Espectacles de masses actuals amb els espectacles dels amfiteatres romans

AMFITEATREés una gran edificacció descoberta de l'arquitectura romana clàssica, normalment de planta oval amb un espai central a nivell del sòl i cobert de sorra (en llatí arena), el qual estava envoltat per tres nivells de graderies (cavea): en termes generals el primer a tocar de l'arena era pels personatges importants de la comunitat (imma cavea), el segon on seia la plebs romana; és a dir la classe social baixa; generalment pobre però amb llibertat (media cavea), i el tercer espai al capdamunt de la graderia on seien les dones (summa cavea). L'arena i les graderies estaven separades per un mur alt que protegia el públic. Als fonaments de les graderies hi havia diversos espais confinats on tancar-hi els gladiadors (spolia) o les gàbies de les feres (carcere).

1La lluita entre gladiadors:Les lluites entre gladiadors ja existien des de l'antiga Roma, als seus inicis es duia a terme a l'aire lliure, més tard al circ i a l'època de Cèsar es començaren a dur a terme en els amfiteatres.Les lluites consistien en agafar esclaus o presoners de guerra i fer-los combatre entre ells per parelles o grups.Quan un gladiador era vençut o ferit; per tant es trobava tombat a terra, el públic era el que decidia que se'n feia d'ell, si feien voleiar els mocadors el presoner era salvat de la derrota i se l'enduien i el curaven pel proper combat (La sort del vencedor), en canvi si el públic feia el pollicem vertere, és a dir posar la ma closa i el polze estirat i indicant cap abaix, el gladiador automàticament havia de ser mort.2Espectacles amb feres:Els espectacles amb feres s'originen ens els darrers temps de la república i durant l'Imperi quan es posen de moda els espectacles anomenats venationes que consistia en exhibir animals exòtics, enfrontar-se gladiadors i feres o simplement feres contra feres. Els animals eren portats de Àfrica o Àsia i eren tancats en els soterranis del mateix amfiteatre. Els animals que utilitzaven per aquests espectacles eren lleons, panteres, tigres, rinoceronts, elefants, etc.
Perquè les feres fossin ferotges a l'hora de sortir a la arena el què feien era deixar-los dies abans de treure'ls sense menjar per tal de que quan sortissin a la arena es volguessin menjar al rival.
3. Naumàiques:Les naumàiques eren combats navals que es representaven espòradicament com a espectacle en un llac artificial o amfiteatre sense dependències subterrànies (fossae). En aquest cas s'omplia l'arena d'aigua i després apareixien els contendents en naus petites i simulaven un combat naval. TEATRE: es dividia en tres parts ben diferenciades: la graderia, on seien els espectadors; l'orchestra, un espai circular on cantava i ballava el cor, i les construccions de l'escenari: una plataforma on actuaven els actors i un edifici que feia de teló de fons, magatzem i vestidors (scaena).La cauea solia estar dividida en tres sectors per a públics de diferents classes socials: les classes altes a les grades més pròximes a l'escenari i les classes baixes en la resta .CIRCL'edifici del circ ROMà prové de l'hipòdrom grec. En el circ s'oferien principalment curses de carros. Per això el circ tenia una forma allargada, rectangular, amb els costats menors corbats.La pista (arena) estava dividida per un terraplè allargat al mig (spina)A cada extrem de la supina hi havia una meta en forma de columnes.Sobre la spina hi solia haver obeliscos egipcis, estàtues de déus i els comptadors (set ous grossos de fusta o set dofins que servien per comptar les set voltes de què constava la cursa).Tot el voltant de l'arena era ocupat per la cauea o graderia, sostinguda per un joc d'arcs i voltes, i separada de la pista per una barrera (podium). El puluuinar era on s'asseien els magistrats, la família imperial i els espectadors més privilegiats.A un dels extrems de la pista hi havia les cotxeres (carceres) des d'on sortien a córrer quan el magistrat que presidia els jocs llançava un mocador a l'arena. TERMES:(balnea
) van esdevenir una institució fonamental en la societat romana, sobretot en època imperial. Tanmateix el seu origen, com tants altres aspectes de la civilització romana, es remunta al món grec, en concret als banys públics i als gimnasis, que solien incloure una palestra i una sala per rentar-se després de l'exercici. Però si entre els grecs el vessant principal era la preparació física que s'hi desenvolupava i el bany tan sols el seu colofó, els romans van capgirar les prioritats, de manera que el bany va convertir-se en l'activitat central i l'esport va quedar només com un preliminar opcional. Així mateix l'hipocaust, l'enginyós sistema de calefacció que va substituir els brasers primitius i que constitueix la base de l'edifici termal, també sembla provenir de l'arquitectura grega -per bé que va ser dut a la perfecció