Espècies Autòctones i Al·lòctones a Espanya: Dominis Biogeogràfics

Espècies dorigen local o forà

Espècies autòctones

Són origínàries de lindret. Com a exemples característics de la península Ibèrica es poden esmentar lalzina, el roure i lolivera. Se subdivideixen en silvestres i endèmiques.

Espècies silvestres:

són totes les que es desenvolupen de forma natural en grans porcions dun territori, sense intervenció humana. Tenen una àmplia distribució geogràfica.

Espècies endèmiques

Són les que només es troben en una àrea concreta.
El territori espanyol disposa dun nombre considerable dendemismes. Això fa que la seva conservació sigui molt més important, ja que la seva desaparició dels nostres ecosistemes significaria la total extinció daquestes espècies.
Les Canàries són la zona que conté un nombre més elevat dendemismes, dun total de 1800 endemismes espanyols. Alguns exemples són el drago, la palmera canària, el taginaste o la violeta del
Teide. Més de la meitat de les aus de les Canàries són endèmiques de larxipèlag.
Les illes Balears també disposen dun bon nombre despècies endèmiques. A la Península, es localitzen a les cotes superiors als 1500m.
La proporció més gran a Andalusia.

Espècies al·lòctones

Són espècies que no són originaries dun territori, sinó que hi ha arribat per diverses causes, com lacció antròpica o la dels vents o els corrents marins.

Espècies introduïdes

Lacció antròpica ha introduït un gran nombre despècies origínàries dAmèrica per al seu aprofitament agrícola, com el blat de moro o les patates; arbres fruiters, com tarongers procedents de lÀsia oriental, o arbres fusters, com leucaliptus, que és originari dAustràlia. Altres espècies han estat introduïdes amb finalitats industrials, com el cotó, ornamentals, com els cactus.
Una bona part daquestes espècies shan adaptat sense gaires problemes al territori, però daltres, com leucaliptus, han provocat desequilibris en lentorn.

Espècies assilvestrades

Un cert nombre despècies introduïdes fa segles, però de poc o nul valor econòmic en lactualitat, shan assilvestrat(adaptat al territori) i creixen i es desenvolupen en zones silvestres i marginals gairebé com si fossin espècies autòctones.
Destaquen les figures de moro i les atzavares, per la seva abundància i les seves formes exòtiques. Totes dues espècies creixen de manera espontània i sense problemes als marges dels camins i en solars abandonats.

Espècies cosmopolites

També shan introduït espècies foranes involuntàriament ja que plantes o llavors viatgen inadvertidament en els nostres mitjans de transport i aconsegueixen arrelar i expandir-se. Una bona part de les anomenades males herbes entra dins daquesta categoria.
Els grans dominis biogeogràfics a Espanya

4 grans medis biogeogràfics o dominis:

El domini eurosiberià correspon a la zona de clima oceànic de transició (Galícia i la costa cantàbrica), i als contraforts dels Picos de Europa i el Pirineus. Zones del climàtic oceànic i a zones de muntanya, ja que necessita pluges abundants i regulars: suporta malament els períodes prolongats de sequera i les altes temperatures.
En aquest domini els sòls solen ser evolucionats, del tipus de les terres brunes humides. Normalment, als boscos caducifolis atlàntics es troben els sòls més desenvolupats del territori espanyol.
La formació vegetal principal daquest domini és el bosc caducifoli o aestisilva. Aquests boscos reben el nom de caducifolis perquè a la tardor els arbres es desprenen de les seves fulles i es preparen per sobreviure a l hivern, tot entrant en un estat de repòs .A la primavera, quan les condicions tornen a ser favorables, recuperen el fullatge i reinicien la seva activitat. Els arbres són de troncs rectilinis, alts, descorça relativament prima i fusta semidura. Els boscos són densos i alts, i arriba poca llum al terra.
És una formació rica en espècies arbòries. Els arbres més característics daquest tipus de vegetació són els roures i els faigs, acompanyats de castanyers, bedolls, avellaners, freixes, oms, til·lers i aurons.
Sota els arbres creixen arços blancs, ginebres i teixos entre d'altres. A la primavera, es desenvolupen una gran varietat dherbes, molses i falgueres, que gairebé cobreixen el terra. Aquesta coberta minva quan els arbres completen les seves capçadés i fan que disminueixi la llum que arriba al terra.

