Espanya al segle XIX: Liberalisme, Revolucions i Democràcia

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Historia

Escrito el en catalán con un tamaño de 12,26 KB

La construcció de l'Estat liberal (1833-1868)

El triomf dels liberals va fer possible la transformació de la monarquia absoluta en una monarquia constitucional i parlamentària, la conversió de la propietat senyorial en propietat privada i l'assentament de la llibertat de contractació, d'indústria i de comerç.

Primera Guerra Carlina (1833-1840)

Dues opcions enfrontades

El carlisme es presentava com una ideologia tradicionalista i antiliberal. Molts carlins eren petits propietaris empobrits, artesans arruïnats i arrendataris emfitèutics, que desconfiaven de la reforma agrària defensada pels liberals.

La causa isabelina va comptar en un primer moment amb el suport d'una bona part de l'alta noblesa i dels funcionaris, així com d'un sector de la jerarquia eclesiàstica.

El desenvolupament del conflicte armat

Els carlins no van comptar inicialment amb un exèrcit regular i van organitzar-se en escamots que actuaven segons el mètode de guerrilles.

  • La primera etapa es va caracteritzar per la consolidació d'un front de guerra al nord on els carlins, malgrat que no van aconseguir mai conquerir una ciutat important, van obtenir un seguit de triomfs militars.
  • A la segona etapa la guerra es va inclinar a favor del bàndol liberal a partir de la victòria del general Espartero a Luchana, que va posar fi al setge de Bilbao.

El procés de revolució liberal (1833-1843)

Els governs de transició (1833-1836)

Ferran VII havia previst la constitució d'un Consell de Govern per tal d'assessorar la regent Maria Cristina. El consell estava presidit per Francisco Cea Bermúdez i integrat majoritàriament per absolutistes moderats, amb la pretensió d'arribar a un acord amb els carlins. Pràcticament l'única reforma que va endegar aquest govern va ser la nova divisió provincial d'Espanya, promoguda per Javier de Burgos.

Els progressistes en el poder

Els progressistes tenien la seva força en el domini del moviment popular i en una forta influència en la Milícia Nacional. A l'estiu del 1835 van situar-se al capdavant d'una onada de revoltes populars contra aquells que consideraven propers al carlisme.

Maria Cristina va encarregar la formació de govern a un liberal progressista, Mendizábal. Inicià ràpidament la reforma de l'Estatut Reial i va prendre mesures per aconseguir els recursos financers necessaris per organitzar i armar un exèrcit contra el carlisme.

El desmantellament de l'Antic Règim

Reforma agrària liberal:

  • La dissolució del règim senyorial va implicar la pèrdua de les atribucions jurisdiccionals dels senyors.
  • La desvinculació va significar la fi dels patrimonis units obligatòriament i a perpetuïtat a una família o institució.
  • La desamortització havia estat un element recurrent des del govern de Godoy, com a mitjà per aconseguir recursos per a l'Estat amb la venda de terres de l'Església i dels ajuntaments.

La Constitució del 1837

Proclamava alguns dels principis del progressisme: la sobirania nacional, una àmplia declaració de drets ciutadans (llibertat de premsa, d'opinió, d'associació...), la divisió de poders i la no-confessionalitat de l'Estat.

Les diferents opcions del liberalisme

Les agrupacions polítiques

Els partits polítics del segle XIX constituïen agrupacions de personalitats al voltant d'algun notable civil o militar. Més que partits organitzats, eren corrents d'opinió o camarilles vinculades per relacions personals.

Els moderats

Es definien ells mateixos com a persones d'ordre i eren un grup heterogeni format per terratinents, comerciants i intel·lectuals conservadors, juntament amb restes de la vella noblesa, l'alt clergat i els alts comandaments militars.

Els progressistes

Es consideraven els defensors de la llibertat. En les seves files hi predominava la burgesia mitjana i petita, l'oficialitat mitjana de l'exèrcit i les classes populars urbanes (artesans, comerciants, professionals liberals).

