Estructura geodinàmica de la Terra

Model geodinàmic:

Litosfera: capa més externa i rígida. Inclou tota l'escorça continental i oceànica i el mantell i el mantell superior rígid. Astenosfera: parteix del mantell amb una temperatura pròxima al punt de fusió, però es troba en estat sòlid, encara que molt plàstic. Arriba als 670km. Mesosfera: És una capa de roques que també es troben en estat sòlid, encara que més rígida que la part superior del mantell. Nucli extern: És l'única capa de l'interior terrestre que està fosa. Arriba als 5150km de profunditat. Nucli intern: Es troba en estat sòlid, però té una composició semblant a l'extern. Els moviments verticals: la isostàsia: Es fonamenta en l'equilibri que hi ha entre els materials que formen el relleu terrestre i que presenten una densitat diferent: així, la litosfera és menys densa que la capa immediatament inferior, el mantell sublitosfèric o astenosfera. Moviments horitzontals: la teoria de la deriva continental: L'any 1915, Alfred Wegener va proposar que les masses continentals actuals van estar unides en el passat formant un supercontinent anomenat Pangea. Wegener va ser el primer en aportar-ne proves científiques. -Proves geogràfiques: La similitud de les línies de costa, sobretot entre Àfrica i Sud-amèrica, permetia proposar-ne l'encaix com a part d'un supercontinent. -Proves paleontològiques: La distribució de la fauna i la flora fòssil, de caract. idèntiques i de la mateixa edat, en continents diferents només es podia explicar si aquests havien estat units prèviament. -Proves paleoclimàtiques: Les formacions rocoses de la mateixa edat generades en les mateixes condicions climàtiques, però hui dia en continents separats. L'expansió del fons oceànic: A partir del 1950 es va obtindre més informació sobre els fons oceànics, això va permetre a Harry Hess en 1962 proposara la teoria de l'extensió del fons oceànic. -Es van descobrir serralades submarines per tot el fons oceànic que presenten una activitat volcànica. -A banda i banda del clavill central es va observar un bandat de roques amb la mateixa edat i amb el mateix tipus de poralitat magnética. La teoria de la tectònica de les plaques: El seu plantejament parteix de la idea que la litosfera està fragmentada en les conegudes com a plaques litosfèriques. Les plaques litosfèriques interactuen unes amb altres en les vores o els límits. Aquests contactes poden ser de tres tipus: Tipus de contacte entre vores o límits de placa: Límits convergents: límits en què es destrueix litosfera. Quan dues plaques xoquen, la més densa

subdueix. Límits divergents: Límits on es crea litosfera oceànica a partir dels materials de l'interior de la Terra. Límits passius: S'hi produeix una fricció lateral d'una placa respecte d'una altra i no es crea litosfera ni se'n destrueix. Dibuix: 1 Els materials de les zones profundes del mantell es troben en estat sòlid. La densitat disminueix de manera que ascendeix en forma de plomalls tèrmics. 2 Això genera el que es coneix com a corrents de convecció. Els processos geològics interns: Amb el moviment i la interacció entre elles, les plaques litosfèriques generen processos geològics interns. Alguns d'aquests processos succeixen a una escala temporal humana, com els terratrèmols o les erupcions volcàniques. Processos intraplaca: És la activitat sísmica i volcànica que té lloc a les vores de les plaques. Els terratrèmols: Són moviments vibratoris de la superfície terrestre causats per un alliberament ràpid i brusc d'energia provocat per la fractura de grans masses de roques. Dibuix: 1 Hipocentre: Energia que s'allibera i es desplaça en totes les direccions des del punt d'origen del terratrèmol fins a l'interior de la Terra. 2 Les vibracions que es produeixen a l'hipocentre es transmeten per l'interior de la Terra en forma d'ones sísmiques. 3 L'epicentre és el punt de la superfície terrestre més a prop de l'hipocentre. El magnetisme: El magma està format per roques foses combinades amb roques i minerals que encara no s'han fos o que ja han cristal·litzat. Factors que influeixen en la fusió de les roques: Augment de temperatura: en unes zones determinades de l'interior terrestre. Disminució de la pressió: la litosfera presenta clavills, en aquests clavills, el magma perd pressió i es fon. Composició química: Les roques estan formades per distints minerals amb una temperatura de fusió diferent cada un. Per tant, una roca no té un punt de fusió únic, sinó que pot presentar parts foses i parts sòlides en un moment determinat. Presència d'aigua: facilita que la roca es fonga. Vulcanisme intraplaca: 1 El vulcanisme a les vores divergents es caracteritza perquè la litosfera és més fina i la pressió és inferior. És responsable de la formació de les serralades submarines o dorsals oceàniques (A) i de les depressions o rifts continentals(B) 2 El vulcanisme de vores convergents es caracteritza per una forta fricció entre les plaques que xoquen i formen plaques de subducció(C). 3 El vulcanisme intraplaca està associat als punts calents, que són