pels romans. Igualment la noció cabdal en què es fonamentaven els banys termals, l'alternança entre banys calents i freds, era aconsellada sovint pels metges grecs. Malgrat tot, no hi ha dubte que van ser els romans els qui la van fer de les termes un dels trets més estesos i definitoris de la seva civilització, segons demostren les innombrables restes termals que es troben arreu de l'antic Imperi ROMà.Malgrat que estaven obertes des de mig matí, la majoria de la gent acostumava a anar a les termes a mitja tarda amb la intenció de relaxar-se després de la feina o de les obligacions que l'ocupaven durant el dia. El preu de l'entrada era prou baix perquè fins i tot els més pobres s'ho poguessin permetre. Així doncs, els banys acollien gent de tota condició social -de vegades fins i tot esclaus- i freqüentment d'ambdós sexes. Algunes termes estaven doblades en dues parts: una per a homes i una altra per a dones. D'altres admetien el bany mixt, tot i la mala reputació que això donava als establiments i en especial a les dones que les freqüentaven. Emperadors com Hadrià o Març Aureli van intentar imposar-hi horaris diferents, de manera que al matí hi anessin les dones i a la tarda els homes, però és dubtós que hi reeixissin.La primera sala del recorregut per les termes era l'apodyterium o vestidor. Hom s'hi despullava i desava la roba en unes fornícules o nínxols oberts a la paret o en uns armaris de fusta sota la vigilància d'un esclau, a qui es pagava el servei. Dins les termes se solia anar nu, llevat d'unes sandàlies amb sola de fusta que servien per no cremar-se els peus amb el terra calent.Els qui volien -sobretot els joves- començaven per escalfar-se a la palestra (palaestra
) després d'untar-se d'oli. La palestra consistia en una pista a l'aire lliure més o menys gran coberta d'arena i voltada de porxos. Les activitats físiques més habituals eren córrer, jugar a pilota, exercitar-se amb peses o amb la lluita i donar cops de puny en un sac ple de sorra. Hi havia, però, qui s'estimava més prendre mandrosament el sol en una terrassa (solarium).A continuació hom es dirigia a les sales de banys, que solien estar arrenglerades al costat de la palestra en una successió ascendent de temperatura: freda, temperada i calenta. Tanmateix els banyistes, amb l'objectiu d'acostumar el cos a la calor, solien iniciar el seu itinerari per la sala temperada o tepidarium, on es podien remullar amb aigua tèbia o, si no hi havia banyera, s'asseien simplement en un banc.Tot seguit es passava a un espai més calent. El principal era el caldarium, que tenia almenys una banyera (alueus) amb graons, en els quals hom s'asseia per remullar-se amb aigua calenta (40º), i una pica d'aigua freda (labrum) per refrescar-se quan la calor es tornava massa intensa. En aquesta sala, amb l'estrígil -una mena d'espàtula corba de metall- es treien la capa formada no solament per la brutícia i la suor sinó també per l'oli i els ungüents que s'haguessin posat anteriorment. Algunes termes disposaven, a més a més, d'una cambra de petites dimensions, generalment circular, anomenada laconicum, si era per a saunes seques, o sudatorium, si era per a saunes humides.A la fi s'arribava als banys freds o frigidarium, on hi havia una o diverses banyeres: els més agosarats hi anaven directament, mentre que els més prudents tornaven a passar abans pel tepidarium amb la finalitat de suavitzar la transició.
Les termes més grans tenien també una piscina més gran a l'aire lliure (natatio) per practicar la natació. ELS AQÜEDUCTES: Les cases no tenien aigua corrent, excepte les domus, però cada illa de cases solia disposar d'una font pública. A més, en qualsevol ciutat s'havien construït diverses termes i s'havien de regar els jardins públics i privats. Per tant una ciutat romana necessitava un subministrament d'aigua molt abundant, regular i segur, que no garantien els sistemes tradicionals (pous, cisternes i fonts naturals).L'aigua era desviada dels rius o de les fonts de les muntanyes a una canalització consistent en una galeria coberta amb el fons impermeabilitzat per un arrebossament de morter. L'aqüeducte baixava en pendent suau i progressiu, tot superant els obstacles naturals (muntanyes o valls) amb perforacions a la roca o amb grans construccions en fileres d'arcs sobreposades.En arribar a la ciutat anava a parar a una torre d'aigua (castellum aquae), on l'aigua es filtrava d'impureses i des d'on es distribuïa en tres receptacles: un per a les fonts públiques, un altre per a les termes i un tercer per a les cases privades VIES DE COMUNICACIÓ: La calçada principal va ser la uia Herculea, anomenada més tard uia Augusta, paral·lela a la costa. Aquesta va ser la primera que es va construir a la península Ibèrica, per comunicar Gades (Cadis), la ciutat aleshores més important, amb l'entrada a través dels Pirineus.

