiu i universal.-Amb els sentits capto l’objecte concret però cal l’abstracció per formar el concepte universal que és el que ens pot proporcionar un coneixement objectiu i universal. -Connexió amb la substàn segona.

  1. Lògica: l’argumentació deductiva

lògica 1 de les parts + conegudes del pensament d’Aristòtil. Fins s. XIX es creia que era completa i immillorable. Després, amb la matematització, diem que només és una part. Important, de la lògica.Lògica: organon, instrument de coneixement. No proporciona informació sobre el món, però és una eina per a les altres ciències que si que ho fan.La lògica estudia la manera que tenim els humans d’obtenir coneixement a partir d’altres coneixements → tracta dels raonaments.Tipus de raonaments: Inducció: a partir de casos particulars establim una veritat general.De gran importància científica, però menys fiable que la deducció. Deducció:partint d’afirmacions generals acceptades, passem a afirmacions menys generals però sovint desconegudes.Per la seva fiabilitat, Aristòtil se centra en el seu estudi En grec, “syllogismos”. El model aristotèlic d’ínferència s’anomena sil·logisme i està constituït per tres proposicions.Proposició: oració en la que es fa un judici, s’atribueix un predicat a un subjecte. Tipus de proposicions, segons dos criteris:Segons la qualitat pot ser afirmativa o negativa si o no, segons la quantitat pot ser universal o particular tots o alguns.El sil·logisme és un raonament deductiu constituït per tres proposicions. A  partir de dues d’elles, anomenades premisses, s’infereix o dedueix, amb necessitat lògica, una conclusió, que és la tercera proposició.L’estructura del sil·logisme conté tres termes:Terme menor: subjecte de la conclusió i apareix en una de les premisses, que s’anomenarà premissa menor. Simbolitzat per “S”.Terme major: predicat de la conclusió i apareix en l’altra premissa, que s’anomenarà premissa major. Simbolitzat per “P”.Terme mitjà: apareix en totes dues premisses anllaçant-les o comparant- les. Simbolitzat per “M”.Els termes menor i major = termes extrems.

A través de la simbolització dels termes es pot simbolitzar el sil·logisme.

Exemple:

Tots els homes són racionalsM és  P

Tots els grecs són homes S és  Mimage?W=184&h=1&rev=1&ac=1&parent=1a9mSg

Tots els grecs són racionalsS és  P


  1. ANTROPOLOGIA I ÈTICA

Els binomis metafísics matèria – forma, i acte – potència marquen la concepció aristotèlica de l’ésser humà (compost de matèria i forma, cos i ànima) i també l’ètica, en la que defensa l’aspiració a actualitzar les més profundes potencialitats humanes.

  1. L’home, un ésser animat (pg.68)

Ésser animat = que té ànima, com la resta d’ésser vius.“Ànima”, del grec “psyché”, alè, vida. Ànima i vida són pràcticament sinònims. L’ànima és el que dóna vida a la matèria o cos. La seva possessió diferencia l’ésser viu de l’inert.Antropologia dualista (= Plató). Concep l’home com un compost d’ànima i cos, de forma i matèria, acte i potència.Ànima i cos són complementaris, no oposats ( ≠ Plató). No els podem separar si no és teòricament, com la matèria i la forma. L’ànima és el principi vital que dóna vida al cos, però per a existir depèn del cos, com la vista de l’ull.Tot ésser viu té ànima, és animat: plantes animals i homes. Segons el rang i naturalesa de cada espècie permet parlar de tres tipus d’ànima o tres funcions:Ànima vegetativa: plantes, nutritiva.(recerca, assimilació i aprofitament recursos vitals)Ànima sensitiva:animals, apetitiva i motora. (percepció sensible i capacitat traslladarse, modificar i interactuar entorn)Ànima intel·lectiva o racional: exclusiva humà.(coneix, reflexió, deliberació, elecció, permet conèixer món i a un mateix, triar millor opció. El rang superior comporta els inferiors.

  1. Ètica: a la recerca de la felicitat

L’ètica=saber pràctictracta de la manera com els humans han d’organitzar la seva vida a fi de poder viure bé i ser felíços.Com que l’home pot pensar i decidir, té sentit que hi hagi una disciplina encarregada d’orientar i guiar el comportament.Ètica teleològica: tota acció respon a un objectiu o finalitat (paral·lelisme amb la física): → actuem cercant un bé, sigui el que sigui (guanyar diners, fama, viure tranquil·lament...).Hi ha béns que són aparents o mitjans per assolir un altre objectiu o fi, un que es busca per ell mateix: la felicitat.Felicitat (eudaimonia): és el bé suprem, que es desitja per si mateix i no es subordina a cap altre, consisteix en un fi propi, actualitzar les pròpies potències. En el cas de l’home, el més característic és la racionalitat → felicitat de l’home : seguir una vida contemplativa dedicada al saber.