Demòcrates i republicans

Els seus membres eren partidaris de la sobirania popular, del sufragi universal masculí, d'una cambra electiva única, de l'ampliació de les llibertats públiques i del reconeixement de tots els drets col·lectius.

La Dècada Moderada (1844-1854)

La configuració del règim moderat

El nou govern, presidit pel general Ramón Narváez, pretenia clausurar l'etapa revolucionària, normalitzar el funcionament de les institucions liberals i crear una legislació bàsica per estructurar el nou Estat.

La Constitució del 1845

Va recollir les idees bàsiques del moderantisme: sobirania conjunta entre el rei i les Corts, ampliació dels poders de l'executiu i disminució de les atribucions del legislatiu; restricció del dret de vot i Senat no electiu.

El Bienni Progressista (1854-1856)

La revolta del 1854 i el nou govern

Aquesta unió va desembocar el juny del 1854 en el pronunciament de Vicálvaro, al capdavant del qual s'hi va col·locar un moderat descontent, el general O'Donnell, que va fundar un nou partit, la Unió Liberal, amb la pretensió de cobrir un espai de centre entre moderats i progressistes. El nou govern va intentar restaurar els principis del progressisme, va reimplantar la Milícia i la Llei municipal que permetia l'elecció directa dels alcaldes. També va preparar una nova Constitució (1856).

La legislació econòmica

Les línies d'acció més importants del govern progressista van ser la represa de l'obra desamortitzadora i la Llei de ferrocarrils. La nova llei desamortitzadora, a càrrec del ministre Madoz, va afectar els béns de l'Estat, de l'Església, dels ordes militars, de les institucions benèfiques i, sobretot, dels ajuntaments (béns de propis i comunals).

La crisi del Bienni

Les mesures reformistes del Bienni no van solucionar la crisi de subsistències, que havia mobilitzat el poble en les revoltes del 1854 i que havia generat un clima de greu conflictivitat social.

La descomposició del sistema isabelí (1856-1868)

Els governs unionistes (1856-1863)

El nou govern unionista, liderat per Leopoldo O'Donnell, va intentar assolir un equilibri polític combinant els elements fonamentals del projecte moderat amb algunes propostes progressistes, com la limitació dels poders de la Corona i l'acceptació de la desamortització civil.

Una de les actuacions més rellevants del govern va ser la seva política exterior activa, que cercava recuperar el prestigi internacional, unir els diferents partits en un fervor patriòtic i acontentar importants sectors de l'exèrcit.

Els governs moderats (1863-1868)

Va imposar novament la forma autoritària de govern, al marge de les Corts i de tots els grups polítics, i va exercir una forta repressió sobre els seus opositors. Els progressistes van acusar la Corona d'obstaculitzar el funcionament de les institucions i de promoure formes de govern dictatorials.

El Sexenni Democràtic (1868-1874)

Va ser l'última etapa de la revolució liberal a Espanya i va representar un intent d'ampliar el liberalisme i d'instaurar la democràcia. Es van produir tota mena de conflictes: polítics, amb el sorgiment del federalisme, la revolta carlina i l'esclat de la guerra a Cuba; socials, amb les reivindicacions de les classes populars i els primers passos de l'obrerisme socialista i anarquista.

Les causes de la revolució

Crisi econòmica i malestar social

La crisi financera es va originar arran dels problemes derivats del funcionament de la xarxa ferroviària. La seva construcció havia comportat una gran inversió de capital en la borsa, però quan es començà l'explotació de les línies es va veure que el seu rendiment econòmic era molt baix.

La crisi de subsistències va començar el 1866 de resultes d'un seguit de males collites que provocaren escassetat en el blat, aliment bàsic de la població espanyola. Immediatament, els preus van començar a augmentar en només dos anys.

