Etapes del Modernisme

A finals del s.XIX, la literatura catalana havia assolit l'objectiu de la Renaixença de recuperar la dignitat literària del català, perquè s’hi troben una gran quantitat d'obres i d'autors i, a més, la qualitat s'aconsegueix amb les tres grans figures de Verdaguer, Oller i Guimerà, a l'alçada dels autors europeus de la seva època. A més, permeten la recuperació dels tres gèneres literaris. Però, encara era deutora dels models castellans. És, en aquest context, que apareix el Modernisme, una estètica que pretén recuperar l'originalitat literària seguint els models europeus (parnassianisme, simbolisme i prerafaelisme), alhora que vol modernitzar i europeïtzar la cultura catalana. Per això van rebutjar les idees ROMàntiques, que consideraven ràncies i conservadores, mentre que acceptaven el Realisme i el Naturalisme com una autèntica renovació narrativa.

2.El concepte:
El Modernisme fou un moviment cultural que es produí a Catalunya entre el 1892 i el 1911 i que coincidí amb altres “modernismes” europeus de l'època, que també aspiraven a la modernització cultural i a la transformació de la societat a través de la cultura (Art Nouveau, Jugendstil...).

Els modernistes es consideraven “artistes” i sovint eren polifacètics. A més, pretenien inserir l'art a la totalitat de la vida social, per la qual cosa abraçà des de l'arquitectura i la pintura fins a la literatura, l'escultura, l'orfebreria o el cartellisme. Van adoptar una actitud combativa que els va servir de propaganda: festes modernistes a Sitges, premsa agressiva (L'Avenç, Joventut, Catalònia...) i vestimenta extravagant (casaca, xalina, barret d'ala ampla, cabells llargs i colors llampants) enfront del gust burgès (vestit, corbata, bolet, cabells curts i colors foscos).

2.1. L'actitud modernista

Els artistes modernistes volien canviar el gust burgès, fet que va provocar nombrosos conflictes artista-societat. Trobam així dues tendències estètiques al Modernisme:

a) Regeneracionisme (o vitalisme): S'oposaven al caràcter conservador de la burgesia i creien que l'art alliberava els individus del materialisme, per la qual cosa conceben l'art com un mitjà per transformar la societat, per educar-la. Reben influència de Nietzsche i Ibsen i defensen una actitud vitalista i individualista. Hi destaquen: Joan Maragall i Miquel del Sants Oliver.

b) Esteticisme (també anomenats simbolistes, decadentistes i partidaris de l'Art per l'Art): Consideraven que l'art era incapaç de transformar la societat i que tenia un valor per ell mateix: procurar plaer estètic a qui l'adquireix. Per a l'artista és una mena de refugi, una forma d'evasió de la realitat quotidiana rutinària. Foren seguidors de Baudelaire, Verlaine, O. Wilde i Maeterlinck. Hi destaquen: Santiago Rusiñol, Adrià Gual i Raimon Casellas.

2.2. Etapes: El Modernisme es pot dividir en dues etapes:

1. Etapa combativa (1892-1900) El moviment s'introdueix i difon a través de dos mecanismes: a) Les revistes, b) Les festes modernistes de Sitges.

Quant a les primeres, destacaren: L'Avens, popularment famosa perquè va engegar la campanya lingüística a favor de la reforma fabriana. Va acabar tancant per la postura anarquitzant i massa combativa dels seus membres. També, Catalònia, que va contribuir al coneixement de molts autors europeus de l'època. Creia que l'artista havia de tenir una funció messiànica, això és, havia de servir de guia per transformar la societat. Pel que fa a les festes modernistes de Sitges, cal dir que foren convocades per Santiago Rusiñol i se celebraven a la casa-museu el Cau Ferrat. Se n'arribaren a celebrar cinc i consistien en representacions teatrals (com La intrusa de Maeterlinck), exposicions pictòriques (adquiriren dos quadres del Greco, que arribaren al museu en processó), lectures poètiques, etc.

2. Etapa establerta (1900-1911) El moviment es consolida perquè l'estètica acaba essent acceptada per la classe social burgesa i els artistes perdent el caràcter anarquitzant. Els artistes s'aglutinen entorn de dues revistes: Joventut, que políticament s'apropa a la Uníó Catalanista, partit esquerrà de caràcter nacionalista, on es preconitza l'individualisme de l'artista i el geni creador. A més, són seguidors de Nietzsche. I d’altra banda, El Poble Català, revista que aglutina els autors més representatius del moviment i on es va crear un premi de novel·la i una biblioteca per a subscriptors. El moviment acaba el 1911 per la mort de dos artistes destacats (Joan Maragall i Isidre Nonell) i per l'aparició del Noucentisme (1906), moviment que s'adeia més als ideals burgesos.