Estímul neutre

Teoria del condicionament clàssic (aprenentatge per reflex condicionat) Aquesta teoria va ser desenvolupada pel fisiòleg rus i premi Nobel Ivan Pavlov i posteriorment va ser defensada pel psicòleg conductista nordamericà J.B. Watson. El condicionament clàssic o condicionament responent descriu l’aprenentatge com a fruit d’una resposta involuntària a determinada associació d’estímuls. Segons la teoria del condicionament clàssic, el subjecte, que pot ser tant un humà com un altre animal, aprèn a relacionar i associar una determinada senyal amb certes condicions o conductes concretes. Per tal d’entendre el funcionament del condicionament clàssic cal tenir present aquests conceptes:

• El reflex incondicionat.
És una associació estímul-
Resposta innata. Consta de dos elements: o Estímul incondicionat (EI): qualsevol estímul o canvi del medi que provoca d’una manera constant una resposta incondicionada. Per exemple, el menjar, que provoca una resposta innata i involuntària de salivació. O Resposta incondicionada o reflexa (RI): resposta innata, automàtica i involuntària que es produeix com a reacció a uns determinats estímuls ambientals. Per exemple, la salivació involuntària en veure menjar quan es té gana. • El reflex condicionat. És l’adquisició d’una nova associació estímul-resposta, en aquest cas no innata, sinó com a conseqüència de l’experiència. En distingim tres elements: o Estímul neutre (EN): estímul que per ell mateix, habitualment, no genera cap resposta rellevant. Per exemple, sentir un soroll no provoca, en aquest cas, cap salivació, sinó només un moviment innat de localització (sense gaire importància). O Estímul condicionat (EC): un estímul neutre que s’associa reiteradament a un estímul incondicionat i que pot arribar a provocar una resposta idèntica a aquest, que abans no provocava. Per exemple, un soroll associat reiteradament a la visió de la carn pot provocar salivació, que en principi només provoca la visió de la carn. O Resposta condicionada (RC): Conducta de resposta pròpia a un estímul incondicionat que ha estat motivada per un estímul condicionat.

Discriminació del condicionament: si distingim entre els estímuls neutres (uns s’associen a l’estímul incondicionat i d’altres no), aconseguirem discriminar el condicionament, és a dir, aconseguirem que es produeixi només amb el tipus específic d’estímuls que vulguem. Per exemple, podem condicionar un gos per tal què salivi en sentir un soroll; però també podem fer que salivi només quan senti un tipus concret de soroll i no un altre, que discrimini. Per fer això n’hi hauria prou en associar només (presentar de forma reiterada conjuntament) la carn a un tipus concret de soroll, per exemple, una campaneta, però no un timbre. S’haurà produït així, una discriminació del condicionament. O Generalització del condicionament: a diferència de la discriminació, podem fer que un condicionament específic passi a ser general, és a dir, es generalitzi, si associem estímuls neutres similars a un estímul incondicionat. Per exemple, un gos que estigui condicionat per salivar en sentir una campaneta, però no en sentir un timbre, podem fer que generalitzi el seu condicionament si associem també el timbre o un altre soroll nou a la carn.