L'Espanya Franquista: De la Segona Guerra Mundial a la Transició

La Segona Guerra Mundial i l'Hegemonia del Nacional Sindicalisme

Al començament de la Segona Guerra Mundial, Franco va declarar la neutralitat d'Espanya. En la política interior, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS va tenir un paper hegemònic en el nou Estat nacionalsindicalista que es volia constituir a Espanya a imitació dels règims feixistes.

La No-Belligerància

La victòria alemanya sobre França va motivar el pas de la neutralitat a la no-bel·ligerància. Les potències de l'Eix es mostraven com a vencedores de la guerra. Alemanya i Itàlia van sondejar les possibilitats d'integració espanyola en el conflicte i Franco es va entrevistar amb Hitler i Mussolini. Franco considerava la possibilitat d'ampliar les colònies africanes i d'obtenir també altres avantatges, com la recuperació de Gibraltar.

Espanya, finalment, no va entrar en guerra, tot i que va col·laborar en l'esforç bèl·lic amb l'enviament de material estratègic i aprovisionaments. A més, una unitat de voluntaris va ser enviada a l'URSS per combatre al costat de les tropes alemanyes i espanyols van ser enviats a treballar a Alemanya.

El Retorn a la Neutralitat

La guerra va començar a ser clarament desfavorable a les potències feixistes. Aleshores, els governs britànic i nord-americà van pressionar el règim de Franco perquè es distanciés formalment de l'Eix. Fruit d'aquesta nova relació de forces internacionals va ser la tornada a l'estatus de neutralitat estricta. Amb la derrota d'Alemanya, el franquisme va haver d'assumir que la pervivència exigia prendre distàncies del feixisme. El discurs oficial va començar a presentar el franquisme com un règim catòlic, conservador i anticomunista.

Els Anys del Boicot Internacional

La fi de la Segona Guerra Mundial va suposar per al franquisme una etapa d'aïllament i de rebuig internacional. A més, el govern de França va tancar la frontera amb Espanya i un acord de l'Assemblea General de les Nacions Unides va recomanar la retirada dels ambaixadors de Madrid.

La persistència del franquisme després de la guerra mundial va tenir un cost econòmic i polític enorme per a Espanya, i com a conseqüència de l'aïllament internacional, Espanya va rebre uns ajuts força reduïts en termes comparatius. Així doncs, l'Espanya de Franco no es va poder beneficiar del programa d'ajuda nord-americana a Europa, anomenat Pla Marshall, i va ser exclosa de la nova aliança defensiva occidental, l'OTAN.

Reconeixement Internacional i Predomini del Nacionalcatolicisme

Poc a poc es va fer un pas cap a l'acceptació internacional del règim. El 1947, els EUA es van negar a imposar noves sancions a Espanya i van pressionar perquè l'ONU no ratifiqués la seva condemna de l'any anterior.

L'any 1950, una nova resolució revocava l'acord de retirada d'ambaixadors d'Espanya. Franco va decidir procedir a una remodelació del govern que facilités el seu apropament a les potències occidentals. El nou gabinet va obrir una etapa en el franquisme caracteritzada pel predomini del nacionalcatolicisme. A més, un militar que tindria un paper cabdal en la continuïtat del règim, Luis Carrero Blanco, va ser nomenat sotssecretari de presidència.

L'any 1953, Franco va obtenir el definitiu reconeixement internacional del règim amb la signatura dels acords amb els EUA i del concordat amb la Santa Seu. Els nord-americans van obtenir d'Espanya el dret d'establir i d'utilitzar un seguit d'instal·lacions militars en territori espanyol (bases de Puig Major, Saragossa...). A canvi, Espanya rebia material bèl·lic per modernitzar les seves forces armades i ajuda econòmica i tècnica. A més, els acords amb els EUA van servir per regularitzar les relacions diplomàtiques i comercials d'Espanya amb els països del bloc occidental.

Les Lleis Fonamentals

L'establiment d'unes lleis polítiques bàsiques que organitzessin jurídicament l'Estat franquista va ser un procés llarg: va començar en plena Guerra Civil i es va concloure l'any 1966 amb la promulgació de la Llei Orgànica de l'Estat.

El 1938, quan el Caudillo va designar el seu primer govern, va començar la veritable tasca de construir o institucionalitzar el règim. El primer tret del nou Estat va ser la concentració de poders en la persona de Franco. Franco era el cap de l'Estat, del Partit, generalíssim dels tres exèrcits, cap del govern, presidia el Consell Nacional, secretari general del Movimiento, gaudia dels poders excepcionals per promulgar lleis en casos d'urgència.

El 1938 va establir el Fuero del Trabajo, una primera llei fonamental, que regulava les relacions laborals i establia els principis del nacionalsindicalisme. El 1945 va instaurar el Fuero de los Españoles, conjunt de deures i drets dels espanyols. La relació de drets no anava acompanyada de cap garantia per poder exercir-los. I la Llei del Referèndum Nacional, el cap de l'Estat podia sotmetre a consulta popular les qüestions que considerés oportunes.

La Llei de Successió establia Espanya com a regne i preveia la monarquia com a successora del franquisme. Aquesta llei creava també dos nous òrgans, el Consell de Regència i el Consell del Regne, tots dos designats pel Caudillo. El 1958 es va promulgar la Llei de Principis del Movimiento Nacional, que va enfortir el Movimiento Nacional com a únic partit i va instituir que tots els alts càrrecs civils o militars passessin a ser considerats membres nats del Movimiento.