la manifestació a la superfície terrestre de l'ascens d'una ploma mantèl·lica procedent del mantell inferior. En la major part té lloc a l'interior de les plaques oceàniques(D), com a les Illes Hawaii, i un precentatge menut ocorre a l'interior de les plaques continentals(E). Les roques magmàtiques: Més de la meitat del magma que es genera a l'interior terrestre no arriba a la superfície, sinó que es refreda lentament a l'interior i dona lloc a roques plutòniques, com el granit. Dibuix: 1 refredament ràpid i cristalls menuts. 2 Intrusió ígnia. 3 Refredament lent i cristalls grans. 4 Laves i cendres. 5 Cambra magmàtica. La resta del magma que arriba a la superfície forma part de l'activitat volcànica del planeta. Aquest magma es refreda ràpidament i dona lloc a les roques volcàniques, com el basalt. Els processos a les vores divergents: Són processos com la fragmentació continental o la formació de les dorsals oceàniques, que estan associats a una gran activitat volcànica. Dibuix: 1 La fragmentació continental la causa un ascens del magma, que provoca el bombament i l'elevació de la litosfera. 2 L'elevació de la litosfera fa que es desenvolupen fractures centrals on els blocs s'afonen i donen lloc als rifts continentals. 4 La vall que forma el rift s'allargarà i es farà més profunda; això formarà un relleu afonat que s'inundarà i generarà una estreta mar lineal. 5 El procés acaba amb la formació d'una dorsal oceànica. Això inicia l'expansió del fons marí per la generació de nova litosfera oceànica. Els processos a les vores convergents: Són processos que donen lloc a la formació de serralades i als anomenats arcs d'illes. Es caracteritzen per tindre una activitat sísmica molt més forta. Serralades de tipus andí: Són serralades formades quan la litosfera oceànica d'una placa subdueix davall de la litosfera continental de la placa contra la qual col·lideix. Dibuix: 1 L'empenta de les plaques fa que augmenten la pressió i la temperatura, fet que provoca plecs i fractures en les roques, a més de canvis en la seua estructura i en els minerals. 2 Els sediments de la part oceànica no subdueixen, sinó que s'acumulen i es pleguen en forma de prisma d'acreció. Serralades de tipus alpí: Quan la placa que subdueix és mixta, té una part oceànica i una altra de continental, el procés dona lloc a serralades a l'interior dels continents. Dibuix: 1 La subducció de la litosfera oceànica genera un procés semblant a la formació de serralades de tipus andí, mentre la conca oceànica entre les dues litosferes

continentals es va fent més estreta. 2 Amb el tancament de la conca oceànica, les dues litosferes continentals col·lideixen, però com que tenen la mateixa densitat no subdueix una davall de l'altra. Els processos formadors de relleu: Els arcs d'illes: Aquest procés té lloc quan les plaques que xoquen estan formades per litosfera oceànica. Dibuix: 1 No es forma prisma d'acreció perquè els sediments no s'acumulen i poden subduir. 2 El magma que es genera pot travessar fàcilment la litosfera oceànica, perquè es més estreta. 3 La subducció es produeix amb un angle més gran, fet que genera fosses oceàniques. Els processos intraplaca: Quan el magma procedent d'un plomall tèrmic arriba a travessar la litosfera es forma un punt calent i els seus afectes es manifesten a l'interior de les plaques, fet que dona lloc a diversos fenòmens segons si es tracta de litosfera oceànica o continental.

En la litosfera oceànica, un punt calent pot provocar l'aparició d'un volcà submarí que, si arriba a emergir de l'aigua, formarà una illa volcànica.