Estructura Urbana: Comparació Global i Local

Països del Sud

Són ciutats amb un creixement demogràfic continuat, motivat tant per l'alta natalitat com per la forta emigració camp-ciutat. Aquesta població emigrada no té recursos econòmics i se situa al voltant de les ciutats. Els mateixos habitants es construeixen els seus habitatges. Els materials emprats són trossos de fusta, metall, etc. Aquests barris no estan dotats d'equipaments ni d'infraestructures mínimes. Al centre de les ciutats hi ha el centre de negocis i comerç i el centre històric. A la perifèria se situen els barris residencials, on viuen els grups dirigents, membres del govern i personal de les multinacionals.

El sector primari

L'agricultura, la ramaderia, l'explotació forestal, la pesca i la mineria. L'agricultura i la ramaderia són la base del sector primari i esdevenen en l'espai agrari. Una gran part de la població mundial es dedica al sector primari.

El neolític

El pas del Paleolític al Neolític està marcat pel descobriment de l'agricultura. Es va iniciar al "Creixent fèrtil" a Mesopotàmia (actual Iraq) des d'on s'estendrà a Europa, al voltant de l'any 6000 a.C. També sorgeix de manera autòctona a la Xina, l'Índia i en zones d'Amèrica. Aquesta revolució va determinar un seguit de canvis molt importants, com el sedentarisme de les tribus, l'augment de la població, l'especialització del treball, l'aparició de noves activitats lligades a l'agricultura i, com una conseqüència directa, la jerarquització social. Alhora que es desenvolupava l'agricultura també ho feia la ramaderia. Es va mantenir a Europa fins al segle XVIII.

El paisatge urbà en el món

La urbanització permet establir el percentatge de població d'un país que resideix en nuclis urbans. Però la urbanització no és igual arreu del món. Els països més industrialitzats tenen una taxa d'urbanització més alta.

Països del Nord

Les ciutats europees

La seva estructura urbana és fruit de la seva història. El plànol d'aquestes ciutats és el resultat del creixement del seu traçat al llarg dels segles fins a arribar a l'actualitat. La ciutat europea té un centre històric al voltant de la catedral o dels vells edificis de decisió política en l'Edat Mitjana. Els carrers són estrets i dificulten el trànsit de vehicles. També té activitat administrativa, ja que s'hi troba la seu del govern municipal. Hi ha barris ravals, que van créixer durant els segles XVIII i XIX fora de les muralles com a llocs de residència de les classes baixes. Els eixamples aglutinaren els habitatges de la burgesia. Els barris perifèrics són, d'una banda, zones residencials per a les classes benestants, i per l'altra, els barris dormitori per als treballadors. A l'extraradi resten els barris marginals. A més, es construeixen els polígons industrials.

• Zones residencials: tenen cases de dues o tres plantes, generalment d'un sol habitatge, envoltades de jardí.
• Barris dormitori: formats per polígons de blocs d'habitatges disposats de forma geomètrica i uniforme.
• Polígons Industrials: espais de la perifèria urbana destinats a la ubicació de les indústries.

Les ciutats nord-americanes són modernes, també fruit d'un procés històric, amb una experiència urbanística acumulada, la qual cosa fa que moltes siguin ciutats planificades. Aquestes ciutats neixen en els segles XVIII i XIX i no tenen barri històric, només podem parlar de casc antic a Boston i Santa Barbara. S'estenen al llarg de molts quilòmetres i tenen un nucli, l'anomenat CBD o centre de negocis, on es desenvolupen les principals activitats financeres i comercials.

L'espai urbà a l'Estat espanyol

• Metròpolis estatals: Són Madrid i Barcelona, les dues ciutats més grans per població i extensió, que exerceixen la seva influència sobre tot el territori nacional i que estan relacionades amb altres ciutats a escala mundial.
• Metròpolis regionals: Ciutats mitjanes, capitals de regió, relacionades amb les metròpolis estatals i que tenen influència en altres extenses àrees de caràcter regional (València).
• Capitals de província o comarca: El formen les capitals de províncies i de comarques, que estan relacionades amb les anteriors i que tenen influència en els nuclis de població més propers (Burgos).
• Àrea metropolitana: És un espai molt urbanitzat format per un nucli principal i els municipis contigus amb els quals ha creat estretes interrelacions econòmiques i socials (Barcelona).
• Conurbació: Són dues ciutats que han nascut separades però que amb el temps i a causa del seu creixement s'han unit, encara que cadascuna ha mantingut la seva autonomia (Tarragona-Vila-seca).

L'espai urbà català

Barcelona té un nucli antic d'època medieval construït sobre l'antiga ciutat romana. L'any 1859 es presenta el primer pla d'Ildefons Cerdà per a construir un eixample per a la ciutat. Proposava edificar només en dos o tres dels costats de cada illa i que la resta fossin parcs i zones enjardinades. Finalment no es van respectar els projectes, ja que es va augmentar l'espai construït, es va edificar amb més alçada de la prevista i es van eludir les zones verdes. El creixement de la ciutat va absorbir els nuclis de Gràcia, Sant Andreu de Palomar, Sants, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Martí de Provençals, les Corts, Horta i Sarrià. L'arribada d'immigrants entre 1950 i 1970 va provocar el ràpid i desordenat creixement de la ciutat i van aparèixer els barris de barraques. A la perifèria es van construir els polígons d'habitatges, que no reunien les mínimes condicions de qualitat ni d'equipaments i que formen els barris dormitori.