Espanya a l'època de la Restauració i el regeneracionisme: crisi de 1917 i vaga general
Español4,59 KB
Panorama general del regnat d'Alfons XIII: intents de modernització, el regeneracionisme, crisi i fi del sistema de la Restauració. La guerra del Marroc
Alfons XIII, rei entre 1902 i 1931. Quan va començar el seu regnat s'esperava iniciar una política regeneradora, però va ser una època de crisi política. Fins al 1917 es va mantenir el torn bipartidista amb predomini al Congrés de la majoria monàrquica. Durant el seu regnat es va desenvolupar el regeneracionisme, un corrent polític sorgit després del Desastre del 98 com a resposta al sistema de la Restauració. Va ser un plantejament ètic davant la societat i la política, amb propostes diferents: el regeneracionisme crític de Maura i Silvela, que criticava els aspectes negatius del sistema però n'acceptava la validesa general, i el regeneracionisme 'fora del sistema' de Joaquín Costa, que criticava el sistema polític de la Restauració com a organisme malalt i degenerat. A la nova actuació seguida des del poder se la va anomenar revisionisme, que pretenia revisar el sistema modificant-lo i adaptant-lo a les noves demandes. Tant Maura com Canalejas van realitzar diverses reformes, però sense afrontar les transformacions necessàries.
Els primers intents de modernització els va iniciar el Partit Conservador amb Antonio Maura, el líder que millor va captar la necessitat de dur a terme una reforma si es volia evitar una revolució. El seu govern es va centrar en qüestions de caràcter polític i va intentar 'socialitzar' la política des de postures conservadores. Entre 1903 i 1904 va intentar acabar amb l'enxufisme i la politització dels funcionaris, enfrontant-se a l'oposició, i va impulsar la llei del descans dominical. Entre 1907 i 1909 va intentar acabar amb el caciquisme mitjançant diverses lleis, però va fracassar. En l'àmbit econòmic va promulgar lleis que afavorien la indústria.
La Setmana Tràgica
Durant el seu mandat es va produir la Setmana Tràgica (1909, del 25 de juliol a l'1 d'agost), com a conseqüència de l'enviament de reservistes de Barcelona i Madrid per respondre a una agressió dels marroquins contra les tropes espanyoles en la construcció del ferrocarril. Van sorgir protestes que a Barcelona es van generalitzar i es van convertir en una gran revolta urbana, on es va combinar una vaga general com a manifestació d'anticlericalisme popular. El govern la va reprimir molt durament. La conseqüent dimissió de Maura i la tornada del Partit Liberal van venir acompanyades de l'enfortiment del moviment obrer i la creació de la CNT. El republicanisme es va ampliar i, el 1910, juntament amb el PSOE, va aconseguir un escó al Congrés.
El Partit Liberal i les reformes socials
El Partit Liberal va viure la primera crisi del regnat d'Alfons XIII, causada per la publicació de la Llei de Jurisdiccions. El resultat va ser el triomf de Solidaritat Obrera el 1907. El 1909 José Canalejas va dur a terme el reformisme social, durant el qual l'Estat va intervenir en matèria social i laboral. La seva política es va frustrar amb el seu assassinat el 1912 i es va iniciar la crisi del regeneracionisme. Els governs van ser inestables i van estar dominats pels esdeveniments. Al Partit Conservador, Eduardo Dato (1913-1915) va continuar amb les reformes socials, però el 1914 va esclatar la Primera Guerra Mundial i Espanya es va declarar neutral. La guerra va estimular l'economia però va tenir conseqüències socials negatives que van aflorar en la crisi de 1917 i van suposar la fi del sistema de la Restauració.
La crisi de 1917
En la crisi de 1917 van confluir tres conflictes: militar, polític i obrer. Davant el malestar de les guarnicions peninsulars per la pujada de preus, la incapacitat tècnica i els baixos salaris, es van formar les Juntes de Defensa, que reclamaven l'augment de sous i rebutjaven els ràpids ascensos dels africanistes. Van publicar un manifest reivindicant els seus drets. El govern les va acceptar i, el 25 de juny, va emetre un segon manifest amb continguts polítics. Abans, Dato havia suspès les garanties constitucionals i havia censurat la premsa, però les juntes es van mantenir organitzades fins al 1922.
La vaga general
La vaga general es va produir a l'agost, quan UGT i CNT van convocar una vaga per la carestia de la vida, coincidint amb la vaga de ferroviaris de València. Aquesta es va estendre per tot el país.