Statumen

: fonament de pedres de mida mitjana. rudus: capa de sorra o grava. nucleus: estrat de pedres triturades.

Pauimentum

: superfície formada per lloses de pedra, còdols o grava. Les vies principals es feien amb una estructura molt sòlida. Es començava marcant-ne els marges amb dues fileres de pedres verticals, després buidaven la terra d'entremig i ho tornaven a omplir de diverses capes de pedres, grava, pedres triturades i finalment ho recobrien amb una superfície de lloses o còdols lleugerament convexa per evitar-hi els bassals. L'amplada podia ser molt variada: dels 2'40 m. Als 12 m. El traçat de les vies era projectat perquè s'adeqüés al terreny i per aconseguir l'itinerari més curt. Per això seguien una línia recta sempre que es podia, utilitzant ponts per travessar barrancs o rius i estructures de fusta per salvar aiguamolls. Els ponts es construïen procurant estalviar material i per això solien tenir forma de falca, el mínim possible d'arcs i obertures addicionals.Al costat de les vies es situava cada mil passos (1.481'5 m.) un mil·liari, una pedra cilíndrica que indicava la distància d'aquell punt respecte al principi o/i al final de la via i el nom de l'autoritat que l'hagués construïda o restaurada. El punt de partida de les calçadés imperials era un mil·liari cobert d'or aixecat al fòrum de Roma. Al llarg de les vies que sortien de les poblacions es posaven les tombes, ja que era prohibit enterrar els morts dins els nuclis habitats.Les vies no eren gaire segures sinó que els viatgers eren sovint assaltats per bandits i, per tant, els caminants o els que anaven amb carro s'ajuntaven en grups, de vegades amb escorta armada. A causa dels perills i de la poca capacitat de càrrega i la lentitud dels vehicles terrestres (60 km/dia) els viatges i el comerç a llarga distància es feia sempre que era possible per mar o per riu.S'han conservat molts trams de vies fins a l'actualitat. L'encert en la trajecte de les calçadés romanes és confirmat pel fet que moltes vies de comunicació modernes (carreteres, ferrocarrils, autopistes) coincideixen amb el seu traçat.