  1. Virtuts dianoètiques

“Dianoi”, del grec, raó discursiva o pensament.Les virtuts dianoètiques són les virtuts relacionades amb la capacitat de reflexió i deliberació (capacitat d’entendre el món i trobar la manera d’aplicar allò que es reconeix com a correcte en la tria més encertada).Són les virtuts de la dimensió més pròpia i característica de l’home: la dimensió intel·lectiva o racional. L’exercici d’aquesta dimensió ens dota d’aquestes excel·lències

La prudència (phronesis): Capacitat de saber aplicar en casos concrets normes generals.

L’art (tecné):capacitat de saber produir de manera racional d’acord amb uns principis.

La saviesa (sofia): capacitat de comprendre la teoria de la realitat q ens envolta mitjançant la raó contemplativa.

La ciència (episteme): coneixement objectiu d’allò q es universal i necessari i xtant demostrable.

La intel·ligència intuïtiva (nous): habilitat x captar axiomes de la ciència.

L’exercici d’aquestes virtuts constitueix l’ideal de vida i màxima felicitat. Qui no les exerceix queda incomplet i és poc probable que pugui ser felíç realment.

  1. Les virtut ètiques i el terme mitjà

Però l’ésser humà no és tan sols intel·lecte (recordem les diferents funcions de l’ànima). Té necessitats i desigs. Per això caldrà parlar de les virtuts ètiques.Les virtuts ètiques tenen a veure amb la manera d’actuar en el món, controlant les nostres passions i desigs.L’home serà virtuós si és la racionalitat la que controla les passions i els desigs triant en cada circumstància segons un terme mitjà òptim entre dos extrems, que són negatius tots dos. Pauta ètica: cercar sempre el terme mitjà, “evitar tant l’excés com el defecte”.Aquest terme mitjà dependrà de cada cas i de cada situació (no és un terme aritmètic). No és mediocritat, és el punt òptim, l’excel·lència.Només la prudència (phronesis) i l’enteniment de cadascú garantirà l’elecció del terme mitjà.Ha d’esdevenir hàbit el qual configura el caràcter i la personalitat.

  1. L’ORGANITZACIÓ POLÍTICA

Ètica i política són àmbits inseparables.Mateix objectiu: el benestar i la felicitat humana.

Però l’ètica es subordina a la política per dos raons: Perquè és preferible el bé de la comunitat que la felicitat individual. Perquè l’home només es pot desenvolupar i ser felíç en el Març de la polis, la qual té el deure de proporcionar les bases i les eines per a que els individus puguin satisfer necessitats i interessos.

  1. L’home, un animal polític

l’home és per naturalesa un animal polític, és a dir, social. Necessita de la ciutat per a desenvolupar-se.L’home aïllat no pot realitzar-se plenament. En grec, l’home aïllat que no es relaciona amb els altres es diu “idiotés”

  1. Els règims polítics

No tots els règims afavoreixen igualment el desenvolupament i felicitat dels homes Després de moltes observacions (recull 158 constitucions) nega la possibilitat d’un estat perfecte ( ≠ Plató), vàlid per a qualsevol lloc (diversitat de circumstàncies geogràfiques, climàtiques...) Però es poden establir diferències entre uns règims i uns altres. Malgrat els diferents règims, és molt important per a una vida social satisfactòria l’estabilitat. Això s’aconsegueix evitant els extrems, com en el comportament individual → La millor comunitat és la més moderada, que evita els extrems, on la classe majoritària serà la classe mitjana (ni els massa rics ni els massa pobres).Aristòtil s’atreveix a proposar que probablement el millor règim es trobaria entre l’aristocràcia i la república. I el pitjor oligarquia.


Examen

  1. Explica el concepte aristotelic de substancia. Per què es pot dir que representa una síntesi dels dos mons platonics? Quines diferencies hi ha respecte de Plató?

Per a Aristòtil, allò que anomena substància és la realitat, allò que és i existeix. Les substancies no són altra cosa que els individus concrets que ens envolten.

A diferencia de Plató, que només reconeixia com a autèntica la realitat ideal i considerava que els objectes sensibles són mera il·lusió i engany, per a Aristòtil tot el que ens envolta són substàncies i constitueixen l’única i autentica realitat.

Tota substància és alguna cosa concreta i, per tant, es troba en un lloc i en un mateix moment determinats; és a dir, forma part del món sensible i material. Pero aquesta realitat substancia no s’identifica amb el món sensible de Plató. La realitat substancial constitueix una síntesi dels dos mons platònics, perquè aquest dos mons platonics es converteixen en dues dimensions presents en tot ésser sensible, dues cares, forma i materia, d’una mateixa realitat: la substancia. És a dir, mentre Plató parlava de la idea de cavall i d’un cavall concret com a coses diferents, Aristòtil veu la idea de cavall dins de cadascun dels cavalls concrets existents.


3. En què consisteix el teolgisme? Aplica-ho tant a la visió de la realitat com a l’ètica d’Aristòtil


El teologisme consisteix en la causa final, és a dir, que tot tendeix a un fi. Afirmar que tot fenomen o esdeveniment respon a un objectiu suposa defensar que la natura no fa res en va. De la mateixa manera que les persones actuen perseguint uns objectes que s’autoproposen, tota la natura està animada de tendències cap a finalitats determinades. Un canal, es concreix per a poder regar, i es una construcció humana. Un riu, obra natural, també té una finalitat semblant. Per a Aristòtil, tot en la natura tendreix a un fi: millorar i perfeccionar-se, actualitzant les seves potències.