Les rouredes i fagedes només ocupen una petita part de la seva extensió potencial. Majoritàriament han estat substituïdes per camps de conreu i pastures per al ramat, o per altres arbres. Antigament es van afavorir els castanyers, oms, freixes i avellaners, però des de mitjan Segle XX els arbres més plantats són arbres de creixement ràpid, més rendibles per a lexplotació de la fusta, com els pins i els eucaliptus. Són espècies introduïdes que, sobretot en el cas dels eucaliptus, estan alterant lequilibri de la zona, ja que empobreixen el sòl i són més propenses a cremar, per la qual cosa afavoreixen la propagació dels incendis forestals.
A les grans clarianes i a les vores daquests boscos es troben landes, i a les zones més altes shi formen prats.
Les landes es troben en els estatges de vegetació superiors, com a vegetació supraforestal, encara que soviet són el resultat de la degradació del bosc caducifoli a causa de lacció humana. Hi trobem matolls de brucs, argelagues i gatoses, al costat de falgueres i ginestes. També hi abunden els ginebres i esbarzers, acompanyats de mates de boix. Els prats ocupen els estatges superiors en els vessants. Hi abunden la vegetació herbàcia i les pastures de gramínies, com la festuca.

Fauna

Rica i variada. Entre els mamífers hi ha grans herbívors, com el cérvol; petits, com lesquirol; i predadors, com el llop. Entre les aus destaquen el gall salvatge.

Domini mediterrani

Correspon a la resta de la península Ibèrica, les illes Balears i Melilla. La vegetació correspon, en general amb zones dels dominis climàtics mediterrani i interior.
Els sòls solen ser de terres brunes, meridionals o calcàries, i sovint no estan gaire desenvolupats i tenen poc gruix.

Bosc esclerofil·le durisilva

Aquest bosc està adaptat per resistir llargs períodes de sequera. Són arbres de tipus esclerofil·le, les fulles dels quals han evolucionat per reduir al màxim la pèrdua daigua per transpiració i poder realitzar la fotosíntesi en condicions favorables. Per això tenen fulles perennes, petites i dures, sovint espinoses, cobertes per una espessa cutícula que les fa coriàcies. El seu color va del gris al verd fosc.
És un tipus de formació vegetal pobra en varietat despècies arbòries. Larbre més característic és lalzina i el roure de fulla petita. Són espècies de fusta dura, poc aptes per a lexplotació fustera. Solen desenvolupar escorces protectores, rugoses i gruixudes. Els arbrers tenen troncs no rectilinis que solen ramificar-se i formar capçadés àmplies i tancades, que protegeixen el terra de la radiació solar i eviten levaporació. Per sota es desenvolupa un sistema darrels que aprofita al màxim la poca aigua disponible.
Aquestes característiques els permeten suportar lescassetat i irregularitat de les precipitacions i la sequera estival, així com lelevada insolació, però com contrapartida són espècies de creixement molt lent, inferior al de les coníferes i al de les espècies caducifòlies.
Alzinars: 500-1000m. Solen ser densos i rebordonits, amb una gran varietat i abundància darbustos, com murtes, i pobres en espècies herbàcies. Aquests boscos, que antiguament ocupaven una gran part del territori peninsular, shan vist molt reduïts en lactualitat, a causa de la seva substitució per espècies que creixen més ràpidament, com els pins. Boscos més representatius del nostre país.
A les zones més afectades per les activitats humanes hi troben pinedes, en què domina el pi blanc amb un sotabosc molt pobre.

Màquina, garriga i estepa

A les zones en què no hi ha bosc, hi predominen la màquina i la garriga, formacions vegetals constituïdes per arbustos i herbes, que apareixen a les terres baixes, per sota dels 500m, o lestepa, a les regions de clima semiàrid.

La màquina

És una massa densa darbustos, formada per ullastre o olivera silvestre, acompanyat de matolls de llentiscle entre daltres. Sol trobar-se sobre sòls silicis, a les zones en què sha degradat el bosc mediterrani.

La garriga:

és una formació darbustos i de matolls de romaní, farigola i espígol, que sol deixar zones de terra descobertes, on aflora la roca nua. És pròpia de sòls calcaris, i també com a degradació del bosc mediterrani.

Lestepa:

formació darbustos espinosos i baixos, deixa al descobert una gran part del terra, amb espècies com la farigola. A les zones litorals també es dona el margalló. És pròpia del clima semiàrid del sud-est peninsular on la manca daigua impedeix que es desenvolupi el sòl que és pobre, de tipus xerosòl, i no permet una altra vegetació.
De vegades, aquesta formació pot trobar-se en zones seques de linterior desforestades i degradades per lacció humana, com Las Bardenas Reales a Navarra o els Monegres a lAragó.

Fauna del domini mediterrani

La fauna del paisatge mediterrani inclou mamífers com la llebre, i aus com lestornell entre daltres.