Espanya durant la Gran Guerra i la Crisi de la Restauració
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Historia
Escrito el en catalán con un tamaño de 9,09 KB
Efectes de la Gran Guerra sobre Espanya
Un estímul inesperat
La guerra va esclatar l’1 d’agost de 1914 i, de seguida, el cap del govern espanyol, el conservador Eduardo Dato, va declarar la neutralitat espanyola. Es creia que els efectes de la guerra serien nefastos per a l’economia espanyola. Un any més tard, el panorama va canviar radicalment i es va passar del pessimisme a l’eufòria. La guerra s’havia convertit en guerra de posicions i de desgast, i el que es concebia com una campanya curta per recompondre el mapa polític es va veure que es perllongaria molt. Les potències directament implicades van haver de controlar i planificar les seves economies. Aquesta circumstància les va obligar a comprar tot el complementari als països circumdants.
A Espanya també li va arribar aquest estímul extraordinari: era una economia veïna de França, rica en productes agrícoles, productora de ferro i carbó i amb una zona com Catalunya amb una indústria que tenia una certa capacitat de producció. El saldo era positiu, les exportacions havien augmentat, les importacions es van reduir, les reserves d’or del Banc d’Espanya van créixer. Es va produir sense regulacions ni la intervenció directa de l’estat. Això ajuda a entendre que la prosperitat no s’allargués més enllà dels anys que va durar la Gran Guerra. Va haver-hi l’aparició d’un procés inflacionista.
La dinamització de la societat
El creixement demogràfic va ser el procés de redistribució interna de la població, l’emigració es va interrompre perquè els països receptors van tancar les fronteres. Les migracions eren interiors, especialment del camp a la ciutat. El cas de Barcelona i la seva àrea d’influència resulta espectacular, ja que en aquests anys es van convertir en un dels nuclis urbans més importants del Mediterrani. Pobles del voltant es van convertir en veritables ciutats, com l’Hospitalet i Badalona. Es va produir la gran arribada d’immigrants durant la segona meitat de la dictadura de Primo de Rivera.
Opinió pública i cultura durant la Gran Guerra
Les grans concentracions a les ciutats afavorien els actes multitudinaris de caràcter polític, sindical o esportiu, característics de l’anomenada societat de masses. A aquesta societat li va correspondre l'anomenada opinió pública. Els diaris es van popularitzar, també les publicacions especialitzades, revistes... Aquesta abundant informació va ajudar a sensibilitzar encara més l’opinió catalana i espanyola envers tot el que envoltava la guerra. La societat es va dividir en francòfils i germanòfils. Els francòfils eren gent d’idees democràtiques i esquerranes, partidaris de França i del conjunt de països defensors del sistema democràtic. Els germanòfils eren majoritàriament gent conservadora i defensors de la societat estamental i l’ordre jeràrquic.
La vida política després de la crisi colonial
La primera reacció política davant del desastre
El desastre colonial del 1898 no va comportar cap crisi política de certa importància. Cánovas del Castillo, assassinat per un anarquista, i Praxedes Mateo Sagasta, mort el 1903, la Constitució del 1876 es va mantenir intacta i els partits del torn, el liberal i el conservador, van continuar dominant l’escena política. L’estabilitat va ser possible perquè la vida política estava controlada pel caciquisme. Davant del desastre del 1898 van tenir un paper destacat alguns polítics que, des del sistema mateix, van voler aplicar fórmules polítiques noves. Els seus programes s’inspiraven en el regeneracionisme.
L’inici del regnat d’Alfons XIII (1902-1931)
Va ser un rei molt intervencionista. Aquesta actitud va acabar sent la causa de la seva caiguda el 1931, no se li va perdonar la identificació total que tenia amb el dictador Primo de Rivera.
L’hegemonia conservadora
La crisi del govern regeneracionista nacional de Silvela va portar al poder el Partit Liberal. Montero Ríos i després Moret es van fer càrrec del govern. En el segon mandat, Maura va voler aplicar el seu programa regeneracionista, on es notava força la influència de Joaquín Costa. Els seus objectius principals eren revitalitzar l’economia, normalitzar la vida política i modernitzar l’administració.