L’etica d’Aristòtil també té una dimensió teologica important. Tota acció respon a un objectiu o finalitat, és a dir, actuem buscant un bé. Tots aquests són objectius que només en aparença son bens, ja que en realitat son mitjans per a aconseguir altres objectius, de manera que tenen un caracter merament instrumental. Però darrere de tots aquests objectius s’amaga un be que es busca per ell mateix i no per un altre: la felicitat.


5. Quin paper juga la felicitat en l’ètica aristotelica? I quina relació manté aquesta amb el terme mitjà (entès com a pauta etica)?


La felicitat es allò que un mateix es busca per a si mateix i no per un altre. Segons Aristòtil, la felicitat és el be suprem, desitjable per ell mateix i que no se subordina a cap altre. Cadascú troba la felicitat en un lloc diferent.  Malgrat aixó, Aristòtil sosenia que la finalitat pròpia de cada cosa consisteix en allò que li correspon segons la seva natura i que li fa actualitzar les seves possibilitats o potencies. És a dir, per un gavinet el més propi és tallar, però per un arbre, és més propi créixer i donar fruit. En un ésser humà, el més natural es la racionalitat, per això la seva felicitat és el més característic.


Per a Aristòtil, l'ésser humà es felíç quan actua i viu d’acord amb allò que li es propi. Per això, per a portar una vida d’acord amb el bé, a més de conrear les virtuts dianoètiques, necessiten desenvolupar les virtuts ètiques. Aquestes virtuts estan relacionades amb la manera d’actuar en el món, amb el control de la passió i els desitjos. L'ésser humà actua correctament si els seus desitjos i costums s’emmarquen en allò que és racional, una racionalitat que li permet escollir el terme mitja entre dos extrems de conducta.

La pauta etica més adequada és buscar sempre el terme mitjà, la moderació en tots els aspectes del comportament.

Aristòtil aplica la norma del terme mità a un gran nombre de virtuts, com ara l’amabilitat, el bon humor. Aquest terme mità depèn de cada cas i de cada situació, i considera que només la prudencia i la raó de cadascú garanteixen l’elecció correcta del terme mitjà.


6. Quina importància i valor dóna a la política Aristòtil? Quina exigència s’ha de fer a tot règim polític, segons l’estagirita?


Per a Aristòtil, etica i política son ambits inseparables: l’etica condueix a la política i la política vehicula l’ideal etic. Tots dos tenen el mateix objectiu: el benestar i la felicitat humans.

Tanmateix, l’etica està subordinada a la política, ja que d’alguna manera en depen. D’una banda, es preferible el be de la comunitat a la felicitat d’un sol individu i, de l’altra, l’individu, només es pot desenvolupar i ser felíç en el Març de las polis . Aquesta té l’obligació i el deure dde proporcionar les bases i les eines necessaries perque els seus membres satisfacin les seves necesitats i interessos.

Aristòtil sap que l’esser huma es realitza en societat, pero es conscient que no totes les organitzacions socials afavoreixen de la manera manera el desenvolupament i la felicitat dels seus membres. Després d’analitzar la realitat política del seu temps, nega la possiblitat d’un Estat perfecte, contrari a allò que havia dit Plató. Cada poble viu unes circumstàncies geografiques, climatiques i culturas diferents, per la qual cosa es impossible establir un ordre general valid per a tots. Cada comunitat ha de trobar l’organització que s’adapti millor a les seves necessitats i recursos. Per aixo hi ha certes diferencies entre uns regims i uns altres.

Per a Aristòtil el més important perque la vida social sigui satisfactoria i els ciutadans visquin felíços és l’estabilitat, que només es pot aconseguir si s’eviten els extrems. Creu que la millor comunitat és la més moderada, aquella en la qual els ciutadans no son ni massa rics ni massa pobres, és a dir, en la qual predomina la classe mitjana.


VOCABULARI

  • Ànima: Per a tots els esser vius, l’anima és un principi vital, la portadora de la vida. Mentre que per a l’home, l’anima és un principi intel·lectual, perquè és la seu de la raó, qualitat que ens distingeix dels altres animals. Tres tipus d’ànima, amb tres tipus de funcions: Hi ha l’anima vegetativa, l’anima sensitiva i l’anima racional.

  • Sil·logisme:  és la conclusió que es fa a partir de dues premisses. Hi han 3 termes: el menor, el major i el mitjà.

  • Substancia segona: la substancia segona és tot allò que comparteixen les substancies primeres.

  • Món supralunar: El món supralunar és aquell que és mon un mon celeste. Està format per la resta dels planetes i les esferes que expliquen el seu moviment. Al final se situa l’esfera dels estels fixos. És perfecte i incorruptible. Hi ha un cinquè element incorruptible, segons Èter. Té un moviment circular, perfecte i inalterable.

  • Axioma: Proposició vertadera q no podem demostrar però que serveix de base x altres teories i si les negues entres en contradicció.

  • Desviació i perversió aristocràcia.->oligarquia.

Entradas relacionadas: