L'estudi del codi i l'ús de la llengua: Guia completa

L'estudi del codi

Les diferents escoles i aproximacions a l'estudi dels sistemes lingüístics han tingut i tenen com a finalitat descriure i explicar el funcionament del codi, organitzat en nivells lingüístics segons si estudiem les unitats de parla, els mots, etc.

• Fonètica: estudia els sons del llenguatge i els canvis en la cadena fònica.
• Fonologia: destria els elements distintius i funcionals en la llengua.
• Morfologia: treballa les regles que regeixen l'estructura dels mots i les classes gramaticals.
• Sintaxi: analitza la funció dels diferents elements en l'oració.
• Lexicologia: treballa els recursos de formació de mots (derivació, composició, etc.).
• Semàntica: estudia el significat de les unitats lingüístiques.

L'estudi de l'ús

Al llarg del segle XX apareixen noves disciplines que estudien l'ús de la llengua des de diferents punts de vista: social, filosòfic, psicològic, comunicatiu, etc.

Principals disciplines

• Sociolingüística: estudia les relacions entre llengua i societat.
• Lingüística textual: analitza el text com a unitat i explica les lleis internes que el governen (adequació, coherència, cohesió).
• Pragmàtica: estudia el fenomen comunicatiu. Explica les relacions entre text i context.

Propietats textuals

• Adequació: propietat textual que dona compte de la relació del text amb el context comunicatiu. Indica si el registre de llengua utilitzat és l'adequat a la situació.

Aspectes pragmàtics

Analitzen les dades del context: tipus d'emissor, receptor, tema, intenció, etc.

• Coherència: propietat textual que dona compte de la lògica adequada del text. Ha de complir principis de no-contradicció, no-repetició, etc.

Aspectes textuals

Analitzen les dades sobre l'organització del text (tipus de text, gènere textual, progrés de la informació, etc.) i la relació entre les parts (referència i connexió).

• Cohesió: propietat textual que dona compte de l'adequada relació entre les parts i de l'ús dels elements lingüístics.

Aspectes lingüístics

Analitzen l'ús de la llengua en els diferents àmbits (fonètic, morfosintàctic, etc.).

• Mecanismes de referència: permeten relacionar elements iguals sense repetició.
• Mecanismes de connexió: organitzen el discurs, i en relacionen les parts i els enunciats a partir de valors.

Elisió: un dels dos sons desapareix per contacte. Té el dit pelat.

Diftong o sinalefa: es forma diftong entre la vocal (conserves el so de les dues vocals).

Hiat: pronúncia de les dues vocals contigües en dues síl·labes.

Un text

És una unitat informativa que es genera en un context a partir d'elements externs, no verbals. Són les circumstàncies contextuals que inicien el procés de comunicació.

Acte comunicatiu

Consisteix en un procés intencionat i complex entre un parlant (emissor) i un oient (receptor) que estableixen contacte a partir d'un propòsit comunicatiu en un context determinat per les coordenades espai-temps. El text és el resultat d'aquesta interacció.

Tema

Allò de què tracta el text, l'assumpte de la conversa, selecciona recursos lèxics que pertanyen a una o altra àrea lèxica, es pot tractar en general o especialitzada.

Intenció

El propòsit que dona lloc a l'acte comunicatiu, es classifica en objectius o subjectius, que es determina a partir de la distància o participació de l'emissor.

Canal

Mitjà pel qual es transmet el missatge. Hi ha oral i escrit. El canal activa dues maneres ben diferents de comunicar-se.

Dixi

Fenomen comunicatiu relacionat amb el canal oral. És el conjunt de marques lingüístiques presents en un text que revelen la presència dels tres elements bàsics de l'acte comunicatiu: les persones (tu-jo), el temps (ara-abans-després) i l'espai (aquí-allà) de l'enunciació.

• Dixi de persona: situa en el text les persones de l'enunciació; el jo (emissor) i el tu (receptor).
• Dixi social: posa de manifest la relació entre els interlocutors. Expressa el grau de formalitat de la situació, la distància social entre els parlants, etc. (pronoms personals i vocatius i formes protocol·làries).
• Dixi d'espai: situa en el text les marques d'espai i dels objectius en una relació de proximitat/llunyania en referència a les persones de l'enunciació.
• Dixi de temps: el temps del discurs s'organitza a partir de l'ara, que és el temps de l'enunciació, i aquesta referència determina l'abans i el després.

Context

• Físic: és el conjunt d'elements de l'entorn que es troben presents quan es produeix la comunicació.
• D'ús: indret on es produeix la comunicació atenent a la formalitat de la situació. Àmbit privat (persones conegudes) i àmbit públic (en àmbits formals).
• Sociocultural: conjunt de coneixements compartits pels interlocutors en un intercanvi verbal, són pertinents per produir i interpretar enunciats.