Predomini dels liberals
Antonio Maura havia demostrat un caràcter força autoritari durant el seu mandat. El seu compromís amb la repressió dels implicats en la revolta barcelonina de la Setmana Tràgica va tenir com a conseqüència la seva dimissió i el fet que el rei cridés el Partit Liberal per formar el govern. Moret va ser incapaç de superar les dificultats internes del seu propi partit i va haver de dimitir tot just el febrer de 1910.
La crisi de la Restauració
Efectes sobre la política tradicional
Eduardo Dato va ocupar la presidència del govern entre 1913 i 1915, va aprovar la declaració de neutralitat davant la Gran Guerra. L’any 1912 el Partit Liberal va patir el cop de l’assassinat de Canalejas. El nou home fort va ser el ric propietari rural i cacic polític de Guadalajara, el comte de Romanones. L’ala més progressiva del Partit Liberal va estar capitanejada pel jove advocat Santiago Alba, representant dels interessos dels grans propietaris de Castella la Vella. Alba va ser nomenat ministre d’Hisenda i va emprendre un programa de modernització de l’economia espanyola i de millora de les infraestructures. Va crear un nou impost sobre els beneficis extraordinaris obtinguts durant els dos anys de bonança del període bèl·lic. Maura va defensar els interessos industrials i navals bascos, i Cambó va fer el mateix amb els interessos dels industrials catalans. El seu argument era que la pressió fiscal era discriminatòria, perjudicava els interessos industrials i beneficiava els dels grans propietaris rurals, ja que les exportacions agrícoles encara no havien començat a créixer. Un altre cop va utilitzar l’argument de la vella lluita del centre endarrerit i rural contra la perifèria industrial i moderna.
La triple crisi de la Restauració (1917)
Les Juntes Militars de Defensa (militar)
El primer gran desafiament amb què es van haver d’enfrontar els governs de la Restauració va provenir de l’Exèrcit. Els problemes que va causar la mobilització militar venien de lluny i no tenien cap connotació política. Dins l’Exèrcit s’havien anat constituint tres blocs diferenciats: el sector més privilegiat dels alts càrrecs que envoltaven el monarca, els militars de l’exèrcit colonial o africanista, i la part numèrica més important, que vivia a les casernes i era conegut com a l’exèrcit de guarnició. L’exèrcit de guarnició malvivia amb salaris reduïts veient com els altres sectors militars s’enduien honors i beneficis, estaven obligats a viure a les ciutats on hi havia la caserna a què pertanyien, i per això la vida se’ls encaria i el poder adquisitiu els disminuïa dia a dia. No disposaven de cap estructura protectora que defensés els seus interessos salarials. Escrivien proclames i manifestos, articles de premsa i demanaven una reacció nacional forta. Davant de la sorpresa general, quan es van produir les grans vagues obreres, els militars van donar suport al govern, i van reprimir amb una fermesa extrema les mobilitzacions socials. Els governs, com a contrapartida, van aprovar la reforma del reglament militar amb la introducció del denominat escalafó: l’ascens de graduació i del salari corresponent per raó de l’antiguitat.
L’Assemblea de Parlamentaris (política)
Un dels polítics més convençuts de la necessitat d’obrir un període de reformes va ser Cambó. Ell pensava que la reforma política de l’estat podria compaginar-se amb la concessió de l’autonomia de Catalunya, va proposar la convocatòria d’una reunió de parlamentaris per discutir els termes en què es podria procedir a una reforma de la Constitució. El juliol de 1917 es va convocar una Assemblea de Parlamentaris, es va acordar proposar l’obertura d’un procés constituent i crear un govern d’emergències en què col·laboressin totes les forces polítiques.
La vaga revolucionària (social)
El tercer gran conflicte que va afectar la Restauració aquest any 1917 va ser el conflicte social, més concretament el sindicalista. A partir de llavors les mobilitzacions van tenir un gran ressò social, van adquirir una dimensió política. Es va començar a notar cap a finals del 1916 quan la UGT i la CNT es van mobilitzar conjuntament per protestar en contra de l’encariment de la vida, però en aquesta ocasió no va acabar de quallar. El malestar es feia coincidir amb les proclames de les Juntes Militars de Defensa i amb les demandes de l’Assemblea de Parlamentaris. La vaga revolucionària va esclatar el 13 d’agost i el 15 va arribar al seu punt àlgid, però el 19 ja estava pràcticament sufocada. Només havia tingut un cert pes a Astúries, dirigida per Franco, al País Basc i a Catalunya.