Ésser, Esdevenir i Dolor: Una Perspectiva Filosòfica

Ésser i Esdevenir / Realitat i Aparença

Davant la pregunta sobre l'ésser, es pot respondre intuïtivament que l'ésser està constituït pel conjunt de tot el que existeix o és.

• En sentit restrictiu, es considera que la realitat és tot allò de què podem tenir experiència, bé perquè es tracti d'éssers observables pels sentits o bé perquè es puguin observar gràcies a instruments com ara microscopis.
• En un sentit ampli, es considera que no tan sols tenen existència els éssers materials i observables de la ciència, sinó també realitats subjectives que coneixem íntimament, productes culturals, realitats immaterials...

Ara bé, encara hi ha un altre problema. Formen part de la realitat els sentiments variables, els éssers que una vegada van viure i que ja no existeixen? L'esdevenir i el fluir del temps, com també el canvi, han constituït des de l'antiguitat un dels grans problemes filosòfics. El filòsof Heràclit d'Efes va creure que el secret de la realitat s'amaga en l'esdevenir etern, en el canvi constant de paraules, éssers, idees. En canvi, el filòsof Parmènides va pensar que la veritable realitat és l'ésser immutable, l'essència subjacent de tot canvi. Al llarg de la història, alguns pensadors han unit d'alguna manera tots dos posicionaments i han reconegut que hi pot haver una essència immutable subjacent en tots els canvis que s'esdevenen al seu voltant.

Realitat i Aparença

Com és la realitat? Siguin quines siguin les diferències, normalment pensem que la realitat no és ni com la percebem nosaltres ni com la percep la ratapinyada. Creiem que és la mateixa en tots els casos i el que canvia és la percepció que en tenim. Distingim:

• Realitat: conjunt de tots els éssers i objectes que tenen existència per si mateixos, independentment del subjecte que els percebi.
• Aparença: forma com es manifesta o apareix la realitat als subjectes que la perceben.

La relació entre realitat i aparença ha donat peu a una controvertida discussió encara no resolta. Hi ha qui veu que les aparences són una representació de la realitat que ens hi apropa, i en canvi, hi ha qui la considera una ocultació que ens enganya i ens aparta de l'autèntica realitat.

Ésser i No-res / Espiritualisme i Materialisme

Ésser i No-res

Un altre dels aspectes interessants és la pregunta: per què hi ha quelcom en comptes del no-res? Sembla que la idea de no-res correspon a la negació de l'ésser, al no-ésser.

• Ésser: és el que hi ha, el que existeix, la realitat.
• No-res: és la negació de l'ésser i, per tant, el que no és, el que no existeix, no té realitat.

Tanmateix, aquesta concepció del no-res comporta un problema filosòfic interessant: com es pot afirmar el no-res?

• El no-res és una pseudoidea: segons Henri Bergson, el no-res és un terme sense significat, ja que no es pot ni imaginar ni pensar.
• El no-res és un terme lògic: podem fer servir el terme no-res en el llenguatge amb la funció d'expressar la negació de l'existència.

Espiritualisme i Materialisme

• Espiritualisme: es consideren espiritualistes aquells pensadors que sostenen que, a més de la realitat material de la qual tenim experiència, existeix una realitat espiritual que li dóna sentit.
• Materialisme: es consideren materialistes aquells filòsofs que neguen l'existència de realitats de tipus espiritual i, per tant, redueixen o identifiquen tot el que hi ha a la realitat material o sensorial.

El Dolor

El dolor físic. Quan parlem de mal de queixal ens referim a una sensació determinada, caracteritzada per la seva naturalesa desagradable. El dolor físic inclou sensacions més variades, però totes tenen un component físic destacat. Quan parlem de dolor per la pèrdua d'algú, ens referim a una experiència de tipus espiritual o moral. Tot i que aquest tipus de patiment pot anar acompanyat de sensacions físiques com ara suor, tremolor...

Dolor espiritual: és una experiència d'aflicció o angoixa que pot estar produïda per un gran nombre de causes; pèrdua d'algú, insuficiències afectives, materials... En tots aquests casos es produeixen estats de desànim o patiment que anomenem de diverses maneres: depressió, tristesa, malenconia, ansietat... Aquest dolor es considera efecte de la finitud humana i, en canvi, altres vegades es veu com la causa d'aquesta finitud. D'una banda, es pot considerar efecte, ja que sovint és conseqüència de les limitacions que ens imposa la vida. Quan no hi ha una causa aparent que justifiqui aquest dolor intens, podem pensar que és natural o inherent a la vida mateixa. En aquests casos, el dolor vital no sembla un efecte de les limitacions de la vida, sinó una causa d'aquestes limitacions.

Hi ha pensadors per als quals el dolor espiritual no és una simple reacció davant les desgràcies que ens passen en la vida, sinó un tret inherent en la nostra existència. Per a alguns, és una vall de llàgrimes, i és inútil rebel·lar-se al dolor i al sofriment. A aquesta vida hi venim a patir perquè és propi de la nostra condició finita. Encara que la concepció de la vida com a dolor pugui semblar pessimista i derrotista, paradoxalment és la que sol aportar alhora una reivindicació de l'esperança com a forma de superació d'aquest dolor. L'esperança com a confiança en un futur millor només té sentit des del dolor i el sofriment. Per al qui pateix, l'esperança és un consol; per al qui està satisfet amb la vida, l'esperança no és res, no té cap sentit.

Pensador Representatiu: Schopenhauer

Per a Schopenhauer, la vida és dolor; el dolor vital només es pot superar renunciant a la vida. Influït per Kant, defensa que tan sols podem conèixer representacions de la realitat, però no la realitat mateixa, que queda oculta en les aparences. Però, què hi ha per sota de les aparences? La voluntat. Encara que la voluntat és única, es manifesta de forma diferent en cadascun dels éssers que habiten el món. Per tant, la voluntat seria dolor. La voluntat humana és la voluntat de viure, de satisfer les nostres apetències i desitjos. En aquest sentit, la voluntat és desig; només es desitja allò que no es té. Com que la vida és voluntat i aquesta voluntat és desig, la vida és dolorosa perquè es converteix en l'esforç constant de satisfer els nostres desitjos. Ni tan sols la satisfacció d'aquests desitjos evitaria el dolor, perquè quan deixessin d'assetjar-nos, ens assaltaria l'avorriment, i aquest pot ser fins i tot més insuportable que el dolor. L'única alternativa és renunciar a la vida, però no amb el suïcidi; el remei és l'ascetisme, el menyspreu per la vida, la indiferència envers tot. Tant sols per mitjà de l'ascetisme és possible assolir la serenor i la tranquil·litat i oposar-se a l'inevitable dolor d'estar vius.