La crisi política: el Pacte d'Oostende

El Partit Progressista i el Partit Demòcrata van signar el Pacte d'Oostende l'any 1867, que proposava la fi de la monarquia isabelina i deixava la decisió sobre la nova forma de govern (monarquia o república) en mans d'unes Corts constituents, que serien elegides per sufragi universal un cop hagués triomfat la insurrecció.

La revolució de setembre del 1868

La revolució del 68 i el govern provisional

En la revolució de setembre hi van tenir un gran protagonisme les forces populars, sobretot urbanes, dirigides per demòcrates i republicans. A moltes ciutats es van constituir juntes revolucionàries que van organitzar la insurrecció i van fer crides al poble. Les consignes eren semblants arreu: demandes de llibertat, sobirania, separació de l'Església i l'Estat, supressió de les quintes, sufragi universal, abolició d'impostos de consums, eleccions a Corts constituents, repartiment de la propietat o proclamació de la República.

La Constitució del 1869 i la regència

Perfilava un règim de llibertats molt ampli, en comparació amb altres constitucions europees de la mateixa època. Proclamava la sobirania nacional, confirmava el sufragi universal masculí, incloïa una amplíssima declaració de drets i llibertats, i garantia la llibertat de residència, ensenyament i religió, encara que es comprometia a mantenir el culte catòlic.

Republicanisme federal i agitació social

La Constitució del 1869 i el nou sistema polític van introduir una sèrie de canvis polítics, però no van satisfer algunes de les reivindicacions populars més sentides, la qual cosa va generar un sentiment de frustració. El descontentament popular va generar una forta conflictivitat en la pagesia, en demanda d'un millor repartiment de terres, i revoltes urbanes contra els consums (impostos), les quintes i l'augment de preus.

El regnat d'Amadeu de Savoia (1871-1873)

Un monarca per a un règim democràtic

El nou monarca, que tenia només vint-i-sis anys, va ser elegit rei d'Espanya per les Corts el novembre del 1870, i el mes següent va arribar al país pel port de Cartagena. Amadeu de Savoia va ser proclamat rei i, després de prendre-li jurament, les Corts constituents es van dissoldre per iniciar una nova etapa de monarquia democràtica.

Les dificultats de la nova dinastia

La nova dinastia tenia un suport escàs. En la votació de les Corts només hi va obtenir 191 vots dels 311 diputats presents. Satisfeia els progressistes i els unionistes, malgrat que no tots els sectors d'aquests partits hi estaven d'acord, però Amadeu I va tenir la ferma oposició de l'aristocràcia.

La Primera República Espanyola (1873-1874)

La proclamació de la República

Va ser aprovada l'11 de febrer del 1873 per una àmplia majoria de 258 vots a favor i 32 en contra. Per presidir el govern va ser elegit el republicà federal Estanislau Figueres, que va governar amb el suport de membres del seu partit i amb alguns republicans unitaris.

La República va ser rebuda amb entusiasme pel sector més popular, que van creure que havia arribat el moment de fer realitat les seves aspiracions de canvi social. Els federals van ocupar en molts llocs les corporacions municipals i van constituir juntes revolucionàries.

L'intent d'instaurar una república federal

Francesc Pi i Margall. El seu propòsit era emprendre grans reformes: elaborar una constitució federal, separar l'Església de l'Estat, concedir la independència a les colònies, restaurar la disciplina a l'exèrcit i elaborar tot un seguit de lleis socials.

El projecte de Constitució federal

La Constitució republicana federal del 1873 seguia la línia de la Constitució del 1869 en relació amb la implantació de la democràcia i amb el reconeixement d'amplis drets i llibertats.

La insurrecció cantonal

El cantonalisme fou un fenomen complex en el qual es barrejaven les aspiracions autonomistes propiciades pels republicans federals intransigents amb les aspiracions de revolució social inspirades en les noves idees internacionalistes.

Entradas relacionadas: